Jo, ja me n’adono…


Jo, ja fa temps que me n’adono que em faig gran. Me’n vaig adonar quan em va començar a caure pèl del cap. Me n’adono ara que ja me’n queda més aviat poc. Com diuen el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, sí que tinc pèl, però molt curt i a darrera, que és un eufemisme per dir que sóc calb. Però són tan “monus” que me’ls menjaria.

Jo, ja me n’adono que passa el temps, quan miro enrera i compto tot el que he viscut. Bo i dolent. Pèrdues i guanys…compensats. Escola, feina, persones. Una mica de tot. I miro enrera i m’encanta. Però m’adono que m’estic fent gran.
Jo, ja me’n adono que, de vegades miro endavant i veig que aquest any, en faig 45. 45. Mare meva. Oh my God que dirien els meus fills. Això són molts anys. La meitat d’una vida estàndar de 90 anys (descomptant la mania de la meva família de morir més joves del normal).
Jo, ja me n’adono que el temps passa volant. Però, sobretot, sobretot, me’n adono des de que van néixer el Martí i el Nil! Aquest any en fan 7 i 5, i jo, encara tinc al cap el dia que va néixer el Martí. Però si farà 7 anys de tot plegat!
Jo, ja me’n adono que acabem de passar Setmana Santa, Caramelles de Súria i que d’aquí a res arribarà l’estiu, cauran les fulles, començarà a fer fred, vindrà Nadal, els Reis, carnestoltes, i ja hi tornarem a ser. No sé què passa, però quan tens fills, el temps, s’accelera, i moltes vegades, l’únic que voldries és aturar-lo. Però no. Any rera any, l’acceleració és major, semblant a la velocitat d’expansió de l’univers (havia de sortir el meu frikisme algun moment, no?). És com si hi hagués una Energia Obscura que provoqués aquesta acceleració temporal.
Jo, ja me n’adono que s’ha de gaudir del present. I, de fet, sempre que puc ho faig. Mindfulness se’n diu d’això ara. Prendre consciència de l’aquí i ara…
Només hi veig un petit problema. Des de que tinc fills, el Martí i el Nil, aquí i ara, passa molt ràpid. Tinc la lleugera sensació que em perdo cosetes. I per compensar aquesta sensació, suposo, vaig començar a escriure el meu blog Les Personetes Creatives aviat farà 5 anys, just quan el Nil era dins la seva capseta de color blau durant 13 dies després de néixer 5 setmanes abans del que tocava. 

Suposo que no vull que s’escapin tots aquests moments viscuts. Tenir-los escrits, dibuixats, infografiats o fotografiats, és una manera de fer durar l’aquí i ara eternament. Nostàlgia se’n diu d’això. I de vegades, només de vegades, secretament, espio els meus posts més antics, per reviure l’aquí i ara que em vaig perdre perquè passava massa ràpid…
Faig trampa. Ho sé. Però m’encanta. Parar el temps no és possible. Immortalitzar-lo amb paraules sí. I aquesta és la meva missió quan vaig decidir escriure el blog. Immortlitzar la infantesa del Martí i del Nil. Per poder-la recordar, just, quan no me’n recordi.

Anuncis

Germà gran, germà petit,…

​Estan obsessionats. Cada dia es medeixen. 

“A veure si ja passo de 1,20 metres”, diu el Martí. Sobretot per si podrà pujar o no als kamikazes dels parcs aqüàtics. Ell sí que sap què és l’important a la vida. Algun dia potser se n’oblida. Però és part de la responsabilitat meva i de la Mariona com a pares de que no perdi mai de vista que l’important a la vida és fer que l’important sigui l’important.

“A veure si arribo a 1,10”, diu el Nil. “Amb sabates sí que hi arribo papa”. “El Martí té 5 anys i jo 3”. “Ell és més gran”, em diu. I llavors, comencen amb els càlculs. Comença el Martí: “Quan jo en tingui 50, el Nil en tindrà 48”. I el Nil, mono com ell sol, pregunta: “Jo seré més gran, papa?” I jo li dic que no, que sempre serà el petit. El germà petit. Que potser serà més alt, però no més gran. I això, de vegades, no ho entén. I s’enfada. O s’enfada el Martí. O m’acabo enfadant jo perquè s’han acabat picant perquè no s’entenien. I llavors penso que un dia, segurament, els dos seran més alts que jo. I em costa d’imaginar. Però m’encanta.

El germà gran i el germà petit. Per sempre. Hi ha dinàmiques que es noten. El Martí li ensenya coses, i el Nil n’aprèn. I li fa cas. I el Martí, de vegades, l’enreda. I li fa preguntes perquè les contesti, o no. I llavors està content de saber-ne més. És el gran. I el Nil s’enfada perquè no en sap prou. O perquè el Martí li ha donat la resposta i no l’ha deixat pensar prou estona…

I es piquen. I s’abracen. I es fan la punyeta. Molt. I comparteixen jocs. I confidències. I es diuen secrets a l’orella. I riuen. Mentre sopen. I s’ennueguen de tant riure. O els surt l’aigua pel nas. I jo m’hi enfado, de vegades. I la Mariona, també.

I fan de nens. I fan de germans. I tot això forma part de fer de germans. I es preocupen. I si surto de casa de pressa perquè el Martí o el Nil no es posen les sabates, l’un espera l’altre. No marxarien sense l’altre ni bojos! Tot i que al cap de 10 segons són a l’ascensor enfadats perquè un ha entrat abans que l’altre, o ha tocat el botó per fer pujar l’ascensor. O…qualsevol excusa és bona…

I jo, me’ls miro. Són molt monos. Són molt germans. I penso per un moment què farien sino es tinguessin l’un a l’altre. I penso que el Martí va viure dos anys sense el Nil, com a fill únic. Fins que va néixer el Nil. I ell es va fer gran de cop. Es va convertir en el germà gran…

I sí…el Martí és el gran. Molt gran. I va més de pressa amb la seva bicicleta, el seu patinet, nedant a la piscina. Es tira més lluny. Salta de més amunt. Compta més ràpid. I fa més punts al joc de Slippy Slopes. Gairebé tants com jo…”Més de 300, papa”…i jo me n’alegro. Ja m’atrapa…

…però encara me n’alegro més quan s’enorgulleix del Nil quan fa 50 punts, o va amb la seva bicicleta, patinet o neda sense “manguitus”. 

I encara m’enorgulleixo més quan s’adona que el Nil xiula millor que ell. És el petit. “Però no passa res”, em diu. “Jo ja sé fer altres coses. És molt mono el Nil”. Són molt monos tots dos. Són germans. El gran, el Martí. I el petit, el Nil. I la seva vida anirà d’això. Sempre comparant-se. Sempre referents. El Martí i el Nil. Ja són un pack. Quina sort que sigueu aquí. Ho deixo aquí escrit per si algun dia se m’oblida…


Salts quàntics!

Ja ho deia Darwin que l’evolució, de vegades, es feia a salts. I alguna vegada en el meu friki-blog, n’he parlat. I a casa, en tenim un expert de créixer a salts. Els salts quàntics del Nil. Com si fos un electró, o un protó, o un neutró. Depèn del dia i de la seva energia. Ell en diria que està vermell, verd, blau o groc, gràcies al Monstre de Colors. I jo, en parlo en termes subatòmics, i, de vegades és un electró per la càrrega negativa, de vegades un protó per la positivitat que porta; i alguna vegada, poques, és un neutró, sense càrrega. El Nil és d’extrems. Ja l’aneu coneixent pel blog.

I l’altre dia, un salt quàntic. Diumenge el Martí tenia una festa d’aniversari a casa d’un amic seu. Els 5 fantàstics. Tot un dia per fer l’animal, per jugar, per embrutar-se (i ho va fer, en dono fe!). I nosaltres, la Mariona i jo, un dia de regal per estar amb el Nil. El Nil, germà petit, que sempre ha estat acompanyat. Un dia sols amb ell.

I de cop, com quan ell va néixer i vam mirar el Martí, s’havia fet gran de cop. Molt gran. I jo, fent fotos, per variar, el vaig caçar mig de puntetes, fent les seves cabanyes, el seu teatre, amb el globus ple d’heli enganxat al sostre. I em miro la foto. I gairebé em desmaio. El vaig veure gran. Molt gran. I per saber si només era una sensació meva, li vaig demanar a ell:

“Nil, qui és aquest de la foto?”

Em mira de reüll, com només sap fer ell, i em diu:

“Papa, és el Martí”

El Nil és mig, però quan està sol, és gran. Quan no hi ha comparador, és gran. Molt gran. Encara que sigui petit. És un oximoron amb potes. I a mi em va agafar una mica de vertigen.

I després d’una setmana on he vist molt poc els nens, agafem el cotxe tots tres, la Mariona, el Nil i jo, per anar a buscar el Martí, i el Nil, assegut a darrera, em diu:

“Papa, t’he trobat molt a faltar. T’estimo molt”…i dos segons després s’adorm amb un somriure als llavis. I jo, conduint, amb el mateix somriure als llavis que ell. O més.
  

Quan et vas fer gran?

Aquesta composició de fotos feta per la Mariona em va perfecte per fer-vos unes preguntes avui:

-Quan va ser l’últim dia (si ho has fet mai) que t’has posat a sota de la pluja mirant cap al cel, sense sabates i disfrutant com et mulles sense pensar que és una merda de dia perquè t’ha agafat el ruixat sense portar paraigües i no podràs fer el que volies fer? (D’acord, sembla  la pregunta de la Consulta o la d’Unió…rellegiu-la si voleu!)

-El proper dia que plogui…farem alguna cosa per tornar a viure la pluja com si fossim nens, amb una mirada de curiositat i diversió?

És un canvi important…vivim-lo! Canviem el nostre mapa…siguem flexibles!

11401031_10153412624090917_3731700419640248409_n