Tag Archives: grans

El dia que et fas gran.

Hi ha una cosa que em fascina dels nens i nenes. En general. I del Martí i del Nil. En particular. És la innocència. És aquella qualitat que moltes persones perdem quan ens fem grans. O és que ens fem grans perquè perdem la innocència? Ara no ho tinc clar…

El que tinc clar és que, a mesura que vas creixent vas perdent la innocència. Deixes de creure coses per buscar-ne les raons per les quals passen. Deixes de meravellar-te. Deixes de sorprendre’t. I tot perquè? Perquè busques les causes. Les raons. Inconscientment busquem deixar d’encuriosir-nos. Allò que ens fa nens i nenes.

“Que innocents que són?” i ho diem en to condescendent. D’altivesa. De “Quan siguis gran ja tocaràs de peus a terra”, de “Ja t’adonaràs de com són les coses de veritat“.

Us heu preguntat perquè els nostres fills i filles solen ser feliços? Us heu preguntat, perquè, de vegades, quan penses en tu mateix, en jo mateix, quan érem petits, érem més feliços? No tinc una resposta concluent, però crec que la innocència hi té molt a veure.

Quan les coses passen. Perquè sí. O perquè no. Tant se val. Passen. Els Reis Mags. Són mags. El Pare Nadal és mag. Quan som nens tot el que ens envolta és màgia. La màgia és màgia. Per això funciona. Perquè no en sabem el truc. És màgia.

“Prefereixes deixar-te endur per la màgia o saber-ne el truc?” “Prefereixes seguir vivint amb la innocència de quan eres petit o petita o busques explicacions per tot el que passa?” “Fas preguntes per curiositat o per trencar la màgia?”

No seré jo qui us digui que visqueu tota la vida com si fóssiu un nen o una nena. Però sí que seré jo que us digui que no perdeu mai la innocència. En la mirada. En allò que fem. En allò que creiem. Hi ha vegades que val la pensa seguir sent innocent. És l’única opció per seguir mantenint viu aquell nen o aquella nena que érem ara fa uns anys. Per seguir sent feliços,

Val la pena seguir sent innocents.

I ara, faré un cartell on ho posaré perquè el pogueu compartir, contextualitzar, descontextualitzar i recontextualitzar. Feu-ne el que volgueu. És vostre.

2 comentaris

Petites històries grans.

Petites històries grans. M’estic adonant que la clau per a ser feliç és viure petites històries grans. Quan volem viure històries massa grans, de vegades, massa vegades, ens perdem pel camí. El camí és massa llarg. A mig camí no recordem perquè havíem començat a caminar-lo. O a córrer-lo. I el deixem. Massa històries grans. Massa grans. Massa.

Petites històries grans que ens ajuden a viure petits moments de felicitat grans. Petits moments que sumats fan molts moments. Moments. De fet, la vida són aquests moments. Una suma de petits moments. Si són petits els puc viure més intensament.

Petites històries grans com la d’ahir. Petita. Molt petita. Vaig anar a buscar el Martí i el Nil a l’autocar de l’escola. Passa sovint. M’encanta que passi. M’encanta fer-ho passar. Hi vaig anar, ahir, amb un petit convenciment. Un d’aquells que em repeteixo cada dia. “Avui seré més amable. No cridaré tant” (gràcies Gemma Solà per fer-me adonar que crido. Que crido parlant. Que parlo cridant. Ara en prenc consciència. Ara procuro cridar fluixet.).

Vam anar a comprar un regal per un amic del Martí. Vam voltar. El Nil es va perdre una miqueta en un centre comercial. Una miqueta. Ens vam abraçar. Vam anar a casa. Vam jugar. Vam baixar a plaça. Vam jugar més. Van jugar amb el Ferran i el Biel. Vam fer el mateix de sempre. El mateix de sempre. Tot igual, però diferent. Vam pujar. Vam fer banyera. Vam sopar. Vam seguir jugant. Van seguir jugant. Van anar a dormir. Els vaig deixar una estoneta més. Vaig cridar fluixet. Vaig ser més amable.

Va arribar la Mariona i el Martí i el Nil li diuen:

“- El papa, avui ha sigut molt amable. Però molt molt. És el millor pare del món.”. Ens vam fer petons. Més que de costum. Molts més que de costum.

Vam fer el mateix de sempre. Però no. No era el mateix de sempre. És una petita història gran. Petita. Història. Gran.

Deixa un comentari