Quina és la història del teu nom?

Sóc curiós de mena. No hi vull fer res. M’agrada. M’agraden moltes coses…i una d’elles són els noms…

Els noms tenen històries boniques. Històries curioses. Històries tràgiques. Històries. Els noms tenen Història.

Quina és la teva història? Explica-me-la. Si vols, és clar. Si et vé de gust. Quan et vingui de gust…

Anuncis

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…