L’atzucac quàntic…(no ens hem saltat cap Llei, bé, si, les de la física clàssica)

A alguns catalans, als independentistes, de fet, com jo, se’ns acusa de voler trencar la unitat d’Españññññññññññññña. Un estat que, com tothom que hagi llegit els meus posts anteriors, sabrà que va néixer només uns anys després de la creació de la Terra, de l’arribada de la vida i de l’unicontinent Pangea, ara farà uns 4.100.000.000 anys, milió amunt milió avall.

També se’ns acusa d’adoctrinament dels nostres fills i filles a les escoles. Bàsicament el que fem és donar-los una educació basada en el respecte, amb la transmissió d’unes creences conscients i inconscients, que s’adeqüen, ves per on, a la realitat del poble català. Per exemple, els ensenyem català! I, ep! A llegir-lo i a escriure’l perquè el puguin parlar en els seus cercles íntims i no tan íntims, i, de vegades, si volen, per tocar els nassos…perquè no! I, escolta, que també aprenen castellà, coi! Perquè el fan a l’escola i perquè el senten al carrer. Que ja n’hi ha prou de tantes mentides, cony! Que sembla que pel sr. Albiol, tots anem pel carrer fent servir Ailàs, reconxos i atzucacs, joder!

Però bé, posat el contexte necessari, avui vull parlar d’una altra cosa molt més greu que estem fent els catalans. De fet, crec que estem revolucionant el món tal i com el coneixíem. Ens hauran de donar el Premi Nobel de Física. Al president Puigdemont, sobretot. Aquest Premi Nobel seria per la demostració que les Lleis de la Física Quàntica apliquen al món supratàomic. Per primera vegada a la història una Llei de la Física Quàntica ha funcionat en el món visible. I això sense acceleradors de partícules, hadrons i bosons de Higgs! Només parlant! Aquesta Llei és la que diu que una partícula pot ésser en dos llocs a la mateixa vegada. Dos estats que són incompatibles poden succeir al mateix moment. És molt trencador això! És la Independència de Schrödinger (Si voleu conèixer les bases de la física quàntica, us emplaço a aquest post).

Però, a veure Sr. Puidemont”, diu en Rajoy, “Ha declarat la independència o no?”. La resposta és Sí i No. Els dos estats són possibles. Catalunya es mou per les Lleis de la Física Quàntica, per tant, no ens hem saltat cap Llei, o sí, universal, i Espanya, segueix amb les Lleis de la Física Clàssica, sense entendre que la nostra realitat és diferent. Som independents i no som independents a la vegada. Ens haurem d’acostumar a conviure amb aquestes lleis que, els nostres àtoms catalans ja coneixen des de fa anys i panys. Ara només hem organitzat tots aquests àtoms en molècules, les molècules en persones i hem adoptat les lleis que els regien. Som petits però molt moguts! Avantatges de ser petits!

Sino en teníem prou en ser acusats de 30.000 coses, ara, ens podran acusar, també de saltar-nos les lleis de la Física Clàssica, i aquí, deixeu-m’ho dir…no hi ha fiscal que s’hi atreveixi! No m’imagino el TC invalidant la física quàntica. De fet, primer l’haurien d’entendre per fer-ho!

Un cop dit tot això, ens adonarem de perquè tenim certs problemes amb la Independència i no s’acaba de veure un final cert. Tot té a veure amb les lleis que regeixen el procés:

– No és possible saber, a la vegada, la posició i el moment del procés. Per tant, només podem saber on som i no on anem, o saber on anem però no on som. (NOTA: Sr. Rajoy deixi de llegir a partir d’aquí, sino ho ha fet abans). Això explica la dificultat número 1 actual. No es poden medir les dues coses alhora. Som en un atzucac, propi de la definició legal quàntica. L’atzucac quàntic.

– Existeixen diferències perceptibles entre els estats lligats i els que no ho estan. Obvi.

– L’energia no s’intercanvia de forma contínua sino en salts quàntics. La informació va en uns paquets anomenats quants. En el cas de la independència, aquests paquets es transmeten cada 2 o 3 dies des de posicions dels estats diferents. D’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

– I, per últim, l’equació de Schrödinger. Aquella del gat. Aquella que diu que fins que no hi hagi un observador extern, la possibilitat que la independència sigui viva o morta és la mateixa. I és clar, el president Puigdemont, que ho sap, busca un mediador, extern, algú de fora, que determini amb la seva medició, si la independència és viva o ha mort. Riscos de la física quàntica.

Com acabarà tot això? No ho sé. No en tinc ni idea. Però mentrestant el gat de Schrödinger, per a mi, segueix viu. Qui obrirà la capsa? Qui vol donar la notícia que ha matat el gat o l’ha alliberat? D’això se’n diu marron. I, bàsicament, és un MARRON!

Anuncis

Això no és un Referèndum, és una Festa Major…

Les mentides m’indignen. Les mitges veritats, també. Si una cosa no és veritat, és mentida. Estic d’acord que la major part de notícies són punts de vista i opinions, però hi ha realitats. Realitats viscudes i realitats explicades. I quan les realitats no s’expliquen bé, es manipulen i, expressament, es mostren d’una forma que no són, per provocar odi, per aquí ja no hi passo!

Aquest post va dedicat a tota la gent que no és a Catalunya ara mateix, ja siguin catalans, espanyols o suïssos. M’és igual. Gent que opina amb informacions de tercers. I sí, aquesta també és una informació que us vé de tercers. Però de primera mà, què cullons!

Ja fa dies que a Catalunya estem revoltadots (algú pot dir que som tumultuosos i sedicionistes, però això no m’ho crec!). Estem indignats. Estem emprenyats. Estem ansiosos. Ens estem votant a sobre. I hi ha algú que això no li sembla bé. I per això, ens volen posar la por al cos. Volen que ens violentem. Ens provoquen. Volen arguments per dir que estem en “guerra”. Que maltractem la gent que no pensa com nosaltres. Que els perseguim i que els fem la vida impossible.

Doncs, mireu, per tots i totes els que no sou a Catalunya i voleu saber com funciona un d’aquests actes subversius, us l’explico:

“Hi ha un munt de persones amb ganes d’expressar la seva llibertat. Hi ha solters i solteres. Hi ha casats i casades. Hi ha famílies amb nens i nenes petits. Hi ha divorciats i divorciades. Hi ha vidus i vídues. Hi ha colles d’adolescents amb estelades penjades del coll. Hi ha gent fent una cerveseta. Hi ha gent fent un vermut. Hi ha gent fent una coca cola. Hi ha gent que prefereix el vichy o la “graciosa”. Hi ha gent somrient. Hi ha gent emprenyada. Es miren. Somriuen. Ploren. De tristes. I de ràbia. Continguda. Els nens pugen sobre les espatlles del pare o la mare per veure-ho millor. No s’ho poden perdre. Hi ha gent escoltant música. Hi ha gent tocant música. “Corren,corren, pels carrers corren”. S’ho passen bé. Surten els de la batucada (que estan a tots els “puestus”). Fan ball de bastons. Surten els castellers…i les gralles. Surten els Gegants i els Capgrossos. La gent canta. La gent crida. “Volem votar”. “I-Inde-Independència”. Els segadors. Més que mai. Hi ha de tot. Gent dreta. Gent asseguda. Gent estirada. Mai de genolls. Xiuxiuejos a cau d’orella. Nervis a flor de pell. Papallones a l’estómac. “Però votarem o no votarem?”. Se sent sovint. “Ens deixaran?”. “I ara què poden fer més?”. Ja no sabem què creure. Cada vegada hi ha més gent. Avis i àvies. Tiets i tietes. Gent que es muda com si fos diumenge. Gent amb xandall. Gent que es pensava no tornar a viure això. Gent que té ganes que sigui l’1-O per poder dir el que pensa. Clavells a la mà. Paperetes amb el Sí i el NO. Sí, sí, les 2 opcions. Per decidir. Individualment el nostre futur col.lectiu. Els nens juguen, riuen, s’avorreixen, corren. Com sempre. Les places són plenes. Places màgiques. Més que mai les places com a lloc de reunió de gent. Fent la seva feina. M’encanten les places. Llocs per estar-s’hi. No són de passada. La Plaça Major. Calor. I fresqueta. Senyeres. Estelades. La gent es mira molt i es saluda. Ganes de passar-ho bé. Ganes de país. Ganes de República.

Avui sortim i demà també si fa falta. Les places segueixen al seu lloc. La gent també. Tornarem a saltar, cridar i somriure les vegades que faci falta…”

Això, això, és el que passa en aquestes manifestacions tumultuoses i sedicioses i secessionistes tan perilloses. És una Festa Major. Els catalans ens emprenyem per dintre. Per fora, és una Festa Major. Vine. Comprova-ho. Et quedaràs parat. Et quedaràs parada. Prou mentides. Tenim ganes de Festa Major. LA Festa Major. La més gran que hi pot haver. La de votar per decidir el nostre futur. Hi ha una Festa més gran que aquesta?

Au va home va…

“M’agrada més viure que dutxar-me”. (Sí, és un post polític)

D’acord. La frase, fora de contexte pot semblar extranya. I depèn de en quin contexte, també. Per això la contextualitzaré. L’explicaré bé. I us adonareu de la importància i de la força que porta implícita…

…El mes de juliol vam començar a pensar a casa, la Mariona i jo, a veure quines extraescolars podrien agradar al Martí i al Nil. Després de donar-hi unes quantres voltes, vam decidir, entre els 4, què fer. El Martí seguiria fent escalada i també faria judo; i el Nil, deixaria escalada i faria gimnàstica. Els encanta. I així, cada un té el seu propi espai. Personal. Únic. I nosaltres anem de cul amunt i avall, deixant i recollint nens. Procurem que sempre siguin els nostres, però no descarto algun dia agafar-ne algun que no sigui meu, amb les presses. Us el tornaré, ho prometo, a canvi d’algun dels meus. Ells feliços i nosaltres també.

Es fan grans. Molt de pressa. El Martí es va adonar que molts amics seus es dutxaven quan acabaven de fer judo i el ens va dir si ell també ho podia fer. Sol. Solet. Vine’m a veure que tinc fred. Ja és gran. Amb la seva tovallola i el seu sabó amb olor de maduixa (ja he dit que era gran!). Li vam dir que sí. Era molt important per a ell. Imagineu-vos-el compartint moments amb els seus amics de judo mentre es dutxen, s’eixuguen i assequen amb les tovalloles, es vesteixen i surten cap a fora. Com un nen gran. Li encanta.

Ja fa uns dies que va a judo i el primer dia que es va dutxar estava molt content. Molt. I, és clar, ens va dir que cada dia es volia dutxar allà. Nosaltres encantats.

Dimecres passat a la tarda vaig acompanyar el Nil a gimnàstica i després vaig deixar el Martí a judo. Com que anàvem bé de temps, vam poder xerrar tranquilament dins del cotxe. El Martí em va dir:

“Papa, em podré dutxar al judo avui? Va, papa?”

I jo li dic: “Martí, ja sé que és important per a tu, però avui hem d’anar a una manifestació d’aquelles de I-INDE-INDEPENDÈNCIA (Manipulant-lo amb total impunitat. Claríssimament. Au va home va!)”.

I el Martí em diu: “D’acord Papa, m’agrada més viure que dutxar-me”. Entenent perfectament que aquestes manifestacions ens portaran a un Referendum que ens permetrà viure dignament. Ho va entendre. Ho ha entès. Ell prefereix brut però viu. És llest!

 

I un cop lliures, ja ens dutxarem, què cullons!!!!

Sóc català i estic fins els nassos (per no dir collons)…

Sóc català. Ja està. Ja ho he dit.

El dia 1 d’octubre aniré a votar. I votaré que sí. Ja està. Ja ho he dit.

I estic fins als nassos (per no dir collons) de com em sento tractat.

Jo mai havia anat a cap manifestació. Les trobava una pèrdua de temps. Ho reconec. Però quan et toquen la dignitat. Quan et toquen l’orgull. I quan et falten el respecte, per aquí sí que ja no hi passo. Cornut i pagar el beure se’n diu d’això. T’estomaquen (virtualment) i encara t’has de sentir a dir que ets un separatista.

A mi si algú em maltracta, me n’aparto. No ho sé. Tinc autoestima. M’estimo, que és el mateix. I el maltractament no forma part de l’amor. Si sento que algú em tracta malament no el vull al meu costat. Fa massa anys que dura aquesta tonteria. És una mica com el “No t’he picat mai i no ho tornaré a fer”. Ja n’hi ha prou.

I ara vaig a manifestacions. Amb la Mariona, i el Martí i el Nil. I ens pintem la cara. I cridem. De bon rotllo. Per defensar els nostres drets, no per atacar els dels demés. Només faltaria. Però és que ja fa temps que m’estic votant a sobre. I auodeterminant-me a sobre. I independitzant-me a sobre. I al final m’ha sortit la rauxa. Bé, més aviat, un seny arrauxat. Una rauxa assenyada. Potser és un oxímoron, però és que no sé com definir-ho. Ja n’hi ha prou.

Cadascú que faci el seu camí. I si s’han de creuar que sigui com a amics. Amb el dol d’una relació tancada i trencada.

El post pot semblar una mica desordenat però és que escric tal i com em vé al cap. Sense filtres. Amb els sentiments. Profunds i a flor de pell. Un altre oxímoron.

Collons, que sembla que parlem català per tocar la pera a la resta de la gent. Algú pot entendre que parlem català perquè és la nostra llengua? La nostra identitat? Que sembla que haguem de demanar perdó per ser catalans. Que no, home I dona. Que no! Que no tractem malament a ningú per parlar en castellà. No fotem!

Fa 6 anys que un munt de gent (entre 1.000 i 2.000.000 segons les fonts) surt a demanar que ens deixin expressar. Votar. Famílies senceres “manipulades” pels mitjans de comunicació. Enganyats. Amb el cervell rentat. Per enganyar-nos i que ens governin uns “dolents” que s’aprofitaran de nosaltres. Ja n’hi ha prou. Aquí no em val el “Más vale malo conocido”. Prefereixo trobar-me un dolent nou…què voleu que us digui!. O posats a fer, decidir triar algú que sigui bo. Amb ganes de construir un país. Petit. Sí. Molt petit, però eixerit…què collons!

I si l’argument per seguir a Espanya ha de ser que el Barça no jugarà la Liga Española, que ja els aniré a veure contra el Peralada.

I si l’argument ha de ser que no cobrarem la pensió, penseu que sóc autònom. O sigui que això ja ho tinc “garantit” ara. A Espanya.

I si l’argument ha de ser la por…no funcionarà. Tinc por, però em pot més la il.lusió de construir un estat propi que la por de perdre l’status actual. Més pobre però més lliure.

Hi ha algú que entengui tot això? Que els catalans no volem tocar els collons? Que només volem decidir sobre el nostre futur? I, si vols votar que no i seguir com ara, només has de sortir i votar que no. Ningú t’obliga a quedar-te a casa. Després no et queixis que ens roben, que no ens tracten bé i que tots són uns lladres.

Vota. Legitima el referèndum. Deixa de queixar-te i fes alguna cosa. Jo ho faré. Sortiré. Votaré que sí (per si encara en queda algun dubte). Em pot la il.lusió. Digueu-me il.lús.

Ho puc dir més alt però no més clar. Clar i català. Per tocar els collons, oi?

P.S.: Avui, per motius personals no traduïré el post al castellà. No fos cas. Ja m’imagino el titular: “Segons la Policia Local, l’Enric Bastardas escriu un post de 1000 paraules i, segons la Guardia Civil, l’Enric Bastardas escriu un petit tuit de 140 caràcters”.