L’Ase dels cops…

Els nens de Schrödinger_La ubicació és: Nosaltres, la Mariona i jo, som a la cuina tranquilament i a l’altra punta del pis…es sent el Nil plorant. La primera reacció com a pares, inconscient i ràpidíssima, és “Martí, què has fet?” I aquí s’obre un camí infinit de successos…
…arribem al menjador i…

…primer de tot s’han de fer les comprovacions d’emergència per poder-los esbroncar tranquilament: una mirada ràpida als dos nens i…
…estan sencers? SÍ
…tenen tots els fluids dins del seu cos? TAMBÉ
…doncs ja podem tirar endavant i procedir a esbroncar-los…

…la major part de les vegades el Nil està estirat a terra, plorant, tocant-se alguna part del cos que li fa mal (curiosament el 110 % de les vegades sol ser el cap) i el Martí està dret, davant d’ell i sense que li demanem res, ens diu :“Papes, jo no he fet res!” (Per si de cas li demanem, suposo!)
El resultat sol ser degut a que el Martí l’ha empès i el Nil ha caigut…però els motius són variats…i aquí comencen les deduccions investigadores parentals per reconstruir els fets. No pots creure el que plora ni el que no plora…tot sol resumir-se amb les famoses dues paraules odioses “és que…” (I el Nil encara no parla, suposo que quan també pugui dir “és que…”, la cosa es complicarà!

Un clàssic entre germans: Tocar accidentalment el Nil quan el Martí passa pel seu costat…sino ho has vist ho tens xungo i t’has de refiar de la teva intuïció, de l’edat dels nens, del tarannà que tingui cadascú i la sort!!! Si poguéssim, tindríem una càmera super-lenta com la del Canal Plus i així veuríem que, de vegades el penalti és clar i expulsaríem el Martí, però que, de vegades, el Nil s’ha tirat o ha estat una càrrega reglamentària lluitant tots dos, i llavors targeta i expulsió pel Nil per simular una caiguda…

El segon clàssic entre els clàssics és la lluita per les joguines! Com podeu convertir qualsevol joguina…i quan dic qualsevol vull dir qualsevol…un cagarro agafat del carrer si molt m’apures, en la millor joguina del món? Doncs que l’agafi un dels dos germans! És automàtic…es converteix en la joguina més desitjada del món mundial!! Sigui quina sigui. El Martí pot jugar al millor joc de l’iPad i arriba al Nil amb un pal, i immediatament el Martí li agafa el pal i deixa l’iPad: conflicte segur! Llavors el Nil agafa l’iPad i el Martí també el vol…fins a l’infinit (NOTA: tant és qui comenci…el Martí vol el que té el Nil i el Nil el que té el Martí. És com el conflicte àrabo-israelià però en xungo!!!!!)

Els que tingueu dos fills sabreu que de situacions diàries com aquestes n’hi ha…i moltes més…(els que en tingueu un i en volgueu dos…ja sabeu…i els que en tingueu tres, com sempre he dit, la meva admiració eterna per ser tan valents/inconscients) això només és la punta de l’iceberg…però també és una bona manera per saber que el petit es fa gran. La fórmula és la Llei de Probabilitat del Conflicte Fraternal: “Quan la probabilitat de començar un conflicte per part del Nil passa de 0,5 significa que s’està fent gran”. I m’estic adonant que ja ens hi estem acostant…el Nil es fa gran…el Martí ja ho és…o mig, com diu ell…

Per cert…ser l’Ase dels Cops, vol dir ser la persona que s’emporta totes les bronques…i fins ara, aquest, és el Martí! Però tinc la intuïció que això anirà canviant…no sé perquè…eh, Nil?

De què treballes: d’acompanyant de dones!

foto1Sí sí, ara treballo d’acompanyant, com a mínim alguns dies…sobretot els caps de setmana…però no malpenseu…treballo d’acompanyant de trobades de mares (en concret de la mare del Martí i el Nil, que, curiosament, és la meva dona…la Mariona) i em quedo amb els nens mentre parlen de les seves coses…les mares, no els nens!

I com funciona aquesta feina?? Doncs tot comença uns dies abans de la trobada amb una pregunta trampa que et fa la teva dona (en aquest cas…la meva!).

I la pregunta trampa és: Hi ha trobada de mames per donar-nos regal pel naixement del Nil. Vens, no? Aquesta pregunta només és superada per: “Carinyo, hem de parlar…”.

I “Por 25 ptas., posibles respuestas…1, 2, 3…responda otra vez: tens dues opcions…SÍ o NO (però busca’t una bona excusa!). Llavors hi ha la possibilitat que la teva dona et digui que no cal que vinguis i, és clar, t’has de fer l’indignat en la mesura justa, que quedi creïble però sense passar-se de frenada i no sobreactuar, per no semblar un Al Pacino fent de Robert de Niro fent de Jack Nicholson, ja que llavors et pots trobar que et digui: “doncs va…vine”, i aquest no és l’objectiu. L’objectiu principal és quedar-te al sofà tota la tarda sense fer res…

I al final arribes a la trobada i veus que, no només era una pregunta trampa, sino que és una trobada trampa. I tal com entres et fixes com totes les dones s’asseuen i l’home o homes (si estàs de sort) queda/en a mercè d’uns 10 nens i nenes amb ganes infinites de córrer, picar, jugar, mossegar (que, pel cas, és el mateix) i que són pitjors que trobar-se en un episodi de The Walking Dead i t’adones que la sèrie “Con ocho basta” era un drama i no una comèdia. En el cas d’avui només hem coincidit dos homes…que, suposo, no hem estat prou hàbils ni ràpids responent a les nostres dones…o potser també ens agrada estar rodejats de nens…nooooooooo!

I, escolteu-me, ja tenim els nens rodejats de joguines jugant amb el Mr. Potato i un gosset que ha arribat acompanyat d’una parella i que, al cap d’una estona ja no sé qui és el gosset o el Mr. Potato…us ho ben juro!

A mitja reunió m’he començat a solidaritzar amb les joguines tot recordant Toy story 3…i crec, sense temor a equivocar-me, que he vist uns dinosaures que marxaven del menjador i s’amagaven al lavabo…els pterodàctils primers que, per això volen, els velociraptors al seu darrera i els tiranosaures perdent l’equilibri amb aquelles potetes tan petites i mirant de no caure,  no fos que no es poguessin aixecar abans no hi arribin els “monstres”…ai, vull dir “nens”…

I quan marxàvem i els dèiem als nens que endrecessin les joguines, m’ha semblat veure que el Mr.Potato es posava els ulls, el nas, la boca i les orelles tot solet i ens deia: “Tranquils que ja m’endreço sol…ja m’espavilo…de debò…”

I al final, m’adono que no és tan terrible si aguantes 120 decibels durant 2 hores seguides, i si t’ho passes bé fent de monstre i essent trepitjat per uns altres monstres que no tenen en compte res més que no siguin joguines i altres nens…perquè també és una bona oportunitat per menjar-te un “pambnocilla” i un vas de cacaolat amb l’excusa que li dones al teu nen…

I, a més, avui (que ja és diumenge, el dia després de la reunió) he marxat tot el dia de casa per fer un super-bolo de la SSM BigHand de percussió corporal al Kursaal de Manresa, sense sentir-me tan culpable de deixar la meva dona amb els dos nens tot el dia..

I, a més, no em vull ni us vull enganyar si us dic que si m’hagués quedat a casa al sofà avui no tindríeu post…perquè ara mateix, després de tot el dia assajant i tocant/ballant, tinc les mans fetes pols (amb sang de tan picar) i “agulletes” per tot el cos i la ment (crec que m’acaba d’agafar una contractura al dit mentre escric aquest post…)…