Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

El dia ha arribat…

Ja està aquí. El dia ha arribat. El dia més esperat. La raó atàvica per la qual tenim fills. Allò que fa que compensi les nits sense dormir, les rabietes al mig del carrer, els plats de verdura a mig deixar, els “cuartos de bany” que semblen més aviat l’Oceà Atlàntic, les corredisses per sortir de casa a temps d’agafar l’autocar de l’escola, les patades amb nocturnitat i traïdoria mentre dormim,… 

Tot, tot queda compensat perquè el dia ja ha arribat. Sóc un friki, ho sé, però portava més de 5 anys esperant aquest dia. Em cau la llagrimeta. La joia no em cap al cor. Tot és de color de rosa. La vida és perfecta.

Ha passat. No, no, no ha passat…està passant. Sovint. Cada dia. A estones…

…el Martí…m’ha demanat de jugar a un videojoc junts! I m’he hagut d’esforçar. I, de vegades, em guanya…

La vida mola, tenir nens mola, i pels Reis de l’any que vé, potser, només potser, podria ser que se li acudís, per iniciativa pròpia de demanar la Playstation 4. No ho sé, igual la demana, i, per sino se li acut, ja li deixaré prou pistes…

Potser no sóc el millor pare del món, però la cara que fem quan juguem junts, és de complicitat total. Mola. I el Nil vé després. Muahahahahahahahaha. 

Mariona…estàs perduda…