LEGOs. Som LEGOs. Sóc un LEGO.

Com cada any per aquestes dates, arriba l’estiu. I sempre després de la primavera. I abans de la tardor.

Fixa’t tu!! I aquest any he decidit escriure menys durant el juliol i l’agost. El juliol, un a la setmana. I a l’agost ja ho veurem, que faig vacances!Avui, i com ja va sent habitual, us deixo l’article que vaig fer per a la Revista Xics. El manuscrit. Bé, el manuscrit escrit amb l’iphone, que no sé com es deu dir:

Segueixo dient que, per a mi, les vacances d’agost s’assemblen més a un nou inici que no pas el dia 1 de gener. Les vacances són un espai per repensar, per repensar-me, per desmuntar-me i tornar-me a muntar, com una peça de LEGO. Som peces de LEGO. Prefereixo pensar que les persones som peces de LEGO, amb possibilitats infinites. Amb capacitats infinites.

I les vacances d’estiu em serveixen per fer-me un ninotet nou de cara al setembre…I per fer això, hi ha un ingredient que és bàsic per a mi. L’avorriment. Tinc unes ganes brutals d’avorrir-me. Molt. Soberanament, que es diu. Poder estar un matí, una tarda, un dia sencer sense fer res! Bé, res, res,no!

“És quan m’avorreixo que hi veig clar” com deia Josep Vicenç Foix.

Bé, ell hi veia quan dormia i jo, jo, hi veig clar quan m’avorreixo.De tota la vida que m’ha agradat avorrir-me. No tenir plans. No tenir agenda. No tenir despertador. Fer el que el cos i el cap em demanin quan m’ho demanin. I les vacances d’estiu són aquest petit plaer. Tot s’hi val. Tot s’accepta.

Pots veure’t una cervesa quan et vingui de gust. S’accepta qualsevol moment del dia. De fet, estàs de vacances.

Pots anar en banyador pels puestus. Estàs de vacances.

Et pots quedar tirat tota una tarda al sofà, o a la piscina, o a la platja, o a la muntanya, sense cap més objectiu que estar tirat.

Badant. M’encanta la paraula badar. L’altre dia me la va dir una noia en un curs que feia. Badar. Que és com no fer res. És com avorrir-se en positiu.

“És quan bado que hi veig clar”, afegiria.

I badar és una conseqüència d’avorrir-se. No pots badar sino tens temps per badar. I per tenir temps per badar, t’has de donar permís per avorrir-te. I llavors, com per art de màgia, entre avorrir-te i badar, el teu LEGO es desmunta i se’n munta un de nou. De diferent. De millor. De nou. Amb menys o més capes. Depèn. Un nou LEGO més molon. Més autèntic. El teu LEGO de temporada. I esperant, entre badall i badall, de construir el teu LEGO definitiu. Fins que en tinguis un altre de definitiu. Tot és definitiu fins que canvia. Tot. Tot. Tot. El que fa l’avorriment, mare meva. M’encanta.

Ens avorrim?

Anuncis

Camp de batalla…casa meva!

foto2

No se m’acudia cap títol que definís el meu post d’avui…i el que hi he posat és el que m’ha semblat més adient, tot i que no vull fer cap homenatge a la horrorosa pel.lícula del John Travolta…però és que defineix exactament com és casa meva, o, m’atreviria a dir…una casa amb nens!

Que sí, que pots ser més o menys endreçat, però hi ha una sèrie de signes inequívocs que una casa està habitada per aquests éssers quàntics i caòtics que es fan dir nens…i nenes…és clar. En el meu cas tinc 2 electrons!

És fàcil adonar-se que la teva vida ha canviat perquè els usos de tot el mobiliari canvien totalment, i aquells mobles que et pensaves que servirien per posar uns llibres, acaben sent una selva amazònica, una granja de porquets o un munt de llibres amb pàgines estripades si no t’has volgut adonar del canvi que venia…com un tsunami…

De vegades, només fa falta entrar a casa per trobar-te que la porta no s’obre bé…que s’arrossega…i que has ratllat el preciós terra hidràulic amb aquella girafeta que el teu fill ha posat a sota de la porta (com si la volgués falcar)….L’escampada, a casa nostra, sol ser monumental, i de vegades, quan entro, prefereixo no mirar de seguida i comptar fins a vint-i-ú…meditar una miqueta i obrir els ulls…no fos cas que m’infartés al bell mig del passadís…

Un altre dels moments clàssics és quan decideixes dutxar-te a la banyera i per entrar tu, han de sortir els 50 animalets que hi ha, les esponges, els sabons del cap, del cos, cremes hidratants, rotlle de paper higiènic, trossets de galeta i/o palito i altres excel.lències que hagin passat pel cap (o els peus) dels meus preciosos fillets. I també us dic una cosa, prefereixo treure’ls jo els animalets, perquè els refotuts, tenen la mania d’endur-se l’aigua de la banyera i si els treuen els meus fills, l’únic que faig és canviar animalets a la banyera per aigua al passadís (en el millor dels casos)…

I sense sortir del lavabo…no us heu trobat mai cap article infantil/no infantil a dins de la tassa del vàter…i resar perquè l’hagin tirat abans de fer caca??? Jo sÍ!!!! i després de fer-la…també!!! MOMENT TERRORÍFIC: El papa (jo) fent pipi i el Nil al costat del vàter amb l’elefantet als dits i mirant com pixo i mirant la tassa, com decidint a veure què fer. Us asseguro que els segons que dura la situació es fan eterns i les mirades que ens entrecreuem tots dos són dignes d’un western del Gary Cooper i el John Wayne…a triar!!!!

El clàssic clàssic de quan tens nens, i repetit fins a l’extenuació en tots els blogs pediàtrics seriosos, són les lesions parentals a la planta del peu (molt doloroses si s’escauen en el punt 3 de ronyó) per aixafament de peça de Lego combinat amb anar per casa descalços. També hi ha la variant Click…que també fa mal, també!

Menció apart a la inoportuna relliscada nocturna causada pel maliciós conte d’en “Teo se’n va a patinar” deixat maldestrament just a la cantonada d’abans d’entrar al lavabo i que és impossible de veure ja que està ubicat en un angle mort de la casa…

Si els vostres fills s’assemblen als meus, sabreu que si els perds de vista i fa molta estona que no sents res…no estan dormint! L’estan liant!! És la primera Llei Parental. La combinació de nens + bossa d’animalets + l’habitació dels pares sol ser nefasta! Sobretot perquè pot ser que no te’n recordis que hi han anat, i quan arriba el moment de dormir, sou tu, la teva dona, l’hipopòtam, el rinoceront, la girafa clavada a l’esquena a l’alçada lumbar, els porquets i la mare que els va parir!!!

Les combinacions entre nens, joguines i altres artilugis + temps lliure dóna molt de joc als nens…i molta guerra als pares. La superultramegatàctica de fer una competició per recollir joguines de terra amb els teus fills (perquè es dignin a fer-ho) va molt bé…fins que tu et comences a picar per guanyar-lo i ho acabes recollint tot: “He guanyat, he guanyat”…N’estàs segur? Jo estic per posar-los un pijama de velcro a tots dos i tirar-los a terra on hi ha les joguines (on hi solia haver un preciós terra que fa mesos que no veus) perquè se’ls enganxin i tot sigui més fàcil…i divertit!

Això sí…quan després d’estressar-te i desestressar-te cinc-centes vegades al dia, t’estires al sofà a descansar i veus el teu fill petit que arriba amb mitja galeta a la boca d’aquelles que fa mesos que no compres…no hi pots fer res perquè se t’escapi un somriure mig maliciós de que el karma ha fet el seu procés natural…