Caure no feia mal.

 

Fa uns anys, el 2012, sino recordo malament, va caure a les meves mans…bé, als meus ulls, un video a Youtube. Una sèrie d’actors i actrius catalans jugaven al “Jo mai mai”. Un joc magnífic. Per jugar amb amics i amigues. Amb confiança. Surten cosetes. Moltes cosetes.

Fa uns anys vaig començar el blog. Aquest blog. Les Personetes Creatives. En uns inicis el blog era per parlar de PNL i altres cosetes que m’interessaven però, entremig, va néixer el Nil. Vaig decidir parlar uns dies de com em sentia respecte el fet que el Nil fos prematur. Vaig dir, i ho recordo, que durant uns dies faria posts parlant d’ell i la situació que teníem a casa, per després tornar a parlar de PNL i altres cosetes. Aquest any farà 6 anys que escric de les nostres cosetes i, sobretot, de les seves cosetes, del Nil…i del Martí.

Hi ha dies que escric amb facilitat i dies que em costa més. Hi ha dies que estic inspirat, i quan no ho estic, ho faig. Igualment. M’hi esforço. Constància. Una cosa l’he tingut sempre al meu cap quan he escrit. El Joan Dausà. Us pot semblar una bona tonteria, però el Joan Dausà l’he tingut sempre al meu cap. Des de la primera cançó “M’hauria agradat” fins a l’última (de moment), “Per si demà no surt el sol”. Totes i cada una de les cançons és un món. Un petit món. O un gran món. Música i lletra precioses. Nostàlgia en estat pur. Somriures tristos. Tristeses alegres. Això és el que em provoca. Plorar mentre somric. Records. Molts records. És la veu. Són els acords. La melodia. Els “crescendos”. La guitarra. La bateria. El “no sé què”.

I dic que tinc el Joan Dausà al cap perquè quan no estic inspirat, agafo els auriculars. Els connecto. Poso Joan Dausà al cercador, primer de Spotify, ara d’Apple Music. Miro i remiro. Pujo el volum. Sona “El senyor Sommer i l’ós polar”. Connecto. Escric. “I parlen com ho feien abans” sento que diu. M’encanta. “I arriben l’Héctor i la Clara” escolto. Màgic. Ja sé què vindrà perquè l’he sentit infinitat de vegades. I segueixo escrivint. “1979”. Trista. Molt trista. Escric més. “I el Teo, quan està sol, balla com balla la mare de l’Anna Jordà i xuta tan fort com el pare del Toni de quart”. Escric. I escric. M’acostumo al volum. Una miqueta més. “Escolta. Nit de Reis”. Tinc més de mig post escrit. “Com us he vist jo. Feu fotos a milions”. Ja acabo. Em falta poquet. Molt poquet

“Caure no feia mal”. Això ja està. Sabia que havia d’escriure el post avui i no ahir que era dijous. “Torna’m al lloc on la vida bategava”. Sabia que el Joan Dausà em tornaria a inspirar. Sé que em seguirà inspirant. Aquesta cançó ja està al top de les seves cançons. No puc deixar d’escoltar-la. I Santi Balmes cantant-hi. El contrapunt. Emoció pura. Nostàlgia. “Caure no feia mal” com a concepte d’infantesa. Brillantíssim. L’àvia. M’he fet sang a la cama. Netejar amb aigua. Ara un petó d’aquells que tot ho curaven. Quan caure no feia mal…

Seguim. Caient. I aixecant-nos. I fem-nos petons que curen. Molts.

I qui m’ho havia de dir…

10410842_10204031216485922_5895657823232723556_nI qui m’ho havia de dir que el dia 6 de juny de 2014 arribaria a les meves mans el meu primer llibre si jo no sabia ni que sabia escriure…Les Personetes Creatives…

I qui m’ho havia de dir ara fa un any i mig que començaria un blog de PNL i que, al cap de dos dies es convertiria en Les Personetes Creatives, que, de PNL en dic alguna cosa però del Martí i del Nil…ho dic tot! Que em paren pel carrer i ja els coneixen (quan siguin grans potser m’ho tiraran en cara i tot)…i que, per cert, fa un any i mig va néixer el Nil, causant i responsable total que comencés el blog…ell i la “capseta”…

I qui m’ho havia de dir ara fa dos anys que un ERE em faria una persona més feliç i atabalada…tot a la vegada, i que, contradient a la meva mare i a la majoria de persones del meu voltant, resulta que la feina a un banc no era per tota la vida (per sort!)…

I qui m’ho havia de dir que ara fa tres anys i mig neixeria el Martí, el meu primer fill…i que em canviaria els dies per sempre…i les nits també…

I qui m’ho havia de dir que un petit bonyet dins d’un petit lloc del meu cos portaria tan rebombori durant tres mesos…

I qui m’ho havia de dir que ara fa set anys coneixeria la Mariona, amb qui em casaria just un any i mig després amb una festa especial (Let’s Play Festival) amb tango inclòs…i que seria la co-responsable de la meva felicitat absoluta i co-responsable de la meva futura transformació…i que estimo molt que remoltíssim…

I qui m’ho havia de dir que just un any abans tenia el meu “annus horribilis” quan la dona que em va donar la vida, la Dolors, la meva mare, l’àvia del Martí i el Nil…ens deixava…a la residència…després d’uns mesos que…quins mesos…perdent-se un munt de cosetes i personetes que de ben segur li sabrien molt greu si ho hagués sabut…

I qui m’ho havia de dir que ara fa gairebé disset anys ens deixaria el Josep, el meu pare, l’avi del Martí i del Nil, una nit a l’hospital mentre jo estava tocant la bateria…com són les coses…després d’uns mesos que…quins mesos…un pare que es va acomiadar de mi quan en va donar les claus del seu cotxe i em va dir: “A partir d’ara serà teu…” i que tenia la mania de no deixar-me moure les cames quan em posava al seu llit els dissabtes al matí i, que amb la distància no sembla tan greu i ho podria trobar a faltar i tot…

I qui m’ho havia de dir que passaria tants estius de la meva vida al mateix lloc i ho recordaria com uns dels moments més feliços de la meva vida encara que hagués de caminar 4 quilòmetres d’anada i tornada per anar a la piscina tot el dia…

I qui m’ho havia de dir que ara fa 42 anys, un 12 de maig de 1972 qualsevol, en divendres (el meu dia preferit) a quarts de dues de la matinada i amb el sol a la casa 3 , estaria naixent un Enrique Jorge, evolucionat cap a un Enric Jordi (i no em demaneu perquè, perquè no ho sé, tot i les meves teories conspiratòries)…benvingut Enric, de ben segur que t’esperen moltes aventures en aquesta vida…bones i més bones…