D’emocions i macarrons rinxolats.

Avui els he acompanyat al Casal d’Estiu. 

Avui portaven carmanyola (tupper per qui sigui molt jove…hahaha). 

Avui portaven macarrons rinxolats amb tomàquet i tallet (llom…llumillu pels més grans…) a trossets. I galetes.

Avui quan hem pujat al cotxe tots 3, el Martí m’ha dit:

“Papa, avui tinc una emoció molt gran perquè menjaré de la carmanyola! Quina emoció! És molt guai ser petit perquè tens aquestes emocions. Bé, quan ets gran també, per exemple, quan ets gran, si et vols comprar un cotxe i el trobes molt barat, tens emoció…”

I jo li dic: “Martí, la clau quan et facis gran és que et segueixis emocionant quan mengis macarrons rinxolats d’una carmanyola. Aquesta és la clau”. (NOTA MENTAL: M’he sentit una mica com una barreja del Miyagi de Karate Kid i el Paulo Coelho).

I el Martí: “Sí papa, ho faré! Quina emoció! T’estimo molt papa”

I jo: “Jo també Martinet”.

Mentrestant, al seient del costat del Martí hi havia el Nil, amb la mateixa carmanyola, els mateixos macarrons rinxolats i mirant-nos amb cara de no saber ben bé què cony estàvem dient. Estava emocionat per dintre, suposo…perquè ell va ser el promotor de menjar tota la setmana amb carmanyola!

Anuncis

29 d’agost de 2016: Nova Marca Personal Macarronil de Les Personetes Creatives

Hola! Ja torno a ser aquí, després d’unes moooooooooolt bones vacancetes, que, encara no he acabat, per cert. Però és que avui s’han batut 2 nous rècords a Cals Bastardas-Homs. I això es mereix un post ben gran. Encara em cau la llagrimeta després de batre’ls.

A veure. No sé si els rècords es podran oficialitzar o quedaran en oficiosos, perquè no hi havia cap observador imparcial (només jo) i, a més, tenien varis inputs a favor:

– només havien begut un got de llet amb nesquik per esmorzar, i això, vé a ser com córrer els 100 metros llisos amb molt ben a favor, però, jo, no els trec ni una mica de mèrit.

– eren macarrons “arrinxolats” de colors amb tomàquet de pot. I ja està. Ni sofregit, ni ceba, ni res que pogués espatllar el rècord.

– alguna hamburgueseta a la planxa per variar una miqueta…i un pla B de croquetes reescalfdes per “siduncas”…

Si voleu veure quins són aquests rècords mireu-vos la foto adjunta. N’hi ha més d’un, aviso. I si he de fe cas a la meva emoció, el del Nil,  avui, m’ha fet especialment il·lusió. És Rècord Mundial a molta distància del seu anterior rècord.

La Gran Teoria dels Macarrons (a.k.a. La Gran Teoria del Xavi)

1a4fc9a63803fccadd501d036677ceb0Avui hem corroborat la Gran Teoria del Xavi…també coneguda com la Gran Teoria dels Macarrons. Em sembla que ja n’he parlat algun cop aquí al blog, però és que avui ha estat la constatació de la veracitat d’aquesta teoria. La demostració científica. Crec, que el Xavi es mereix un premi per haver desenvolupat aquesta teoria sobre el creixement i l’aprenentatge infantil!

La teoria fa així, més o menys: “Tot canvia i es fa més fàcil, quan al teu fill li poses un plat de macarrons a taula i se’l pot menjar tot sol”. I sí, és ben cert!!!
Quan va néixer el Martí, em vaig estressar perquè no podia fer les coses que feia abans, i una d’elles era anar a dinar amb els meus amics. Bé, si que hi podia anar, però la Mariona i jo teníem les nostres limitacions: portar cinquanta mil “gadgets”, buscar espai pel cotxet, donar-li el menjar, el beure, adormir-lo bo i sortint del restaurant…i, al final, un dinar amb els amics acabava sent un dinar amb el meu fill i una gent que havien menjat a la nostra taula a la qual no havíem ni pogut dirigir la paraula…
Quan va néixer el Nil…ni us ho explico! El Martí ens començava a demostrar la Teoria del Xavi…però seguíem necessitant un milió de coses per anar a menjar al costat de casa…

Però avui…ai, avui!!!! Hem quedat per anar a dinar dues hores abans del dinar…hem sortit de casa dos minuts abans del dinar (i hem arribat puntuals)…i només hem agafat jaquetes i hem sortit caminant (agafar bolquers hagués estat una bona idea, sobretot quan el Nil s’ha fet caca i he hagut d’anar a casa a buscar-los…)…i quan hem arribar al restaurant…ha passat…màgia…abracadabra potadecabra, que diria el Nil: S’han partit uns macarrons amb tomàquet i formatge (bé, partir no és ben bé la paraula ja que el Martí se n’ha menjat el 80 % i el Nil el 20 %), però la part bona és que els dos, tenien un plat de macarrons al davant, i una forquilla, i se l’han menjat sols (el Martí ja fa temps que ho fa, per suposat!). I nosaltres hem pogut mantenir converses més o menys seguides amb el Xavi i la Sílvia. A estones més i a estones menys, també s’ha de dir!
Però s’ha demostrat la teoria del Xavi…el canvi és abismal. Ni treure els bolquers…ni treure el pit…ni treure els biberons…ni treure el bressol…el canvi més important quan tens nens…és quan poden menjar un plat de macarrons tot sols!!!!

També és cert que la teoria té unes petites errades. Jo l’he pogut demostrar científicament, i em reafirmo que el canvi és importantíssim, però, de totes maneres, hi ha alguns petits detalls que s’han de tenir en compte i no avançar-nos massa en el temps. El Martí i el Nil tenen 4 i 2 anys, acabats de fer, i en algunes coses, encara hem de ser conscients que són petits. Per tant, tot i menjar-se els macarrons solets…el Nil amb més o menys estil i amb més o menys taques depenent si la roba que porta és, sobretot, molt nova, molt cara o molt blanca, té aquestes petites limitacions:

– els plats dels restaurants no són de plàstic ( els ganivets i les forquilles tampoc. O sigui, que “al tantu” amb les seves ànsies de tallar i punxar…esteu avisats!)
– els vasos (normalment) tampoc són de plàstic (el vidre es trenca, no està de més repetir-ho, i als restaurants, els braços dels nens són més llargs, més ràpids i es multipliquen)
– els nens segueixen sent molt bàsics quan tenen gana (més o menys com els adults, però amb menys vergonya per demostrar les seves necessitats maslowianes bàsiques, que inclouen el pipi i la caca). Per tant, porta “pla B”, ja siguin galetes o “palitos”, per fer l’espera més fàcil…
– quan acaben de menjar el plat de macarrons (segueixen sent nens) és fàcil que acabin a sota de la taula jugant (en el millor dels casos) o corrent pel restaurant (en el pitjor dels casos)…

Per tant, tot i que la Teoria queda àmpliament demostrada, està bé, fer cas d’aquests petits consells com a pare de dos nens per fer el dinar més agradable…el vostre i el de la resta del restaurant, inclosos els cambrers…

No em malinterpreteu, que els meus fills puguin compartir un plat de macarrons i se’l puguin menjar solets, a mi, em fa caure la llagrimeta. El dia que puguin compartir un plat de patata i mongeta tendra, ja serà una altra cosa…ha passat mai això?

P.S.: el colofó del dinar d’avui ha estat anar a veure el padrí del Martí, el Biel, jugant a futbol, que guanyés un emocionant partit, i que tant el Martí com el Nil, s’adormissin després de passar totalment del partit, cosa que espero que confirmi que el futbol els importa una m***a i que la Mariona i jo no ens passarem els caps de setmana amunt i avall anant a veure com juguen a futbol…amb tots els respectes…encara que, coneixent-los…segur que ens n’estan preparant alguna de millor, com, per exemple, dedicar-se al “curling”…us imagineu?

Necessito vacances…de les vacances! (POST D’URGÈNCIA)

30ffbb6404c6fdf79de7362b25a307f7No puc més…ho reconec!!!! Sóc un mal pare…o no…no ho sé…i m’estimo els meus fills amb bogeria…però necessito trobar-los a faltar una miqueta…i urgentment!!!! Estic temptat de deixar-los a la porta de les seves escoles amb una nota de: “Em pensava que avui ja començava l’escola i per això us els he portat. Signat: un pare  atabalat qualsevol”.

Ara ja fa uns mesos van acabar l’escola i la llar d’infants (sembla que faci un any)…i totes les rutines que els van crear…de dormir…de menjar…de portar-se bé…malament…és igual, totes les rutines…se n’han anat a la merda (així de clar)…i ara mateix, acabant de posar a dormir el Nil a les 23 hores de la nit després de dos intents de fuga del llitet de baranes…i el Martí jugant a futbol a davant del sofà amb menys son que el Brad Pitt a Entrevista con el Vampiro…estic ben bé a punt d’explotar, i com que no ho vull fer…escric aquest post!. Sí, sí, així, en calent (demà ja el repassaré per “siduncas”)…

Ei…i les vacances molen…que si platja…que si piscina…que si jugar amunt i avall…que si…tot mola, de debò…però podrien durar una miqueta menys, no? Fa la sensació, i no és broma, que els meus nens-electrons, a hores d’ara ja comencen a tenir ganes de les rutines de tot l’any, perquè estan a punt de provocar una reacció nuclear de les xungues…si s’esveren més (Ja veig l’anunci al diari: “El Martí i el Nil, els primers nens en provocar-se una fissió nuclear degut a l’energia despresa dels seus cossos en constant i aleatori moviment gairebé perpetu”)…
Resulta que ja se m’acaben les alternatives de tot tipus…de menjar sobretot, ja només em queda fer croquetes de macarrons o macarrons arrebossats…tinc ganes que mengin a l’escola perquè allà mengen amanida (vull proves en video siusplau) i dormen migdiada sense somnífers!!!!!!
I, sobretot, tinc ganes que es cansin, perquè a l’escola es cansen…no sé ben bé què els fan…però es cansen. Avui han estat tres hores jugant a la plaça…a tope…sense parar…i no s’han cansat!!!! Vull saber què els fan!!!!!!!! Però és que tinc ganes que els cansin perquè es mengin la sopeta del vespre mentre els hi cau el cap de son…i poder dur-los al llit abans de les 22 h, o les 23 h o les 00 h, sense que sigui un drama!!!!

I també tinc ganes d’aquells rutina que m’envaeix cada dia quan els deixo a les seves escoles i, de cop, durant una estona, no sento res…no m’he de preocupar de res ni de ningú, perquè estan allà…a l’escola…a la llar d’infants…a les 9 h del matí…i s’ho passaran bé…es cansaran…dormiran…i menjaran amanida i altres menjars de color verd que a casa no s’empassen ni que els ho barregi amb macarrons o els en faci canalons (molt nostrat això de fer canalons)…

…i tornar a fer aquells esmorzars de diari ARA, i planificant el dia…

…i sobretot…esperant el moment cap a les 17 hores d’anar a buscar el Nil i que vingui corrent tot cridant papa (o mama)…

…i anant a buscar el Martí, cap a les 17:30 hores, a la parada d’autobús (sí, sí, aquest any anirà amb autobús!!!!!) i que vingui corrent, també, tot cridant papa (o mama)…

…però, sobretot, sobretot, amb aquella sensació que em falta alguna cosa…aquella sensació que a l’estiu s’esvaeix…i a aquestes alçades de setembre ja començo a enyorar…que és, trobar-los a faltar…perquè estar vint-i-quatre hores al dia amb dos electrons amb doble càrrega negativa…mola…però trobar-los a faltar…també mola…molt i moltíssim…no em malinterpreteu…

P.S.: el Martí se’n va anar a dormir a les 00 hores amb penes i treballs, sang, suor i llàgrimes…ahí lo dejo…