Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

Calm before the storm…

039396b116daf1c18e3fe11c20d8eff8Avui tinc un d’aquells dies, dijous, que m’he llevat i quan he començat a pensar de què volia parlar al blog, no tenia gens clar quin tema tractar…

I com que no tenia cap tema present ni passat recent…ni passat no recent…de cop, m’ha vingut al cap un tema futur…o condicional…espero….Tal i com dic al títol, la “calma abans de la tempesta”. A què em refereixo amb això? Doncs que ja fa uns quants dies, potser un parell de setmanetes, que m’arriben uns inputs externs una mica desagradables i que, de moment (i toco fusta, ferro i tot el que pugui ser tocable i útil per evitar-los), encara no han arribat a casa…són la “passa”. DEFINICIÓ: malaltia epidèmica i gairebé pandèmica que sol “passar” entre els mesos d’octubre i abril (quan fa fred) i que comencen vés-a-saber-com però es propaguen amb una rapidesa que riu-te’n de les epidèmies zombies de les pel.lícules. Conta la llegenda urbana que un dia un nen/a va estornudar en una llar d’infants, un llunyà dilluns d’octubre i va començar el terror…

Vagi on vagi sento que hi ha nens i nenes malalts, i pares, i mares, i mestres, i…tothom s’està posant malalt!! A l’escola…a la llar d’infants…a l’escola de música…a tot arreu…és terrorífic! En la varietat hi ha el gust: refredats de vies altes, vies baixes, més baixes, més altes, mitges, gastroenteritis (que és mal de panxa i cagarrines bàsicament), bronquitis, bronquiolitis, qualsevolitis, tos, mocs, vòmits, tot barrejat amb variants infinites i febre…tot acompanyat de febre. O sigui que jo ja estic aprovisionant Dalsy (per si arriba la fi del món), “toallitas”, mocadors de paper, més mocadors de paper…i ho tinc tot a punt per l’apocalipsi de ” la passa”.

El pitjor de tot és aquesta maleïda calma…avui estan bé, però a la primera tos ja penses: “Ok, ja està! ja han caigut!”. Si la caca és massa tova: “Apa…gastroenteritis” i així anar passant. Els vaig a buscar al llit (bé, al Martí no, que el tinc al costat i si vomita o estossega ja me n’adono instantàniament) i reso perquè no tinguin els ulls enganxats de lleganyes o el nas ple de mocs o si els sento el xiulet del pit des del passadís!!!

I així anem passant cada dia, amb aquella calma que només els pares i mares coneixem…aquella calma de “és-impossible-que-si-en-una-classe-de-25-nens-n’han-caigut-20-el-meu-fill-no-caigui”...aquella calma de “com-puc-estar-tenint-tanta-sort-alguna-altra-cosa-em-passarà”…i aquella calma que només trenca algun estornut de matinada o aquell despertar amb tos…

Nosaltres, a casa, el Martí va vomitar un cop i va tenir una mica de cagarrines un dia, i, per tant, jo ja ho dono per passat…ja compta!! i la meva dona, la Mariona, també ha estat toveta…ja compta!! Ara quedem el Nil i jo…aguantant…un dia mocs…un dia lleganyes…un dia tos…un dia mal d’ossos…però aguantant…i el que és més: qualsevol malaltia que no inclogui deixar d’anar a l’escola/llar d’infants és lleu!

El meu temor principal d’aquests dies és rebre “la trucada de l’escola”. Una trucada de l’escola és l’equivalent a trobar-se una notificació de carta certificada de trànsit a la bústia…res de bo!

Per tant…qui dia passa, any empeny, i si he llevat els nens, tenen un volum de moc i de tos acceptable, una temperatura de menys de 37 graus i poden caminar…cap a l’escola…i esperar no rebre la trucada (NOTA MENTAL: si la pel.li “The Ring” feia por perquè rebien una trucada i al cap d’una setmana morien…espereu-vos a rebre la trucada de l’escola per dir que vagis a buscar el nen/a…això sí que és terror)  per anar-los a buscar a les 16:30 i les 17 hores. I un dia més que hem salvat!!!

i jo…de moment…segueixo el dia amb aquella calma tensa…calma d’abans de la tempesta…d’aquella que saps (creus) que en algun moment s’acabarà…l’apocalipsi “passa” ha començat i nosaltres, de moment, ens el mirem de costat…i que duri!