No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè és dilluns.

No sé si és perquè plou.

No sé si és perquè he estat 3 dies sencers sense veure els nens.

No sé si és perquè ahir era el dia de la mare.

No sé si és perquè ahir vaig estar rebuscant àlbums antics de fotos.

No és si és perquè vaig triar una foto on estava sol amb ella.

No sé si és perquè era a Sant Julià de Cerdanyola on vaig passar els estius des dels 3 als 18 anys.

No sé si és perquè portava la samarreta del Mazinger Z.

No sé si és perquè veig la foto i hi veig el Nil. I el Martí. I a mi. I a la meva mare.

No sé si és perquè m’intuïa els genolls pelats.

No sé si és per aquell terra ple de pedres, la meitat de les quals tenia marcades a les cames.

No sé si és perquè devia tenir 5 o 6 anys.

No sé si és per l’olor a terra mullat per la pluja, i que m’encanta. Pluviofília, se’n diu.

No sé si és per l’al·lèrgia que arrossego fa 1 mes.

No sé si és pel Ventolin.

No sé si és perquè em desperto de matinada amb el nas tapat i el coll ben ressec.

No sé si és perquè m’estic fent gran, que 45 anys són 45 anys.

No sé si és perquè dissabte en faig 46. La veritat és que no ho sé, però avui em sento ben connectat amb el meu nen petit. És una sensació ben curiosa. És com si la foto fos d’ara. O és com si jo fos el d’ahir. No sé com dir-ho. No sé com explicar-ho. Però tinc la necessitat d’escriure-ho. No sé ben bé perquè, però crec que és per això que vaig començar el blog de Les Personetes Creatives. Per expressar aquelles coses que em passen pel cap i no sé ben bé què fer-ne. És una manera de deixar-ho escrit. Explicat. Parlat.

Deu ser que porto massa dies sense poder olorar res. Refotuda al·lèrgia. És un post que compensa. És un post que s’olora. És un post que fa olor de terra mullat. Fa olor d’estiu. Fa olor de 1980, si hi arriba. Fa olor de mare. Molt bona olor. Fa olor de mercromina (micromina en deia jo). Fa olor de “tirites”. De tifes de vaca. De llet acabada de bullir. I de berenar. Sobretot fa olor de berenar. De galetes Maria amb nocilla. Deu ser que fa massa dies que no oloro res i tinc necessitat de sentir una miqueta aquelles olors que tant m’agraden.

Una habitació plena de gent…

508cb74130b2eefb0e99efe32df4f420Avui una entrada…que vaig posar a Escampalaboira.cat i que m’agrada tant, que ara la poso al meu blog perquè la pogueu llegir tots i totes qui no hi vau tenir accés…

Imagineu-vos la situació: una habitació d’hospital plena de gent…familiars…amics i de cop, sense avisar…un nadó es posa a plorar! Així, sense demanar permís ni res! I els pares, que ho són per primera vegada, que es posen nerviosos, no saben què fer.
Sort n’hi ha de la gent que tenim al voltant, pensen en veu baixa, i que ens ajudaran amb la seva experiència i així sabrem què li passa al nostre fillet…

– la mare reacciona i pensa que deu tenir gana i s’hi atansa ben a prop. Però el nen que no s’hi vol agafar…

– l’àvia pensa que segur que té fred, i, per tant, el tapa una miqueta.
Però el nen segueix plorant…suant…i plorant…

– els tiets, que ja tenen fills grandets, pensen que quina sort que ja siguin grandets, i que quina mandra els faria tenir un nen o nena ara…menys aquell tiet o tieta que no n’ha pogut tenir i que fa mans i mànigues perquè la llàgrima s’assequi abans de caure…

– l’amic gamberru, aquell que no té nòvia, ni en vol…o potser sí, i que, no sap ni com escapar-se de l’habitació perquè s’estressa només de pensar si alguna vegada decideix posar “seny” o “rauxa”…digueu-ho com volgueu…

– l’infermer o infermera que diu que l’habitació està massa plena i que feu el favor de marxar: “No, tu pare (que és el nom que tindràs a partir d’ara), no cal que marxis!”

– el pediatre, que està tan acostumat a que els nadons plorin, ni se n’ha adonat del merder que hi ha dins de l’habitació, tot i que només hi falten els Germans Marx…

– el pare…el pare, que és patidor de mena, sent el plor del seu fill i pensa:
“Mare meva, on m’he fotut, ja s’ha acabat dormir, i mirar la TV, i menjar tranquil, i…i això no es pot aguantar, si es tira tot el dia plorant, a mi m’agafarà un infart i…siusplau Déu Meu (tot i no ser creient), que no s’hagi cagat, que no sé ni posar el bolquer, i el pitjor, ni agafar el nen que em fa por de trencar-lo (són tan petits tots?) i…seguríssim que té aquells còlics “nefrítics” que vaig llegir per Internet i que ploren tot el dia i tota la nit i…seguríssim que no tinc cap més fill, on és l’uròleg perquè em faci una vasectomia d’urgència per depressió parental i…el bucle de pensament pare-fill que plora és infinit fins que el nen no para o rep una “colleja” de la mare”

– i el nadó…el nadó, aliè a tot el que aquells gegants estressats estan pensant, pensa: “I si algú em rasca l’orella, siusplau, que em pica…i jo no sé ni què és una orella, ni què és una mà, ni què és picar, ni què és rascar?????

I de cop el nadó que para de plorar, somriu i tots aquells gegants estressats es calmen…i el papa, tot i seguir estressat, deixa la vasectomia per més endavant, perquè, al final, potser és divertit i tot això de fer de pare!!!