Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

No em puc creure que ja hagin passat 5 anys…

El Martí, el primer dia que va arribar a casa...

El Martí, el primer dia que va arribar a casa…

Ahir diumenge, a mitja tarda, el Martí ens demana “celo” per enganxar un pòster a la paret de la seva habitació. Un pòster dels Invizimals. Allà. Al mig de la paret. I l’ha penjat ell. El primer de, suposo, molts d’altres pòsters que penjarà. Segurament d’aquí a poc temps passarà dels Invizimals i hi posarà…vés a saber què. Però, el que em va sobtar és que, de cop, em vaig adonar que el Martí s’havia fet gran! Ja té pòsters a l’habitació…del que li agrada…s’està fent gran…molt gran…mare meva!!!

I avui, a la nit, ens n’anem a dormir, tard, amb la Mariona, i a la 1:11 el veig caminant pel passadís, rient, content, ja és el seu aniversari. I es tira al mig del nostre llit. Fa una mà sencera. 5 dits. I a la 1:11, de fa 5 anys, aquest pet bufat…neixia! Us ho juro. S’ha llevat a l’hora que va néixer ara fa 5 anys per recordar-nos-ho. Ens hem mirat amb la Mariona, i hem flipat! Quines “casualitats”…

De debò…encara no em crec que hagin passat 5 anys. Encara vivíem al “pis petit” que n’hi diu el Martí. El de la “piscina al terrat”. La Mariona i jo teníem temps. Molt temps. I de cop, arriba un nen de no gaire més de 3 quilos…i ens revoluciona el món. El nostre món. Una personeta que va fer que em replantegés la meva probabilitat de tenir un infart a nivells insospitats.

…una personeta…el Martinitu, el Martinikus, el Martineti, el Palet, el Martins, el Mister Martin…em sembla que, menys Martí, li he dit de tot!!!

…una personeta, mogudeta, mogudeta, però que amb el temps hem après que potser no ho era tant, sino que no estàvem acostumats a tenir un Martí per casa…

…una personeta que em va fer adonar que portava 38 anys sense somriure de veritat i, és que, quan vaig veure el seu primer riure, al pis petit, estirat a sobre del meu llit, em van agafar “agulletes” a darrera del cap de tant feliç com estava…

…una personeta que ha tret, treu, el pitjor i el millor de mi…ara crido, ara ploro, ara ric…i depèn del dia, més d’una cosa que de l’altra…

…una personeta que quan li dic si tinc pèl o no al cap, em diu que sí, però poquet i molt curt…que és mono ell…per no dir-me calb!!

…una personeta que em posa un coixí d’eriçó perquè m’estiri al seu costat abans d’anar a dormir i m’hi quedi una estoneta…o més d’una estoneta…

…una personeta que és tot cor, que abraça i fa petons com sino hi hagués demà…i també s’enfada com sino hi hagués demà…diguem-ho tot!

I és que encara no em crec que hagin passat 5 anys. Que m’estirava al llit i me l’estirava a sobre les cames amb els seus peus a la meva panxa i el cap li arribava just als meus genolls…i ara…de vegades m’ensenya com passar-me algun nivell d’algun videojoc de l’iPad. Mare de Déu…quins farts que ens farem de jugar a la Play!!!!! (muahahahahaha)

Amb 5 anys ha nascut, ha plorat, ha rigut, s’ha enfadat, ha estat fill únic, s’ha fet germà gran de cop quan tenia dos anys, s’ha fet superheroi (pel Nil), s’ha convertit en el meu Martí preferit del món mundial. I mentre escric això està dormint, al seu llit, la seva cabanyeta, ben tapat, amb el Mic al costat, el coixí d’eriçó mig deformat pel pes del meu cap,…i curiosament, hi penso, i ara, no m’imagino com seria la meva vida sense ell…el Martinet…el capgros…el capsigrany…el Martí…

…Martí, t’estimo que t’hi cagues i més…molt més…Per Molts Anys ninot!

El Caleidoscopi del Martí…

IMG_5723
El Martí va tenir un regal del tió, era un caleidoscopi. Jo feia molt temps que no en veia un i el Martí, crec que era el primer que veia. I va flipar. I vaig flipar. I va flipar tant que m’ho ensenyava tot amb els ulls del caleidoscopi. I vaig flipar tant que se’m va acudir fer fotos a través del caleidoscopi.

I vaig flipar tant perquè tot el que mirava amb ulls caleidoscòpics era preciós:
Roba bruta…
Escombraries…
Joguines desendreçades…
Radiadors…
Menjar…

Coses que no m’agradaven amb els meus ulls i coses que no tenien cap gràcia, de cop, passaven a ser màgiques…

I com que el Martí és un flipat, m’ajuda a veure algunes coses amb els ulls del seu caleidoscopi, amb els seus ulls.
I com que jo sóc un flipat, vaig tenir la “brillant” idea d’obrir un Twitter, un Pinterest i un Instagram per penjar-hi cada dia fotos caleidoscòpiques. Buscant la bellesa en les coses que potser jo no la hi trobava.
Si sou tan flipats i flipades com jo…i com el Martí, seguiu El Caleidoscopi del Martí a les xarxes socials, a les 3, perquè cadascuna aportarà coses diferents…us ho prometo…

I, coses meves, però m’he adonat que és un exercici pràctic de PNL sense embuts. El caleidoscopi canvia la percepció de les coses…ens en dóna una altra visió…diferent…i ens ensenya que la realitat és molt diferent depenent d’amb quins ulls ens la mirem…la percebem…

El caleidoscopi m’ensenya a percebre el meu petit món i el que m’envolta duna altra manera…una realitat caleidoscòpica…

El següent pas és percebre-la així sense necessitat del caleidoscopi…

Cada dia aprenent coses noves…sóc viu…som vius…espero que us agradi El Caleidoscopi del Martí tant com a mi…

Són només quatre anys…ja són quatre anys…

FullSizeRender

Avui (ahir per al lector…ja tenia ganes de posar això com els diaris algun cop!) no he hagut de pensar gaire de què volia fer el post…i això que el Nil ens l’ha liat força! Però el que ens ha fet el Nil avui a la nit, m’ho reservaré pel proper post. Avui, és el dia del Martí…i prou…és el seu aniversari…el quart…i això, és motiu suficient per tenir un post únic. Espero, Martí, que compensi els posts on explico les teves petites misèries…

Avui fa només quatre anys, a la 1:11 de la matinada, va néixer el Martins, el Mister, el Martinitu, el Martineti, el palet (quan era (més) petit estava sempre “tiesu” com un pal), el Martí…el terratrèmol que ens venia a sacsejar la vida a la Mariona i a mi…

Avui ja fa quatre anys, va néixer el Martí, un nen que era un “mini-yo” absolut. A la clínica no s’ho podien creure. I jo, no em puc creure que hagi mutat cap a una “mini-Mariona” absoluta, i que, de mi, potser l’únic que li veig és que també li cauen els pantalons quan camina…i em fa il.lusió…

Avui fa només quatre anys va néixer el Martí. El Martí, que fins ahir, quan ens volia donar una sorpresa deia: “Tatiiiiiiin!!!!!!!” I avui, per art de màgia ha après a dir: “Tatxaaaaaaaan!!!!!!”. I a nosaltres que ens feia tanta gràcia! Sort que encara diu “fofà” i “fombi”…

Avui ja fa quatre anys, va néixer el Martí. El mateix que, avui i després de tibar-li les orelles i fer-li un petonet…em diu: “Papa, juguem a lluites???”. Sembla ser que la testosterona comença a fer de les seves…i hem començat a lluitar. D’aquí a que em digui: “Papa, juguem a la play??” falta molt poquet. Guaaaaaaaaaaiiiiiiii!!!!!!

Avui fa quatre anys va néixer el Martí. Encara recordo quan es posava al nostre llit…sembla com si fos ahir! De fet…va ser ahir!!! El mamon del Martinet segueix venint…i, en part, ens encanta…de vegades…algunes…però algunes, no…ja m’enteneu!

Avui fa només quatre anys va néixer un Martí (resulta que n’hi ha molts a la Catalunya Central). El Martí que, quan feia menys d’una setmana que era per casa va fer que jo digués: “Si tenir fills és això, jo em moriré d’un infart”. Per sort, i per no variar, vaig exagerar una mica i encara sóc viu…i cada vegada ho penso menys (sino el veig enfilat dalt d’un arbre…).

Avui fa quatre anys va néixer el Martí Bastardas Homs. Un nen que aconsegueix que, de vegades, després d’estar cinc minuts amb ell, tingui ganes de fugir corrents…i un cop fugit, el trobi a faltar tant que vulgui tornar a estar amb ell una altra vegada…

Avui fa quatre anys va néixer el Martí, un nen enganxat a la xocolata però capaç de donar-me l’últim tros de coulant si l’hi demano…

Avui ja fa quatre anys va néixer el Martí. “EL” Martí que la primera nota que ens porta de l’escola no és per haver-se portat bé, ni malament…sino perquè s’ha fotut daltabaix de l’olivera que tenen al pati…i no m’extranya!

Avui, només fa quatre anys…ja fa quatre anys…el 2 de novembre de 2010 a les 1:11 de la matinada, i amb el record gravat per sempre, com si fos ahir, des de que la Mariona em va dir que anéssim a la clínica fins que aquella cosa peluda i de color lila va sortir de la Mariona…va néixer el Martí…una personeta creativa que jo em pensava que venia a aquest món a aprendre de mi…i que resulta, que quatre anys després, ja m’he adonat que, també, ha vingut a ensenyar-me. A ensenyar-me a riure de veritat, a somriure de veritat, a plorar de veritat, a enfadar-me de veritat, a patir de veritat i a disfrutar de veritat…a viure del present! Sóc el seu mestre…és el meu mestre…quina sort que he tingut!!!

T’estimo Martinitu…per molts anys…tu, ves jugant amb aquest drac perillós i sorollós, que la cara de felicitat que fas és impagable i s’encomana. Ara bé, quan se li acabin les piles…tampoc passarà res, ja t’ho dic!!!

P.S. Despertar el Nil de la migdiada per espantar-lo amb el nou drac que tens, encara dubto si posar-ho a l’apartat “coses gracioses” o “cagumlou et podies esperar una estoneta, no?”

Avui és un dia molt especial…

10460758_10152185427276375_4568182525755929166_nJa fa uns dies…uns quants, que el Martí té una brillant frase que defineix els seus dies que s’ho passa bé. La frase és: “Papa, mama, avui és un dia molt especial”. I a mi, m’encanta! I no és que necessiti que li passin moltes coses perquè sigui un dia especial…pot ser anar a veure l’àvia, l’avi, els cosinets, a la piscina, a l’escola, a no a l’escola, o a una manifestació a favor de l’escolarització en català plena de gent, de dracs, de capgrossos i gegants i un refotut tigre (no sé qui el portava al cap) que feia que cada dos segons m’hagués de donar la volta, no fos cas que el perdéssim de vista…una manifestació que ja es va fer fa 30 anys i que, tal i com si visquéssim a El Día de la Marmota, s’ha repetit com sino haguéssim avançat gens en aquestes tres dècades! I no segueixo perquè les diré massa grosses…no volia parlar d’això avui, tot i ser un dia molt especial…però que molt!
Jo avui vull parlar…d’avui! Perquè em vé de gust i perquè el Martí també ha deixat anar la seva frase preferida quan estava assegut a la cadireta del cotxe…
…i ha estat un dia especial perquè avui hem quedat tota la colla, que no passa tan sovint, i hem decidit fer un “brunch” a les 12 hores del matí, i que s’ha convertit en un “tu vés posant menjar i beure (amb alcohol bàsicament) que ens el fotrem tot fins les 7 de la tarda”…
….ara dolç, ara salat, ara dolç amb salat, ara un vinet i ara un gintònic, d’aquells de mitja tarda, d’aquells que et fan somriure, o riure, i dels gintònics que et fan fer plans, amb nens i “ambsensenens”, i dels gintònics que et fan adonar que fa molt que els nois no quedem per anar a sopar, i d’aquells que et fan adonar que l’estiu s’acosta, i, de cop, et relaxes, i comences a pensar en la Revetlla de Sant Joan, en el Canet rock, en que t’agradaria anar a veure Placebo al Cap Roig, i et veus convencent a la colla, gintònic en mà, perquè vinguin a veure’ls, i sino, qualsevol excusa és bona per anar a sopar després…

…i gintònic en mà, em veig fent plans amb el Martí (i el Nil i la Mariona, per suposat) de l’estiu: “Papa, avui és un dia molt especial”…i jo que li dic: “Martí, a partir d’avui, t’esperen uns dies molt especials, perquè aquesta setmana acabes l’escola, l’escola de la formiga, i l’any que vé aniràs a l’escola dels dracs, i divendres quan acabis, marxarem 10 dies a casa de l’àvia, on podràs anar a la piscina cada dia (es mereixerà post seguríssim!!!!), i quan tornem, aniràs tot el juliol a la piscina municipal, i aprendràs a nedar molt millor i sense bombolleta a la piscina dels grans, i després anirem a la casa de l’Antoniu, amb aquella bruixa d’ulls vermells que riu quan piques de mans, i quan tornem a Manresa, hi haurà el Correfoc amb els seus dracs, Bou, capgirells, foc i més foc…”…
…i el Martí cada vegada tenia la cara més il.luminada...i em deia: “Bien, bien…”…

…i per primera vegada m’adonava que els meus plans i els seus s’assemblaven bastant…molt…i que l’únic que volia era farcir-me l’estiu de dies especials…ben igual que ell, plans d’aquells que es fan amb amics…amb el gintònic a la mà jo…i la Mariona, amb dos “palitos” a la mà el Nil, i amb un pa amb nocilla a la mà el Martí…

…són plans d’aquells que quan els fas, se t’il.lumina la cara i et fa dir: “Bien, bien…”…a partir d’ara, i tal i com fa el Martí, cada dia que m’agradi, pel motiu que sigui…també serà un dia molt especial…i ens mirarem i ens picarem l’ullet, o la Mariona i jo li picarem l’ullet i ell apretarà la cara i torçarà la boca com qui el pica i el Nil els tancarà tots dos, també com qui el pica…

Un conte qualsevol…al loro David Lynch!

e932fbc195220b6a7d8eb664eb16905aAquest post em fa molta il.lusió…una il.lusió especial, perquè el Martí té 3 anys i mig…i perquè a hores d’ara es munta unes històries que farien agafar un infart al mateix David Lynch. Unes històries que les podria musicar en Frank Zappa o els Primus (que m’agraden més), les podria pintar el Dalí i les podria dirigir el David Lynch o el Buñuel tot passant pel Tim Burton amb BSO de Danny Elfman. Unes històries que podrien ser el revers de Community o un episodi infantil de The Twilight Zone dirigit per Henry Selick.

Digueu-me friki…no, de debò, digueu-me friki!!!! S’accepten comentaris de tot tipus!

I, creieu que exagero? Jutgeu vosaltres mateixos/es. Aquest és el primer post escrit pel Martí…bé, l’escric jo, però la història és seva…basada en hechos reales si fos una pel.li de les de diumenge a la tarda, d’aquelles que només tenen principi i final perquè puguis dormir entremig i que els títols solen incloure paraules com “sospechosa” o “mortal”!!!

Us poso en situació. És un dijous qualsevol, tornem de l’escola…el Nil al cotxet menjant galetes i tot el que cau a prop de la seva boca com si fos un forat negre, i el Martí al patinet, bo i dret, m’etziba:

“Papa, a casa he fet una fila d’animalets perquè se’n van d’excursió amb el Nil i amb mi a Sant Benet…saps Papa? (ell provant que interactuï i que deixi de ser un monòleg per passar a ser un diàleg). Anirem d’excursió i allà hi haurà uns inflables del Bob Esponja. I hi haurà animalets i un cocodril que serà d’inflable, eh papa? (Jo ja estava suant Arale style…i si hagués pogut, m’hagués tirat a terra amb un moc penjant del nas). I llavors hi havia un cranc que menjava de tot, arbres i plantes i també era d’inflable. (!!!!!) I llavors hi havia un papa, també d’inflable i jo podia saltar per sobre de tots perquè eren de “groma”. (La meva proximitat a un infart cerebral era imminent i la meva dificultat per sentir empatia pel meu fill i utilitzar les meves dots d’escolta activa s’estaven difuminant per moments). I, a més, hi havia uns inflables de vidre (ole tu!). I saps què papa? Que hi havia unes dents de colors que cantaven. Sí, papa, quan obrien la boca cantaven el sol solet i una cançó que no saps” (suposo que ell esperava que preguntés sobre la cançó, però no m’he atrevit…no podia més! I quan ja estava a punt de tallar-me les venes em diu: “I ja està, només això! Què et sembla papa?
Jo, amb amor de pare, m’he mossegat la llengua però dins meu he pensat: “Fill meu, no saps el significat de la paraula només”.

I mentre em repetia aquesta frase al cap, he vist la salvació a la llunyania…la porta d’entrada a l’escala de casa: “Martí, vols un suc de xocolata i un pambnocilla?” “Sí, papa…” I tot torna a la normalitat…

Au…supera aquesta David Lynch!!!