Cruspir.

És la meva paraula en català preferida. Cruspir. Avui l'he sentit a dir al Martí, explicant un conte. Cruspir. M'encanta. Vol dir menjar amb afany. Tal i com menja el Martí. No el Nil. El Nil no cruspeix. El Nil menja com un ocellet. Cruspir. Si ho dius moltes vegades seguides passa com amb moltes paraules, que sona extranya. Proveu-ho. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir. Cruspir.
Oi que sona extranya? Cruspir, m'encanta.

Els nous Ferran Adrià…

A uns nens de 6 i 4 anys, com podrien ser el Martí i el Nil, els deixes sols una estoneta, amb ingredients culinaris a la vista, i al cap d’una estoneta, t’han fet una sopeta (la de la frase de la foto adjunta) per llepar-se’n els dits. Bé, els seus dits, perquè jo…no la penso provar. Ara entenc perquè ells no volen provar depèn de quines coses i diuen que són “asco’. Quan els he dit que com és que això s’ho foten i el que els donem la Mariona i jo, no; va el Martí i em diu: “Perquè això ho hem fet nosaltres”. Vaja, en resum, que el seu criteri gastronòmic és millor que el dels seus pares. Pot ser. Però deixeu-me que ho dubti. O no.

PS: Tornar d’escriure el post a la terrasseta on estaven fent la sopeta i trobar-se-la plena d’aigua, amb tots dos corrent despullats amb dues ampolles d’aigua mentre criden que s’estan banyant. Està passant. Ara mateix. I quan torni, no sé què em trobaré. No he cridat. Respiro. 1, 2, 3, 4,…

Martí i Nil…

De debò! Jo flipo! Serà cosa de la genètica, de l’epigenètica o de la sistèmica, o de tot plegat, però no puc deixar d’al.lucinar amb les diferències entre el Martí i el Nil. De fet, m’ho posen molt fàcil, sobretot amb el menjar! Si a un li agrada una cosa, a l’altre…no! Gairebé sense excepció! Són complementaris. Es poden partir un plat combinat sense enfadar-se perquè, de fet, tenen paladars totalment diferents. Un exemple: els 2 demanen un gelat, i és un cucurutxo de maduixa. El Nil diu si podem menjar-nos allò de dintre per menjar-se la galeta, i, al cap de 10 segons, vé el Martí i ens demana si ens podem menjar la “crosta” per menjar-se el gelat. I així, cada dia. En tot.  Bé, sempre hi ha una excepció. Això no falla. Ho endevineu, oi? La xocolata en qualsevol de les seves variants!!

  

“Ponte el chándal”. El concepte.

ed3011e6c09af3011a5ee60ca0f53271AVÍS PARENTAL: Alguns dels consells que dono, poden ser considerats de Malpare. Si teniu la pell molt fina no seguiu llegint…si voleu riure una estona…endavant!!

Hi ha canvis inequívocs a la vida que diuen “Tinc neeeeeeeeens!!!!!!!!!”, i avui vull parlar d’un que, si esteu atents, podreu veure d’una hora lluny: la roba i els accessoris que portem els pares!!!!!
En alguns casos, el canvi és radical, i, en qualsevol cas, sino ho vols canviar, t’has d’atendre a les conseqüències!!

Si hi ha alguna veritat absoluta quan tens nens (i nenes), és que els nens (i nenes) taquen. D’aquí surt la fórmula matemàtica de com vestir-te de forma correcta sino vols agafar una emprenyada. Has de tenir en compte unes variables bàsiques i, a partir d’aquí, decidir la roba!
Aquestes són: el número de nens que tens al voltant (propis i aliens), el lloc on pretens anar i el menjar o altres artilugis susceptibles de tacar que tinguin al seu abast (digues-li plastidecor, digues-li retoladors). Qualsevol increment d’una de les 3 variables farà que la roba que portis hagi de ser més vella, més pràctica, més còmoda o que menys t’estimis…o tot alhora…tu decideixes!

Abans et posaves la roba que més t’agradava, amb més o menys bon gust, això ja depenia de cada persona…però ara, et posaries aquella samarreta blanca que tant t’estimes si has d’anar al parc amb els teus fills?? Nooooooo…inconscient!!! Tens altres opcions. I et preguntaràs…no posar-me-la? Home, doncs sí, però també pots canviar els hàbits del teu fill, i, en comptes d’anar a aquell parc empolsinat, te’n vas a un parc d’aquells moderns amb el terra tou…dels que si els nens cauen gairebé reboten, amb moqueta, o de formigó…que el teu fill es pot fer mal…sí, però, i que blanca que portes la samarreta!!!!

Pot passar que t’adonis que surts de casa amb aquella camisa clareta que tant t’agrada i que per berenar li has agafat aquelles galetes que ha fet el dimoni, que són de xocolata farcides de xocolata i que tu et podries menjar tranquilament però en mans del teu nen són una arma química de destrucció massiva, i més si ho barreges amb ubicació embrutadissa, o altrament dit parc i temperatures elevades, altrament dit estiu!! Has de ser més llest i la propera vegada agafar pà bimbo amb pernil dolç i formatge…i sobretot sense oli ni tomàquet! Que se li farà una bola? Segur! Per això has de portar sempre aigua a sobre (Manual del bon pare-Nivell I)

Hi ha l’opció de vestir sempre colors soferts…estampats valen per la seva habilitat per confondre taques amb el dibuix de la roba…evitar blancs i negres…i teixits susceptibles de ser fregats per les miraculoses “toallitas”.
Però, per sobre de tot, has de donar una importància cabdal als pantalons! Empatia…empatia…i empatia. Has de pensar com un nen…has de ser un nen…però després sortir-ne, que sino la lies! Tingues en compte l’alçada dels nens…el teu…i la resta…del parc…o de la llar d’infants. Pensa com un nen…què faries quan veus arribar un pare, el propi o aliè? Acostar-t’hi i tocar-lo, i si molt m’apures demanar que et pugi a coll…i sino saps parlar…com ho demanes? Doncs tocant!!! I ells arriben a l’alçada dels pantalons!!! Jo he sortit de la Llar d’Infants del Nil amb els pantalons més bruts que si hagués entrat en un episodi de The Walking Dead!!! Sang…potser no (o sí), però xocolata, galeta humida, suc i altres varietats sòlides, líquides, gasoses i/o regurgitades que no explicaré per si sou molt susceptibles…

Pensa com un nen…i d’aquesta manera no t’hauràs de lamentar perquè se t’ha tacat la samarreta i/o els pantalons…”ponte el chándal”!!!!

…i resa perquè quan vagis a buscar el teu fill no estiguin tots al pati…que, a mida que t’hi acostes, et recorden aquells búfals que corren per la sabana i que només es veu la pols que aixequen…”miedo me dan”…

I si, tot i els meus consells, no hi has pensat…inventa’t qualsevol excusa per no anar al parc, perquè el nen se t’acosti a tu sense haver d’entrar a buscar-lo al pati (un bon berenar, però que no taqui…ajuda molt!) i deixa els plastidecor per quan arribis a casa i et posis aquell “chandal” que guardes per aquestes ocasions especials de fer de pare…esteu avisats!

P.S. els accessoris (inclouen les butxaques) i la varietat d’”objectes” que ens hi podem trobar…els deixo pel proper dia…

…però pensa-hi…”ponte el chándal”…

De pans de motlle aixafats i galetes trencades…

PebrotMireu…fa més d’un any que vaig començar el blog i quan creia que ja havia tocat tots els temes tocables quan parlem de paternitat/maternitat, em sorprenc a mi mateix amb un tema del qual no n’havia parlat mai! Encara que sembli impossible, no havia parlat de l’agradable activitat familiar d’anar a fer la compra del menjar + endreçar la nevera + 2 nens emocionats amb tot plegat (emocionats en general per la vida…i que duri).

Partim que, per a mi, anar a fer la compra un cop al mes i arribar carregat a casa, és una cosa que ja em feia molta mandra de solter (Procrastinator Man), i rutinejant molt, em posava els meus auriculars, arribava a l’híper, passava pels mateixos passadissos i pel mateix ordre cada mes, i omplia rebost i nevera. Una activitat que podia durar mitja horeta aproximadament si a anava la idea, i que era més o menys relaxant depenent del dia de la setmana/mes/música que portava als “cascos”…ara…és una activitat d’una o dues “horasses”, més o menys estressant depenent del número de nens/progenitors/hora del dia…

Jo provo sempre d’anar-hi sol, però a la meva dona, la Mariona, li fa gràcia anar-hi tots, i, és clar, quan deixa anar la pregunta: “Nens, anem a comprar?”, s’apunten immediatament. Bé, el Nil fa el que li diem (o no ho fa, però nosaltres li diem…). I apa, jaquetes posades, furgo posada…i tots 4 cap a comprar. NOTA IMPORTANT (i consell obligatori de pare de 2 nens): No aneu mai a comprar sols amb els 2 nens, podríeu morir en l’intent. Abans m’apunto a tirar-me d’un avió…us ho juro!

Arribem al lloc…agafem 2″carritus” (sí, 2, perquè la nostra experiència ha fet que sigui l’opció més lògica sino volem arribar amb tot el pa de motlle fet una coca o totes les galets de xocolata fetes miques i, que llavors m’he de menjar jo…) i hi posem els nens. Les posicions aquí són variades: asseguts un a cada carro, drets un a cada carro, drets tots dos a un carro, un al carro i l’altre dins dels congelats al costat de l’arrosset tres delicias a veure si li baixa el metabolisme i es calma una mica, tots dos als congelats, corrent pels passadissos,…de tot…i més!!!!

Entremig, la meva dona i jo anem comprant el que necessitem mentre el Martí rep unes classes sorpresa d’alimentació:

– “Martí, anem a comprar fruita, que t’agrada molt tota”

– “Tota no, papa, els pebrots no m’agraden!”

I després d’una bona estona, s’accepta pebrot com a fruita per K.O. tècnic del progenitor (jo) que ha sofert un gran desgast en la discussió de si és fruita o hortalissa amb el Martí.

La part divertida (mireu com ric…hahahaha) són les anomenades parades tècniques infantils: gelats, galetes, colònies de la peppa pig, sucs de xocolata, pa qualsevol (pel Nil), obertura dels “palitos” perquè un cop els han vist no els diguis que s’esperin a pagar-los per menjar-se’ls, recollida de llaunes de tonyina que han tirat a terra tot jugant,…i la llista pot ser infinita…de debò…que sí…

Paguem (els nens tornen a estar ben posadets als “carros” perquè sino a aquestes alçades ja t’hauries convertit en Jack Nicholson a “El Resplandor” passadís amunt i passadís avall amb aquella cara de boig i una llangonissa a les mans perquè no hi ha destrals per comprar…)…i cap a casa…com sempre i, per molt que provem que no passi, arribem amb el pa de motlle aixafat pel cul del Martí/Nil/tots 2 i les galetes de xocolata trencades…

…i això és el que ens passa quan anem a comprar…a l’híper…perquè quan anem pel barri…ja és un altre post…i quan arribem a casa i hem d’endreçar el rebost i la nevera amb l’ajuda/desajuda dels 2 nens també n’és un altre…el proper…

NOTA: si el vostre fill/a va emocionat amb uns iogurts amb lacasitos (jo també ho estaria, per cert!) aneu en compte que amb les presses per poder-se’ls menjar no els posi a la cinta amb tota la compra del senyor que va a davant vostre…A MI NO M’HA PASSAT PERÒ M’HAN EXPLICAT QUE DE VEGADES PASSA (Sí, clar!)