La mà que espanta els monstres.

Fer de pare té moments. Bons i no tan bons. De vegades m’emprenyo, molt. I crido. Sí, crido. I em sap greu. Crido. Els crido. No m’agrada. Ho faig. Són els moments no tan bons.

Fer de pare té moments. Bons i molt i molt bons. I ahir en va ser un moment. Curt. Petit. Sino hi hagués posat atenció potser m’hagués passat de llarg. Al Martí i al Nil els agrada molt que estiguem amb ells quan s’han d’adormir. Hi ha dies que amb 5 minuts n’hi ha prou. Estan tan cansats que s’adormen de cop. Pocs. Però n’hi ha. La major part de dies s’esveren. Expliquen coses. Moltes coses. Totes les que no han explicat durant el dia perquè estan jugant i fent el rucot. Hi ha dies que estem cansats. Allò que se’n diu “No estic d’hòsties” i els hi dius que callin perquè toca dormir. I costa. Molt. I m’enfado.

I quan ja no puc més, em diuen: “Papa, vull la mà”. Tots dos.

I és aquell moment que no puc deixar passar, perquè pot ser que algun dia els faci vergonya que els agafi la mà. O no la necessitin. O la necessiti jo. I els la demani jo: “Martí i Nil, doneu-me la mà. Tots dos. Arribarà. La necessitaré. Segur. I la vull trobar.

La mà que calma.

La mà que tranquilitza.

La mà que espanta els monstres.

La mà que espanta malsons.

La mà que espanta històries.

Ara és la meva. D’aqui a uns anys potser necessitaré les seves.

I jo, els dono la mà. En posicions inverosímils. Un braç amunt i un braç avall. El dret bé, però l’esquerre se’m comença a adormir. No el puc deixar encara. El Nil encara no dorm. “Papa, la mà”, em diu. I tornem-hi. I jo allà al mig dels dos matalassos, amb una posició perfectament imperfecte. Mig cos al llit del Nil i mig al del Martí, no sigui cas que estigui massa a prop d’un i massa lluny de l’altre. Em fa mal l’esquena. Els braços. Estic cruixit. S’adormen. Deixo anar les seves mans de mica en mica. Els cauen les seves i les hi poso bé. Que en tinguin cura. Algun dia necessitaré les seves mans, i vull trobar-les. Seran més grans, i la meva més arrugada. Però les voldré. Les mans. La mà. La mà que espanta els monstres.

Les coses fetes amb amor…

Estimats Martí i Nil,

Com que el papa té una tendència natural, i modificable si volgués, a no guardar les fotos de forma gaire endreçada, un dia es va adonar que quan fóssiu grans i volguéssiu recuperar una miqueeeeeeeta la vostra infantesa, potser ho tindríeu una mica difícil. Bàsicament tinc fotos a l’iPhone, a l’iPad, a l’iPad del Martí, al de la mama, a Facebook, a Instagram, al núvol…i més llocs inimaginables, però si alguna vegada voleu accedir-hi, tindran una feinada de por…

Un dia…una nit, més ben dit, de novembre vaig començar aquest blog, i un dia, o una nit, vaig decidir que aquest blog es convertiria en un llibre. I un dia, o una nit, vaig decidir que aquest llibre, Les Personetes Creatives, podria tenir una continuïtat, i fer-ne una col.lecció…

…una col.lecció de moments emotius de la vostra vida, i que, si algun dia ho voleu llegir, quan en sapigueu, ho tindreu ordenat per data…cada any de la vostra vida. (NOTA: de moment, ja porto 7 mesos escrits del proper llibre…)…

…una col.lecció de moments que seguiré explicant a tothom qui tingui ganes de llegir-los i compartir-los…

…una col.lecció de moments que, espero, que quan sigueu més grans, us en sentiu orgullosos, del que fèieu i del que jo explicava, perquè, no ens enganyem, és la meva visió, una visió subjectiva i personal…la visió i els records que tindreu dels vostres moments de petitons…

…una col.lecció de moments, de molts moments, que a la vostra mare i a mi, ens han fet molt feliços, ens han fet plorar i ens han fet enfadar…

…una col.lecció de moments, que, la majoria de vegades, m’han servit a mi de teràpia per explicar el que sentia i que, potser, sense escriure-ho m’hagués costat un pèl més…

…i una col.lecció de moments…de coses fetes amb amor…les que feu vosaltres, Martí i Nil, cada dia, i les que escriu el papa…perquè si una cosa us vull deixar clar, és que tot el que escric en aquest blog, i en el llibre, ho faig des de l’amor. Us agradaran més o menys, us n’avergonyireu, potser, quan aneu creixent…”Papa, vols parar ja d’explicar les nostres misèries!!!!!”…però, ara com ara…i per a mi…

…les coses fetes amb amor…són especials…

Papa (i mama, que em dóna, com a mínim el 50 % de les idees del blog)

Moments terrorífics estiuencs…

6b7d100deb6967c77da8748e20e62d89Ara que comença el bon temps començo a tenir “mono” d’escriure posts de “bonrollisme” estiuenc…anuncis a la tele…gent a la platja…però jo, no inauguro la temporada de bon temps fins que no en faig el primer post. Per tant, declaro inaugurat el bon temps…plogui o nevi…o faci sol! I si fos prou hàbil…en faria la cançó de l’estiu 2014…”Moments terrorífics estiuencs” by Enric Bastardas…cedeixo la lletra per si algú la vol fer…

El moment que perds de vista els nens a casa amb un gelat als dits…i fa cinc minuts que no els veus!

El moment que t’adones que s’ha deslligat la bombolleta a dins de la piscina…(la bombolleta sura…el nen, no!)

El moment que el Martí diu: “Papa, mira què ha fet el Nil, vine a veure-ho” i amb una cara d’entre espantat i sorprès…(i perquè el Martí s’espanti…)

El moment de marxar de la platja i quan t’adones que has arribat amb dos nens i marxes amb dos San Jacobos…vull nens “arenòfugs” ja!!!!!!

El moment despertar-se al matí perquè els nens no tenen son i adonar-se que encara és fosc!

El moment “endeví” de : “Martí i Nil, no correu pel voltant de la piscina, que caureu!”

El moment que preguntes, bo i estant a la piscina, a la teva dona: “On són els nens?” i t’adones que cinc minuts abans tots dos havíeu dit: “Mira els nens una estona mentre prenc el sol!!” i cap dels dos havia dit que sí…

El moment d’anar a comprar gelats i s’han acabat els “colajet” (també conegut com a crisi existencial estiuenca…a no ser que tinguin “drácula”…)

El moment “hem arribat a la platja”, també conegut com a “Desembarco en Normandía”, que si porto alguna cosa més, puc demanar que m’hi empadronin, i que m’adono amb tristesa i resignació que només tinc dos braços, i un maleter amb el qual aconseguiria passar el nivell 100 del Tetris! (NOTA PELS CONCESSIONARIS: els accessoris quan compres una furgo haurien de ser dos braços extra però ho no els he vist al catàleg al costat de la pintura metalitzada i el ràdio CD amb MP3)

El moment “terror nocturn” quan et lleves entresuat i atemorit perquè els nens ja han acabat l’escola i et queden tres mesos de “vacances” per davant…i t’adones que encara queden set setmanes d’escola!!!! Iupiiiiiiiiii!!!!

I el super-extra-hiper-mega moment terrorífic inici d’estiu i quan t’enfrontes al teu banyador de l’any passat…s’haurà encongit una altra vegada?