Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

La mà que espanta els monstres.

Fer de pare té moments. Bons i no tan bons. De vegades m’emprenyo, molt. I crido. Sí, crido. I em sap greu. Crido. Els crido. No m’agrada. Ho faig. Són els moments no tan bons.

Fer de pare té moments. Bons i molt i molt bons. I ahir en va ser un moment. Curt. Petit. Sino hi hagués posat atenció potser m’hagués passat de llarg. Al Martí i al Nil els agrada molt que estiguem amb ells quan s’han d’adormir. Hi ha dies que amb 5 minuts n’hi ha prou. Estan tan cansats que s’adormen de cop. Pocs. Però n’hi ha. La major part de dies s’esveren. Expliquen coses. Moltes coses. Totes les que no han explicat durant el dia perquè estan jugant i fent el rucot. Hi ha dies que estem cansats. Allò que se’n diu “No estic d’hòsties” i els hi dius que callin perquè toca dormir. I costa. Molt. I m’enfado.

I quan ja no puc més, em diuen: “Papa, vull la mà”. Tots dos.

I és aquell moment que no puc deixar passar, perquè pot ser que algun dia els faci vergonya que els agafi la mà. O no la necessitin. O la necessiti jo. I els la demani jo: “Martí i Nil, doneu-me la mà. Tots dos. Arribarà. La necessitaré. Segur. I la vull trobar.

La mà que calma.

La mà que tranquilitza.

La mà que espanta els monstres.

La mà que espanta malsons.

La mà que espanta històries.

Ara és la meva. D’aqui a uns anys potser necessitaré les seves.

I jo, els dono la mà. En posicions inverosímils. Un braç amunt i un braç avall. El dret bé, però l’esquerre se’m comença a adormir. No el puc deixar encara. El Nil encara no dorm. “Papa, la mà”, em diu. I tornem-hi. I jo allà al mig dels dos matalassos, amb una posició perfectament imperfecte. Mig cos al llit del Nil i mig al del Martí, no sigui cas que estigui massa a prop d’un i massa lluny de l’altre. Em fa mal l’esquena. Els braços. Estic cruixit. S’adormen. Deixo anar les seves mans de mica en mica. Els cauen les seves i les hi poso bé. Que en tinguin cura. Algun dia necessitaré les seves mans, i vull trobar-les. Seran més grans, i la meva més arrugada. Però les voldré. Les mans. La mà. La mà que espanta els monstres.

Ha donat molt de joc.

Te’n vas un dia a l’IKEA i mentre amuntegues cartrons per llençar, arriben el Martí i el Nil i et diuen: “No, papa, puc agafar alguns cartrons”. I jo: “Sí, i tant”. I es posen a pintar, i a dibuixar…a crear, sense parar.

I fan un “posa-bolis”.

I fan unes “ulleres per gravar fotos i videos”. Brutals. I el Martí, per enrecordar-se del que grava, li posa número i ho apunta al costat de les ulleres. És la seva targeta de memòria particular. I el Nil em grava un video. I em tira unes fotos. I les posen a carregar. És el que veuen a casa, què hi vols fer!

I el Martí fa el seu dibuix estrella. “El pòster de les bèsties”. Es passa tota la tarda de muntatge de mobles dibuixant monstres. I me’ls ensenya. I a la Mariona. I me’ls explica. I se’n va a dormir. I l’endemà al matí, segueix. No vol esmorzar fins que no acabi. Esmorza a les 12 hores. Treballa sense parar. Li encanta. I bo i dinant, m’explica que potser en podríem fer alguna cosa més. Li dic que sí. Potser una pel.li. S’emociona. M’emociono. En tria (i ens en fa triar) alguns de bons. La resta són dolents. S’enfrontaran. “Scary monsters” es dirà. Ens emocionem. Al cap i a la fi són Les Personetes Creatives. Han de fer honor al seu blog. I avui, i, sobretot el Martí, li ha fet honor. En majúscules.

2,365…fa 3 anys…

  Potser hi haurà coses que us sonaran. Sobretot si fa temps que em seguiu. Però és que cada vegada que s’acosta l’aniversari del Nilet em venen al cap els 2,365 quilos de nen que van néixer ara farà 3 anys. 3 anys!!!!! 

Quan ets pare el temps deixa de comptar-se de forma personal per fer-ho amb cada any que passa dels teus fills…I comences a recordar coses dient-te: “Ai sí, això és quan el Martí tenia 2 anys, o quan el Nil en tenia 1, o…el que sigui”. És la mesura de temps en anys/fills. I així ens entenem…

Fa 3 anys, un dia 14 de novembre, neixia, amb presses, potser massa i tot, un Nil, preciós. De debò. La primera foto que li vaig fer dins de la “capseta” on va ser 13 dies és senzillament per enamorar-se’n. Era menut, però perfecte, i amb un lleuger somriure que encara té. Un somriure que si el manté, tremoleu. Una mirada, lleugerament, molt lleugerament desviada d’un ull. D’aquelles que no saps perquè però t’hipnotitza. I només et deshipnotitzes quan, de vegades, quan no gestiona bé la seva frustració, t’etziba un bolet.

Un Nil, molt especial. Un Nil que em va canviar la vida. Va néixer just quan em quedava a l’atur. Em va frustrar un blog de PNL i em va fer néixer les personetes creatives. Ell sí que sabia el que es feia.

Un mestre per a mi. Jo li ensenyo cosetes, però sé que ell me n’ensenya tantes o més a mi. Un mirall. El miro. M’hi veig. Em recordo. No tinc a qui preguntar si jo de petit era tan rabiut com ell, però em sona que sí. Tant o més. I ell em mira i em veu. Ho sé segur. Hi sóc. Molt.

I ja des de fa dies, quan posem els nens a dormir, el Martí i el Nil, la Mariona i jo ens repartim. Tant se val. Ens estirem al seu costat fins que tanquen els ullets. I últimament, el Nil demana que abans de tancar els seus ulls marrons (cullons, i nosaltres que pensaven que seria verds!) m’estiri al seu costat. I jo baixo del llit del Martí, m’estiro al costat del Nil amb la cara a deu centímetres de la seva. I em demana que faci el ruc. I el faig. I s’esvera. Treu l’últim 1 % de bateria que li queda. I llavors, quan ja ha acabat de riure, es calma.

I jo, m’hi acosto més. Fins que els nostres nassos es toquen (sort que el meu és llarg). I noto com respira cada vegada més lent. Es relaxa. Se sent segur. Hi ha el seu papa. I em pregunta: “Papa, de vegades tinc por. Tu tens por?” I li dic que sí, que de vegades sí. I ell em diu que quan té por s’amaga a sota dels llençols i que tot i així no li passa. I que té por dels monstres. I jo, amb veu baixa, li explico que els únics monstres que entren a casa són els que riuen i si, alguna vegada se’n cola algun dels altres, ja me n’encarregaré jo o la mama. I que és normal tenir por i que estic molt content perquè m’ho explica. I l’entenc. A mi també em fan por alguns monstres. I s’adorm…

Per molts anys Nilet boniquet. Ets molt gran, però no corris. Ja sé que vols atrapar el Martí. Ja t’explicaré que no pots i, sobretot, que no cal…