Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Anuncis

Són tan monus (Petit joc visual)…

Tan monus.

Tan innocents.

Tan sincers.

Són les Personetes Creatives. Les que m’impulsen a escriure des de fa gairebé 5 anys.

Tan imprevisibles.

Tan creatius.

Tan tot.

El Martí i el Nil canten cançons. Els encanten. Tan poden estar cantant “We’re not gonna take it” com “Despacito”.

Tan eclèctics.

Tan presents.

Tan directes.

I quan hi ha alguna lletra que no saben o no relacionen amb el seu particular món creatiu, s’inventen paraules. Sort n’hi ha. Gràcies a Déu, que diria algú. Tot arribarà.

Són tan monus. Mira la foto adjunta i troba la paraula errònia.

Coses de música…

Ja des de fa temps que penso, a veure quan els nens deixaran d’escoltar la seva música de nens, amb els seus dies de la setmana de nens, els seus mesos de l’any de nens i altres coses de nens,….

Doncs bé, aquest dia ha arribat i, el Martí (el Nil no tant…) ja té cançó preferida. D’aquelles que escolta sense parar. I a mi, m’encanta!!! Heavy metaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!!!!!! Flipaaaaaaaaaaaaa!!!!

AVÍS PARENTAL: No apte per a menors, o sí, que el Martí i el Nil ho són…

“Em caurà la del pop”…

Osti…ai, vull dir, ospa! Avui, pensant de què fer el post, m’adono que se m’ha passat el dia i que ahir era dilluns i avui, per suposat, dimarts. Vaig molt de cul i m’encanta, però comença a ser simptomàtic que em trobi a dimarts gairebé sense adonar-me’n! Crec que és la primera vegada que m’oblido de penjar un post…

I això d’avui, no és un post pròpiament dit, podríem dir que invento el “pre-post”, el “tràiler de post”. Eufemismes per dir que no tinc gaire temps d’escriure però moltes ganes de fer-ho…

…el pre-post d’avui és la preparació del que passarà els propers dies. Sabeu, els que em seguiu i llegiu, que el Nil ha començat a patir/tenir una lleugera obsessió per la bateria, a part d’anar tot el dia fent percussió corporal per tot arreu. 

I jo, i la Mariona, o la Mariona i jo, vam decidir comprar-li una bateria. De fet, és per a ell i per al Martí, però sembla que el Martí tira més cap al saxo (ves per on tindrem un Kenny G a casa…o un Llibert Fortuny que és més nostrat). 

I, és clar, a casa, de decidir de fer una cosa a fer-la, passa poca estona, i quan, a més, hi ha una botigueta a “la internet”, de nom Amazon, que et permet comprar gairebé qualsevol cosa amb un clic (i no exagero, es fa amb un sol clic!), doncs ho vam fer. 

Vaig mirar, i remirar, i faig un clic el dissabte, i…voilà…el dilluns em truquen que tenen un paquet per a mi. O per ser més precisos per al Nil. Un paquet de 14 quilos. Que pesa gairebé com el Nil, que fa 17,1 quilos depenent de si porta roba o no. NOTA: Explico això perquè el Martí i el Nil, porten uns dies obsessionats per si estan creixent ràpid, i es pesen tot el dia…amb roba…sense roba…amb sabates…sense…amb jaqueta…sense…de cap per avall, i la conclusió és que el Nil pesa cap a 17 quilos i el Martí cap a 22. Ja està, ja ho he dit. Doncs bé, la bateria, pesa 14 quilos, tot un Nil!!!! 

I jo, que tinc poc temps, tinc el paquet (un paquet) al mig del menjador, per obrir, per muntar, i amb el Nil tocant-me la pera i el paquet, amb raó!! Papa, quan la muntarem?? Avui, a les 7:30 del matí: “Papa, ja sóc al sofà, em muntes la bateria?”: Motivat ho és. Extra-motivat diria, més aviat. 

I jo, procrastino el moment, en part perquè no tinc temps, en part perquè sé el que passarà, o crec que ser el que passarà. Què cony…ho sé segur! Que s’asseurà darrera la bateria i picarà tan fort com sino hi hagués demà. Motivat, sí; subtil, no gaire. 

I jo, hauré d’ensenyar-li com es toca la bateria, tot i que ell em diu que ja en sap. Diguem que el Nil (i el Martí) podrien ser donants d’autoestima. Els en sobra. Ja ho anirem llimant. 

I jo, em posaré darrera la bateria, per ensenyar-li com es toca el bombo amb el peu dret (és dretà), el plat amb la mà dreta i la caixa amb la mà esquerra,…i després s’hi posarà ell, i a mi, ja us ho dic ara, ho sé, segur, em caurà la llagrimeta. El Nil petit tocant la bateria. Us menjareu fotos, videos i si molt m’apureu…Periscopes. Avisats esteu…vosaltres…i els veïns…

PS: El Martí que vagi entrenant amb el seu saxo, que tinc ganes de muntar alguna coseta amb ells. Jo, tinc el “cajón” a arreglar. Tiembla Chambao!!!!!
Us poso una foto perquè sapigueu de què estic parlant:

Les passions del Nil…

Els meus fills tenen una edat on comencen a descobrir les seves passions, i, la meva feina, és potenciar-les…ara bé…em sembla que el Nil ha unit les seves passions de la música amb les galetes Oreo d’una forma que potser no és la més correcta. O potser sí, i és que, a més és creatiu! No sé…digueu-me què us sembla aquest mix de les seves dues passions.

IMG_6661

I per si us queda algun dubte de qui és la personeta que ha creat aquesta obra d’art…mireu la segona foto…quina cara d’angelet (amb bigoti de iogurt begut inclòs), oi?

IMG_6662

Oh benvinguts, passeu passeu…

foto1Ahir vam anar de concert…de festival…de Canet Rock 2014…amb les seves coses bones i les seves dolentes…com tots els festivals…cues inacabables per aconseguir una cervesa i un entrepà…errors d’organització lamentables (si dius que tens 25.000 persones, no pots pressuposar que totes tindran set i que voldran sopar cap a les 21 hores de la nit?)…i et deien que si tuitejaves amb el seu hashtag, sortiries a la pantalla gegant (una única pantalla!!!), i resulta que va petar la connexió a internet i els únics tuits que sortien eren de feia hores…mare meva!!!!

Ara bé, ens ho vam passar de conya (ambsensenens)…i com que ja tenim una edat…o dues, en el meu cas, vam arribar a les 17 hores i vam marxar cap a les 2:30 hores de la matinada, i només em va saber greu perdre’m Delafé y las Flores Azules, tot i que ja els he vist un parell de vegades…
…Caïm Riba em va donar molt bones sensacions…el Pep Sala deu conèixer algun secret molt ben guardat per seguir participant a aquests festivals…Blaumut…Joan Dausà…els amics del Manel…els Pets…els Arts (o ja m’he equivocat de noms???)…i he de dir que encara flipo que nois i noies de 16 anys i menys cantin i se sàpiguen les cançons de Els Pets (que estan en plena forma)…i que la meitat del concert dels Amics de les Arts va ser de la base rítmica que estava a les fosques perquè suposo que no eren part del grup (i em van encantar!) o que Manel van sonar molt bé (i prou…) i que no sé ben bé què cony hi fotien Love of Lesbian tocant aquí sino és que estan de bones amb Estrella Damm que n’eren els patrocinadors…

Però el post no va d’això…tot això era circumstancial…el post va de nens…i és que quan tens nens, la visió dels concerts i dels festivals canvia…i és que vam pensar (sobretot la Mariona, que pensa molt…) que el Martí hagués flipat amb el Bon dia de Els Pets i amb tot el concert d’Elèctrica Dharma!!!…

I no va ben bé d’això tampoc…va de que els pares i mares passem creences als nostres fills i filles…conscients i inconscients…de vegades ens agrada i de vegades fem veure que nosaltres, oh pares perfectes, els deixem lliures i no els diem el que han de fer a la vida…

…però us asseguro que quan el Martí i el Nil ens veuen la cara a la Mariona i a mi mirant els concerts…o escoltant música…o a la bateria electrònica de casa…o tocant-me amb la SSM BigHand, només cal que ens mirin els ulls per traspassar-los que ens encantaria que fessin música i toquessin algun instrument o cantessin…o la cara d’orgull (“naches” seria l’emoció més correcta) que se’ns posa a la Mariona i a mi quan agafen les baquetes i es posen a la bateria o quan el Martí es pica el pit i les mans i em diu: “Mira papa, com tu!” o quan la Mariona els canta una cançó i ells la repeteixen…
…de fet, el Martí l’any que vé començarà a l’Escola dels Dracs a Fonollosa on donen una importància cabdal a la música (quina casualitat que li hem apuntat, no?)…i el Nil hi anirà d’aquí a dos anys…

…i, és clar, nosaltres, que som uns pares perfectes, mai els hem dit que facin música…només la viuen cada dia…i més que la viuran…i llavors seran lliures de triar…

…l’instrument que vulguin!!!!!

A més a més…encara que sembli una frivolitat…a dalt de l’escenari…tothom sembla més guapo!!!! Ahí queda eso!!!!!

Oh, benvinguts, passeu passeu…