Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Són tan monus (Petit joc visual)…

Tan monus.

Tan innocents.

Tan sincers.

Són les Personetes Creatives. Les que m’impulsen a escriure des de fa gairebé 5 anys.

Tan imprevisibles.

Tan creatius.

Tan tot.

El Martí i el Nil canten cançons. Els encanten. Tan poden estar cantant “We’re not gonna take it” com “Despacito”.

Tan eclèctics.

Tan presents.

Tan directes.

I quan hi ha alguna lletra que no saben o no relacionen amb el seu particular món creatiu, s’inventen paraules. Sort n’hi ha. Gràcies a Déu, que diria algú. Tot arribarà.

Són tan monus. Mira la foto adjunta i troba la paraula errònia.

Coses de música…

Ja des de fa temps que penso, a veure quan els nens deixaran d’escoltar la seva música de nens, amb els seus dies de la setmana de nens, els seus mesos de l’any de nens i altres coses de nens,….

Doncs bé, aquest dia ha arribat i, el Martí (el Nil no tant…) ja té cançó preferida. D’aquelles que escolta sense parar. I a mi, m’encanta!!! Heavy metaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!!!!!! Flipaaaaaaaaaaaaa!!!!

AVÍS PARENTAL: No apte per a menors, o sí, que el Martí i el Nil ho són…

“Em caurà la del pop”…

Osti…ai, vull dir, ospa! Avui, pensant de què fer el post, m’adono que se m’ha passat el dia i que ahir era dilluns i avui, per suposat, dimarts. Vaig molt de cul i m’encanta, però comença a ser simptomàtic que em trobi a dimarts gairebé sense adonar-me’n! Crec que és la primera vegada que m’oblido de penjar un post…

I això d’avui, no és un post pròpiament dit, podríem dir que invento el “pre-post”, el “tràiler de post”. Eufemismes per dir que no tinc gaire temps d’escriure però moltes ganes de fer-ho…

…el pre-post d’avui és la preparació del que passarà els propers dies. Sabeu, els que em seguiu i llegiu, que el Nil ha començat a patir/tenir una lleugera obsessió per la bateria, a part d’anar tot el dia fent percussió corporal per tot arreu. 

I jo, i la Mariona, o la Mariona i jo, vam decidir comprar-li una bateria. De fet, és per a ell i per al Martí, però sembla que el Martí tira més cap al saxo (ves per on tindrem un Kenny G a casa…o un Llibert Fortuny que és més nostrat). 

I, és clar, a casa, de decidir de fer una cosa a fer-la, passa poca estona, i quan, a més, hi ha una botigueta a “la internet”, de nom Amazon, que et permet comprar gairebé qualsevol cosa amb un clic (i no exagero, es fa amb un sol clic!), doncs ho vam fer. 

Vaig mirar, i remirar, i faig un clic el dissabte, i…voilà…el dilluns em truquen que tenen un paquet per a mi. O per ser més precisos per al Nil. Un paquet de 14 quilos. Que pesa gairebé com el Nil, que fa 17,1 quilos depenent de si porta roba o no. NOTA: Explico això perquè el Martí i el Nil, porten uns dies obsessionats per si estan creixent ràpid, i es pesen tot el dia…amb roba…sense roba…amb sabates…sense…amb jaqueta…sense…de cap per avall, i la conclusió és que el Nil pesa cap a 17 quilos i el Martí cap a 22. Ja està, ja ho he dit. Doncs bé, la bateria, pesa 14 quilos, tot un Nil!!!! 

I jo, que tinc poc temps, tinc el paquet (un paquet) al mig del menjador, per obrir, per muntar, i amb el Nil tocant-me la pera i el paquet, amb raó!! Papa, quan la muntarem?? Avui, a les 7:30 del matí: “Papa, ja sóc al sofà, em muntes la bateria?”: Motivat ho és. Extra-motivat diria, més aviat. 

I jo, procrastino el moment, en part perquè no tinc temps, en part perquè sé el que passarà, o crec que ser el que passarà. Què cony…ho sé segur! Que s’asseurà darrera la bateria i picarà tan fort com sino hi hagués demà. Motivat, sí; subtil, no gaire. 

I jo, hauré d’ensenyar-li com es toca la bateria, tot i que ell em diu que ja en sap. Diguem que el Nil (i el Martí) podrien ser donants d’autoestima. Els en sobra. Ja ho anirem llimant. 

I jo, em posaré darrera la bateria, per ensenyar-li com es toca el bombo amb el peu dret (és dretà), el plat amb la mà dreta i la caixa amb la mà esquerra,…i després s’hi posarà ell, i a mi, ja us ho dic ara, ho sé, segur, em caurà la llagrimeta. El Nil petit tocant la bateria. Us menjareu fotos, videos i si molt m’apureu…Periscopes. Avisats esteu…vosaltres…i els veïns…

PS: El Martí que vagi entrenant amb el seu saxo, que tinc ganes de muntar alguna coseta amb ells. Jo, tinc el “cajón” a arreglar. Tiembla Chambao!!!!!
Us poso una foto perquè sapigueu de què estic parlant:

Les passions del Nil…

Els meus fills tenen una edat on comencen a descobrir les seves passions, i, la meva feina, és potenciar-les…ara bé…em sembla que el Nil ha unit les seves passions de la música amb les galetes Oreo d’una forma que potser no és la més correcta. O potser sí, i és que, a més és creatiu! No sé…digueu-me què us sembla aquest mix de les seves dues passions.

IMG_6661

I per si us queda algun dubte de qui és la personeta que ha creat aquesta obra d’art…mireu la segona foto…quina cara d’angelet (amb bigoti de iogurt begut inclòs), oi?

IMG_6662

Oh benvinguts, passeu passeu…

foto1Ahir vam anar de concert…de festival…de Canet Rock 2014…amb les seves coses bones i les seves dolentes…com tots els festivals…cues inacabables per aconseguir una cervesa i un entrepà…errors d’organització lamentables (si dius que tens 25.000 persones, no pots pressuposar que totes tindran set i que voldran sopar cap a les 21 hores de la nit?)…i et deien que si tuitejaves amb el seu hashtag, sortiries a la pantalla gegant (una única pantalla!!!), i resulta que va petar la connexió a internet i els únics tuits que sortien eren de feia hores…mare meva!!!!

Ara bé, ens ho vam passar de conya (ambsensenens)…i com que ja tenim una edat…o dues, en el meu cas, vam arribar a les 17 hores i vam marxar cap a les 2:30 hores de la matinada, i només em va saber greu perdre’m Delafé y las Flores Azules, tot i que ja els he vist un parell de vegades…
…Caïm Riba em va donar molt bones sensacions…el Pep Sala deu conèixer algun secret molt ben guardat per seguir participant a aquests festivals…Blaumut…Joan Dausà…els amics del Manel…els Pets…els Arts (o ja m’he equivocat de noms???)…i he de dir que encara flipo que nois i noies de 16 anys i menys cantin i se sàpiguen les cançons de Els Pets (que estan en plena forma)…i que la meitat del concert dels Amics de les Arts va ser de la base rítmica que estava a les fosques perquè suposo que no eren part del grup (i em van encantar!) o que Manel van sonar molt bé (i prou…) i que no sé ben bé què cony hi fotien Love of Lesbian tocant aquí sino és que estan de bones amb Estrella Damm que n’eren els patrocinadors…

Però el post no va d’això…tot això era circumstancial…el post va de nens…i és que quan tens nens, la visió dels concerts i dels festivals canvia…i és que vam pensar (sobretot la Mariona, que pensa molt…) que el Martí hagués flipat amb el Bon dia de Els Pets i amb tot el concert d’Elèctrica Dharma!!!…

I no va ben bé d’això tampoc…va de que els pares i mares passem creences als nostres fills i filles…conscients i inconscients…de vegades ens agrada i de vegades fem veure que nosaltres, oh pares perfectes, els deixem lliures i no els diem el que han de fer a la vida…

…però us asseguro que quan el Martí i el Nil ens veuen la cara a la Mariona i a mi mirant els concerts…o escoltant música…o a la bateria electrònica de casa…o tocant-me amb la SSM BigHand, només cal que ens mirin els ulls per traspassar-los que ens encantaria que fessin música i toquessin algun instrument o cantessin…o la cara d’orgull (“naches” seria l’emoció més correcta) que se’ns posa a la Mariona i a mi quan agafen les baquetes i es posen a la bateria o quan el Martí es pica el pit i les mans i em diu: “Mira papa, com tu!” o quan la Mariona els canta una cançó i ells la repeteixen…
…de fet, el Martí l’any que vé començarà a l’Escola dels Dracs a Fonollosa on donen una importància cabdal a la música (quina casualitat que li hem apuntat, no?)…i el Nil hi anirà d’aquí a dos anys…

…i, és clar, nosaltres, que som uns pares perfectes, mai els hem dit que facin música…només la viuen cada dia…i més que la viuran…i llavors seran lliures de triar…

…l’instrument que vulguin!!!!!

A més a més…encara que sembli una frivolitat…a dalt de l’escenari…tothom sembla més guapo!!!! Ahí queda eso!!!!!

Oh, benvinguts, passeu passeu…

De cintes de cassette…de bolis BIC…i de “celos”

-I aquesta és l’última cançó de F.R.David, “Words”…

-Merda…el locutor ja m’ha tornat a parlar abans de temps. Ara hauré de tornar enrera i parar-ho abans perquè no em quedi malament la cinta de cassette…quin pal!!!!!

Us sona això? No us havia passat mai? Segur que si us agrada la música i heu nascut a la dècada dels 70, us és bastant familiar…

IMPORTANT: Si voleu gaudir d’aquest post en la seva totalitat, poseu-vos una llista 80s a l’Spotify i preneu-vos una Mirinda, mentrestant (si podeu)…

Aquest post va dedicat a tots els que vau estar escoltant música i n’éreu uns malalts, els anys 80 !!!!!

La meva idea és comparar com aconseguíem la música gratuïta i de pagament als 80s i com fem, el mateix, l’any 2012. És un exercici de nostàlgia, és una reflexió sobre la pirateria, però també és una reflexió de cap on anem actualment.

Què necessitàvem als 80s per tenir música gratuïta? Un radiocassette, una cinta de cassette (o vàries), una ràdio, un boli bic, celo, temps, i molta paciència.

Anem per parts, el radiocassette  podia ser de qualsevol marca i model, però si no volies ser un “loser”, havia de ser de doble pletina i auto-reverse (de l’anglès “reverse”, no “rivérs”). Segurament, si el tenies de doble pletina és perquè en altre èpoques ja havies tingut scalextric, estoig de dos pisos a EGB i capsa de Carioca de dos nivells amb més de 32 retoladors.

Les cintes de cassette (K7 abreviat per si parlaves amb SMS o whatsapp…ah, no!!! si només hi havia telèfon fixe i havies de sortir quedat de casa) eren un món apart. N’hi havia de ferro, de crom, de metall, de 30 min, de 60, 90, 120. Et podies gastar una pasta i al final totes sonaven igual de merdoses… Llavors acabaves els diners i només tenies cintes gravades. Què feies? Les cintes tenien unes pestanyetes que trencaves un cop acabada l’obra d’art i que servien perquè ningú, sense voler, o volent, et gravés a sobre. I aquí és quan podem dir que va aparèixer la figura del primer “hacker”: posàvem “celo” al lloc que hi havia hagut les pestanyetes i així enganyàvem el radiocassette i es podia regravar les vegades que fes falta! Que intel.ligents!

PARÈNTESI: si dic que vam ser els primers hackers, també puc dir que tots vam ser programadors; o ningú no recorda haver fet amb el seu Sinclair zx81 o Spectrum:

10 PRINT “ets tonto”

20 GOTO 10

RUN

I et miraves la pantalla amb el teu amic, rient, perquè s’omplia d’ “ets tonto”…i semblàveu els “Beavis & Butthead (són de més enllà dels 80 però em prenc la llicència).

El boli BIC també era una eina fonamental per rebobinar o tornar a posar la cinta al seu lloc quan sortia del seu lloc.

La ràdio era vital perquè era d’on triaves la música. Havies d’esperar el programa, diari, quan sorties del “cole”, per posar-te a gravar les cançons que t’agradaven, i aprenies a calcular quan el locutor callava i quan tornava a entrar. D’aquí vé el temps i la paciència; per tenir una cinta de 60 minuts podies tardar ben bé una setmana.

I llavors venia quan feies les llistes i recopilatoris i et curraves unes cintes espectaculars on escrivies amb boli els artistes i els títols de les cançons, tal i com et semblava que sonaven en anglès i que quan ho veies escrit a la caràtula d’un LP veies que no s’assemblaven de res…

Què necessitem  l’any 2012 per tenir música gratuïta? Spotify ( d’acord, i un ordinador o tablet o smartphone i una connexió 3G).

Tot el que us he dit abans es resumeix en: Obro compte a Spotify i busco artistes i cançons (que n’hi ha un munt!!!) i els agrupo per llistes arrosegant-los. Ja està !!!!! De fet, no es poden gravar ni regravar perquè no són teves, però la cosa s’ha simplificat bastant.

Què necessitàvem als 80s per tenir música de pagament? Diners, temps i cames per anar a la botiga de “discus”

Agafaves 1000 ptes., sorties de casa per anar a la botiga, triaves i miraves i remiraves, n’agafaves uns quants i els escoltaves a la cabina per acabar amb “EL” disc que t’enduies a casa. Amb les 1000 ptes. encara et podies parar a prendre alguna cosa bo i mirant-te el disc i les lletres que hi havia a dins…

Llavors arribaves a casa, i t’escoltaves el disc, sense fer res més…i llegies les lletres, i aprenies anglès, i a vegades (com em va passar a mi) no t’agradava i resulta que era perquè l’havies posat a 33 rpm en comptes de 45 rpm…i sonava una mica greu (el disc en qüestió era una versió de Stay…just a little bit longer)…

Què necessitem  l’any 2012 per tenir música de pagament? Spotify premium o iTunes, depenent si vols que la música sigui teva o que només la puguis escoltar mentre segueixis pagant. I ja està !!!!!

He deixat pel final la part més important i que és COM COMPARTÍEM I COM COMPARTIM LA MÚSICA!!!!!

Abans, agafàvem el radiocassette amb les últimes gravacions, trucaves els teus amics, te n’anaves a estirar a un camp a mirar les estrelles i et posaves l’última de Nena, “99 red balloons”, per exemple. Llavors us miràveu, somrèieu amb complicitat i dèieu: Molaaaaa!!!!!

Ara, entrem a Spotify, linkem el compte directament a Facebook i Twitter, i si volem posar una pissarra a Pinterest, també ho podem fer amb la web Pinstamatic. I ho compartim a tot arreu, i aconseguim uns quants likes, RT i/o Repin i algun emoticó de somriure, amb sort.

Estareu d’acord amb mi que a l’època de les xarxes socials, som menys socials que mai. Abans, si no sabies el títol d’una cançó, el demanaves i ara engegues l’iphone, obres Shazam o Soundhound i et diu la cançó, l’artista, la pots compartir, comprar, i si et descuides pots quedar amb la cantant. De tot menys interaccionar amb la gent que tens al voltant.

Doncs bé…com que ja us he fotut un bon rollo avui, me’n vaig a seguir omplint la meva pissarra de Pinterest amb la música de Spotify i així li podeu fer una ullada…i si us agrada el què hi veieu, podem quedar, anem a fer un cafè, ens mirem, somriem amb complicitat, i diem: Molaaaaa!!!!!