A mi el dia 7 em fa mandreta. El de gener, vull dir.

A mi el dia 7 no m’acaba de fer el pes. Vull dir el 7 de gener. M’agraden les vacances de Nadal. Molt. I quan s’acaben m’agafa mandreta.

M’agrada el 24. De desembre. M’agrada el tió. L’escudella i els torrons. M’agrada molt. Els regals del tió. Les cares de la família rebent i fent regals. Les cares del Martí i del Nil.

M’agrada el 25. Dinar. Més escudella. Més torrons. Més de tot. És Nadal, coi.

M’agrada el 26. Sant Esteve. És festa. I hi ha torrons. Què més vols?

I m’agraden els dies del mig. No són res però ho són tot. Minivacances. Per jugar. Per fer el que no faig durant l’any. No són festa però són festa. Semifesta. Molen molt. M’agraden.

I el 31. L’home dels nassos. Quan era petit no ho entenia, què voleu que us digui. Cap d’Any. M’agraden els canvis. Les novetats. M’agrada canviar d’any. Del 2018 al 2019. Aquest el trobo lleig, però és que el següent serà el 2020. Preciós!

Més dies d’entremig fins a arribar al 5. A la tarda comencen els Reis. Els de debò. No allò que tenen al país veí. Els de debò. Més regals. Més records.

I el 6. El dia de Reis. Segueixen els regals. I el menjar. S’acaben els torrons. Literalment. Tortell de reis. De massapà. I Panettone. També. M’agrada el dia 6.

I després el 7. Acabant de jugar amb tot allò nou. Per oblidar la major part de joguines la resta de dies de l’any. Potser en fem un gra massa. No ho sé…

M’agraden les vacances de Nadal. Molt. El dia 7. El de gener, no tant. És un dia que em fa mandra. I per treure-me-la de sobre, escric el meu primer post del 2019. S’han acabat les vacances. Continua la diversió, però. Això sempre. Sino m’ho passo bé, no ho faig. De vegades. Quan puc.

Vaig a seguir mirant la Peppa Pig, que tinc el Nil aquí al costat, amb pijama de drac, reclamant-me. Bon any. Feliç any. Que us sigui immillorable. I divertit!

Anuncis

A(neu)hi.

Rovaniemi. Costa dir, cullons. Són ben complicats aquesta finesos. Ja està. Ja hi hem estat. Me l’imaginava més fred. -5 graus centígrads a tothora, això sí. La temperatura no puja. Clar que estava núvol i que és de nit 21 hores al dia. Així qualsevol pot tenir una ciutat freda i nevada. És trampa!

Fa 3 setmanes vaig començar a mirar càmeres en directe a Rovaniemi i no hi havia ni un dit de neu. Vaig pensar que devia perdre una mica de gràcia anar a veure Santa Claus, Joulupukki en finès, sense ni una gota de neu. Però al final va nevar, va anar nevant, i quan vam arribar a l’aeroport tot era blanc. En aquell moment els ulls del Martí i el Nil es van il·luminar. No és que no haguessin vist mai neu, però potser no en llocs on no és habitual veure’n. A l’aeroport. A la ciutat. A la porta de casa. Als parcs. Als carrers.

La neu té alguna cosa que la fa màgica. Potser és que és blanca. Potser és que és freda. Potser és que no és habitual. No ho sé. No ho sé, però té aquesta màgia de fer-ho tot bonic. Molt bonic. Arbres. Cotxes. Voreres. Muntanyes. Bicicletes. Tobogans. Tirolines. Gorros. Jaquetes. Té un no sé què que jo què sé.

Rovaniemi té aquest aire. És un aire endormiscat. Carrers freds amb poqueta gent passejant. Llums a dos carrers. Un hipopòtam de gel que van anar fent mentre érem allà. El vèiem des de l’habitació. A les quatre de la tarda és ben fosc, de nit, et venen ganes d’anar a dormir. Pistes de gel. Parcs nevats. Muntanyes de neu a la vora de les voreres. Tot. I dic tot, a Rovaniemi, es converteix en un parc improvisat de jocs per a nens i no tan nens.

Rovaniemi té un parc públic amb iconografia d’Angry Birds (que són d’allà, de Finlàndia). És un parc normal. Amb una tirolina. Amb uns tobogans. Algun de tancat per la neu. Amb pendents, per poder-te tirar amb trineu. Amb gronxadors. Però té neu. I la neu és especial. Ens hi hem passat hores. Sota zero. Amb els dits mig congelats de mirar el mòbil i de fer fotos. És un parc normal, però el Martí i el Nil el tenen gravat. De camí cap als parcs, més muntanyes de neu que escalen i baixen rodolant. Muntanyes altes, seguides, una darrera l’altra, que acaben conformant una excursió perillosa, perillosa de les de “debò”.

Tot és blanc i fred. Però no passem gaire fred. Fem cafès amb llet. I cerveses. A casa. Abans de sopar. Sortim o ens quedem? Ho tenim tot a la vora.

Ah sí, i a més, hi ha rens. Molts rens. I no massa gent. I el Cercle Polar Àrtic. Emocionant. i un museu xulo. I el 2on. McDonalds més septentrional (jo pensava que era el primer, però no, és a Murmansk, Rússia). I elfs. I avets. I, suposo que, aurores boreals. I silenci. Molt de silenci. I foscor. Molta foscor. I neu. Molta neu. I ja només per la neu, el Martí i el Nil se’n recordaran d’aquest viatge.

Ah sí, i Santa Claus, hi ha Santa Claus. I mola molt, però mola més la neu. Crec. No sé. Els ho demanaré als nens.

I s’acaben les festes.

I s’acaben les festes. Sé que pot semblar obvi però és que fa quatre dies estaven a punt de començar. El Martí i el Nil somniant amb el tió. “I ara què demanarem per Reis?” deien. I feien la carta. I la penjaven de l’arbre de Nadal. Encara hi és. Fins a la Candelera diuen. Així recordem les festes gairebé un mes més enllà del dia de Reis.

És dia 8 de gener. Sant Tornem-hi. La meva feina em permet tornar-hi a poc a poc. El gener hi ha poqueta formació. Preparo cursos. Miro videos. Escric cosetes. Tinc idees. Assisteixo a reunions. Engrescadores. Molt engrescadores. Per telèfon. En persona. A prop. Lluny. Mig a prop, mig lluny. I les festes s’acaben. De cop. Dies i dies de compartir àpats, regals, beures, festes…s’esvaeixen. Com per art de màgia. Cada any passa el mateix. Cada any em sorprenc. Han passat 15 dies. Preciosos. El Martí i el Nil a tope amb els seus regalets. Jocs de taula. Auriculars. Baldufes de nom impronunciable. Botes de Futbol. Monstres de Colors. Una mica de roba. Llibres. Contes. I ara toca fer-los un lloc entre totes les altres joguines. Diu el Nil que alguns dels peluixos ja es coneixen i s’han fet amics aquests dies. Sobretot perquè ja comparteix llit amb un tigre gegant, un Monstre de Colors alegre i un mussol. Tots plegats a sota d’un nòrdic amb funda de La Patrulla Canina. I això mentre el Martí comparteix llit de YoKaiWatch amb un tauró i un Monstre de Colors de calma i tranquilitat.

Ostres, bé, ostres no, cullons, s’han acabat les festes. Les festes de Nadal no s’acaben. S’esvaeixen. S’evaporen. Venen ràpid i s’en van encara més de pressa. I a mi m’encanten.

Avui ens hem llevat a les 7:17 hores del matí. Avui hi érem tots dos. Els papes i les mames. Els hem despertat de mica en mica. Tornada a la rutina precedida per l’hora d’anar a dormir d’ahir. El Martí va caure rodó. El Nil no podia dormir. Li costava. Barreja de nervis i de mal al braç que es va fer fent un partidet de futbol. Res que no curi quan li dono la mà per sota del nòrdic. Unes apretadetes de mà d’anada i tornada. Unes apretadetes de mà de “sóc aquí” i de “ja he notat que ets aquí”, i s’adorm.

Avui teníem mandra. Tornem-hi. Fer un entrepà. Posar fruita. Triar els tuppers. Posar tovallons i robes de gimnàstica. I peus de gat. Treball en equip amb la Mariona. Ara fem una llet amb Nesquik i ara una amb cereals d’última hora. La Mariona vesteix el Martí i jo el Nil. EL Nil surt amb les botes de futbol i la samarreta del Messi. Ah, i amb el jersei taronja d’ós polar que ahir va triar de rebaixes. Li agrada la roba. El Martí surt vestit. Li és igual el que porti. L’èxit és que torni tota sense estrips.

El Martí surt de casa amb tots nosaltes. Enfadat. Trist. Mig indignat. Molt enfadat:

“Avui és el pitjor dia de la meva vida”.

Aquest és el pensament de molta gent el dia 8 de gener. S’acaben les festes. Tornem a la rutina. Que ben explicat Martí. Una mica exagerat, sí, amb el teu propi estil. Però sí. Molt ben explicat.

“Avui és l’aniversari del Xavi. El papa del padrí. A la tarda li gravem un video, d’acord?” li dic. I el Martí somriu. El dia ja ha millorat. Mira, Xavi, li has arreglat el dia al Martí.

Canelons.

Quan s’acosten les festes de Nadal, em poso nostàlgic. M’encanta. És exactament una felicitat trista o una tristor feliç. Un oximoron. L’oximoron. M’encanta el Nadal. Coses que passen per Nadal, i Sant Esteve i Cap d’Any i Reis,…

És pensar que s’acosta Nadal i (re)connectar amb el meu nen interior. Jo he tingut la sort de passar els nadals passats feliçment. Són els records que en tinc. Feliços.

Olor de fred. Sensació de fred. Fred manresà. Fred manrussià. Coll alt. Bufanda. Guants. Passamuntanyes. Pantalons de pana.

Llums de Nadal. Sortir a passejar. El Passeig. El Born. Can Jorba. Regals. Molts regals. El regal.

Posar l’arbre. Decorar l’arbre. Mirar a sota l’arbre si hi havia joguines.

Muntar el pessebre. A sobre de la taula de la màquina de cosir. Amb les peces fetes pols de sempre. Amb aquells rius de paper d’alumini (de plata de tota la vida).

El fum, fum, fum i el Què li darem en el noi de la mare. Cantades i gravades en cassette. Madredelamorhermoso, com deuen sonar!

Un tió. De fet, era una mena de calaix buit. Cagava cigarretes de xocolata. Políticament incorrectes. Cantar a l’habitació mentre el tió s’omplia de regalets.

Els canalons a mig fer a la cuina. Just entrant. A mà esquerra. Olor de Dinar.

Desig de neu. Volia que nevés a Manresa. Amb totes les meves forces. M’encanta que nevi on no toca. Per Nadal. A veure si aquest any estem de sort i podem baixar a la plaça mentre neva.

El raïm. El video Thriller de Michael Jackson. Els malsons associats a aquest video. Maleït (beneït) John Landis. Potser per això m’agraden tant les pel.lis de zombis!

Els Reis. La Nit de Reis. M’encanten. Joguines amagades a sota de les cortines. Obrir els regals grossos. Els més grossos. I un de petit. Un llibre. Almanaque Mundial. El regal perfecte.

Els pares mirant. Embadalits. Ara me’ls imagino. Sóc pare. I em miro el Martí i el Nil. Embadalit. Segur que els meus pares ens miraven igual.

M’encanta el Nadal. M’encanten els Reis. Comença a fer olor de Nadal. I de Reis. M’encanta la olor de Nadal. I de Reis.

Bon Nadal. Feliç any nou. Bonics Reis. Torno a ser un nen.

S’acosta Nadal i em poso tonto…

S’acosta Nadal i em poso tonto…no sé si és perquè tinc fills o perquè…sí, sí, és perquè tinc fills. El Martí i el Nil. 

De vegades he dit que tenir fills m’ha ensenyat un munt de coses. La primera, estimar incondicionalment. Estimar per estimar. Sense esperar res a canvi. Tot i que rebo molt a canvi: mirades, petons, magarrufes, m’estimos en veu alta, m’estimos en veu baixa, m’estimos d’amagat, m’estimos vergonyosos, m’estimos mandrosos…però m’estimos al cap i a la fi. Molts. Moltíssims. M’encanten.

Una altra cosa que m’han ensenyat és a veure el Nadal tal i com el veia quan era petit. A disfrutar-lo. Amb innocència. Tornar a gaudir de tot el que envolta el Nadal…

Donar menjar al tió. Tapar-lo amb una manteta perquè no es refredi. Mirar per la finestra amb ulls d’il.lusió infinita per veure si neva o no neva. Esperar els anuncis de la tele entre dibuixos i dibuixos per escriure la carta als Reis, al tió, al Pare Nadal,….Comptar els dies que falten fins el tió. Comptar quants tions farem que caguin a la família. No apagar les llums de l’arbre quan marxo de casa perquè el tió estigui acompanyat i no se senti sol. Recordar els Nadals anteriors com si fossin ahir. Obrir els ulls com taronges cada vegada que veig uns llums nous al carrer. O un arbre de Nadal. O un pessebre. Enrecordar-me de la família que hi ha. De la que ja no hi ha. O de la que hi haurà i està a punt d’arribar. Esperar que no canviï res. Esperar que cada Nadal sigui màgic. Fer que els Nadals siguin màgics. Tots. Amb el Martí i el Nil, la Mariona i jo tenim molta sort. Moltíssima sort. De debò. Ho repetiré les vegades que sigui. Amb el Martí i el Nil, el Nadal és molt millor. Més màgic. Per Nadal, jo…vull ser ells. Em deixo encomanar la seva emoció. I el visc. Ara fa 6 anys que els Nadals a casa, són més especials que mai.

Dia de pont…

Setmana tonta. Què dic tonta, tontíssima! Plena de divendres o de dilluns. Dies de festa. Dies de feina. Al final ja no sé quin dia és avui. Semblo un jubilat. Us ho juro.

I aquí estic jo. Al sofà, amb el Martí i el Nil. Jugant al Mikey Jumps. Tan bo com el Nil. Més dolent que el Martí. El Martí m’anima quan aconsegueixo passar una pantalla, just per darrera d’on ell ja ha arribat. Té 6 anys, jo 44, i ja és més bo que jo jugant a videojocs. Alguna cosa he fet malament. O bé, què carai! I m’encanta!

Tots 3 al sofà. Amb el pijama posat. Amb poques ganes de sortir, ni de fer res. Dia de descans. A la tarda ja sortirem a veure les llums de Nadal i la pista de gel. Quan arribi la Mariona. Mentrestant, i fins a l’hora de dinar, ens trobareu al sofà. 

A la llunyania (a l’altra punta del pis) ens estan muntant un moble d’IKEA. Sí. L’estan muntant. És prou gran i dificultós com per decidir no discutir amb la Mariona, ni fer-nos mal, ni acabar enganxant el moble amb “pegamento”, que no seria la primera vegada. Hi ha gent que cobra per fer això. Hi ha gent professional. S’hi dediquen. Ho fan millor. Són moltes anades i vingudes a l’IKEA com per reconèixer les nostres pròpies limitacions individuals i com a parella i decidir que el moble, l’armari, no el muntem nosaltres!

De moment, sento com treballa. El Martí al meu costat llegint la carta als Reis. El Nil dibuixant tions. I jo, per variar, escrivint un post. Perquè d’aquí a uns anys ens ho puguem rellegir. És el que té escriure un blog. Que queda. És un diari. Públic, però un diari al cap i a la fi. I ja fa més de 4 anys que l’escric. I que duri. Bon pont a tothom. Feu el que feu. I si heu anat a esquiar, feu una mica de rabieta. Ja ho he dit!

Per acabar, una foto de les meves vistes actuals. Això no és un blog. Això és realitat virtual. És la meva visió de la realitat. I ara, tothom pot veure el que jo veig. El Nadal.