No sé què dir…

De debò? Des del dia 27 de maig que no penjo res al blog? No m’havia passat mai! No ha passat res, no s’ha acabat el món, la vida segueix, el Martí i el Nil segueixen creixent i fent de les seves, i les dels altres, gairebé…i, mentrestant, he estat enfeinat fent d’altres coses. He tingut temps? Sí, és clar, però he decidit dedicar-lo a altres cosetes…

…treballar…i tocar la guitarra (molt, moltíssim)…i no fer res…i descansar…i estar amb ells i amb la Mariona…i…tot el que vulguis…de fet, he fet el mateix que feia l’any passat però no he trobat el temps per escriure-ho. No ho sé, potser no tinc la necessitat d’explicar tant. No ho sé, de fet. Però avui sí que em venia de gust compartir que, últimament no em venia tant de gust escriure i fer-ho escrivint. Com un oximoron. M’agraden els oximorons i m’agrada la paraula oximoron. I m’agrada escriure, només que últimament no em venia tant de gust. Ja està. Tot bé. Suposo que ja tornaré a tenir-ne ganes. No ho sé. O són etapes. Ves a saber. Ho veieu…no sé què dir!

Tu tingues nens…

Els nens creixen, i ràpid, encara que sembli un tòpic, el Nil, va néixer fa dos anys i mig, prematur, i ara, el “xavalin” parla pels descosits i molt bé. I, a part de parlar bé, diu segons quines coses que sembla impossible que surtin de la seva boca. Us juro que la frase és textual, tal qual va sortir per la seva boca. Suposo que volia rebaixar les expectatives de la trobada amb els seus amics i volia aclarir exactament el que farien i el que faríem nosaltres. Ho va clavar, la veritat!

Els cotxes…i els nens…i nenes…i la brutícia…

Avui…infografia…feia temps que no tenia temps per fer-ne una…i ja ho trobava a faltar….Combinació guanyadora: Cotxe + Nens = Brutícia

L’Ase dels cops…

La ubicació és: Nosaltres, la Mariona i jo, som a la cuina tranquilament i a l’altra punta del pis…es sent el Nil plorant. La primera reacció com a pares, inconscient i ràpidíssima, és “Martí, què has fet?” I aquí s’obre un camí infinit de successos…
…arribem al menjador i…

…primer de tot s’han de fer les comprovacions d’emergència per poder-los esbroncar tranquilament: una mirada ràpida als dos nens i…
…estan sencers? SÍ
…tenen tots els fluids dins del seu cos? TAMBÉ
…doncs ja podem tirar endavant i procedir a esbroncar-los…

…la major part de les vegades el Nil està estirat a terra, plorant, tocant-se alguna part del cos que li fa mal (curiosament el 110 % de les vegades sol ser el cap) i el Martí està dret, davant d’ell i sense que li demanem res, ens diu :“Papes, jo no he fet res!” (Per si de cas li demanem, suposo!)
El resultat sol ser degut a que el Martí l’ha empès i el Nil ha caigut…però els motius són variats…i aquí comencen les deduccions investigadores parentals per reconstruir els fets. No pots creure el que plora ni el que no plora…tot sol resumir-se amb les famoses dues paraules odioses “és que…” (I el Nil encara no parla, suposo que quan també pugui dir “és que…”, la cosa es complicarà!

Un clàssic entre germans: Tocar accidentalment el Nil quan el Martí passa pel seu costat…sino ho has vist ho tens xungo i t’has de refiar de la teva intuïció, de l’edat dels nens, del tarannà que tingui cadascú i la sort!!! Si poguéssim, tindríem una càmera super-lenta com la del Canal Plus i així veuríem que, de vegades el penalti és clar i expulsaríem el Martí, però que, de vegades, el Nil s’ha tirat o ha estat una càrrega reglamentària lluitant tots dos, i llavors targeta i expulsió pel Nil per simular una caiguda…

El segon clàssic entre els clàssics és la lluita per les joguines! Com podeu convertir qualsevol joguina…i quan dic qualsevol vull dir qualsevol…un cagarro agafat del carrer si molt m’apures, en la millor joguina del món? Doncs que l’agafi un dels dos germans! És automàtic…es converteix en la joguina més desitjada del món mundial!! Sigui quina sigui. El Martí pot jugar al millor joc de l’iPad i arriba al Nil amb un pal, i immediatament el Martí li agafa el pal i deixa l’iPad: conflicte segur! Llavors el Nil agafa l’iPad i el Martí també el vol…fins a l’infinit (NOTA: tant és qui comenci…el Martí vol el que té el Nil i el Nil el que té el Martí. És com el conflicte àrabo-israelià però en xungo!!!!!)

Els que tingueu dos fills sabreu que de situacions diàries com aquestes n’hi ha…i moltes més…(els que en tingueu un i en volgueu dos…ja sabeu…i els que en tingueu tres, com sempre he dit, la meva admiració eterna per ser tan valents/inconscients) això només és la punta de l’iceberg…però també és una bona manera per saber que el petit es fa gran. La fórmula és la Llei de Probabilitat del Conflicte Fraternal: “Quan la probabilitat de començar un conflicte per part del Nil passa de 0,5 significa que s’està fent gran”. I m’estic adonant que ja ens hi estem acostant…el Nil es fa gran…el Martí ja ho és…o mig, com diu ell…

Per cert…ser l’Ase dels Cops, vol dir ser la persona que s’emporta totes les bronques…i fins ara, aquest, és el Martí! Però tinc la intuïció que això anirà canviant…no sé perquè…eh, Nil?

L’oïda quàntica (Els nens atòmics-Part1)

Nova infografia d’una sèrie limitada auto-anomenada “Els nens atòmics”…

Els electrons creatius…

Mireu, tinc moltes inquietuds a la vida…però moltes!!!! M’agraden moltíssimes coses, i, de vegades, em costa triar entre vàries coses perquè m’agrada tot. I és una sort!!!!Però també pot ser estressant, perquè em falten hores per fer tot el que m’agradaria!!!!

I llavors vé quan surt la meva part més friki, i començo a pensar en física quàntica, la velocitat de la llum, la Teoria de la Relativitat Especial, els viatges en el temps (no dels d’anar de vacances 5 persones dins un Renault 5 groc sense aire condicionat i amb pantalons curts al mes d’agost amb el resultat de les cuixes cremades pels seients del cotxe i suades perquè es tocaven i s’enganxaven amb les del teu/meu germà…no em refereixo a aquests!), forats de cuc…i altres variants que fan que “The Big Bang Theory” sigui la meva sèrie de capçalera i, que, quan recordo Carl Sagan a “Cosmos” mentre explica que a Mercuri tant hi pot fer molt fred com molta calor perquè no hi ha gairebé atmosfera i el seu moviment de rotació és molt lent, se m’escapi una llagrimeta…

…i m’adono que des de que tinc nens hi penso més que mai, i que és perquè totes aquestes teories son més fàcilment explicables quan hi ha nens pel mig, i us asseguro que gairebé sempre estan pel mig!!!

Resulta que m’han sortit dos nens, el Martí i el Nil, que es mouen molt…”moguts” n’hi dirien alguns, però com que jo no els vull etiquetar, no fos cas que de grans la paraula “mogut” formés part de la seva identitat i els costés treure-se-la si els interessés, dic que “es mouen”, que és més dinàmic, és una actitud, i és més fàcil de modificar-la (apa…ja ha sortit la meva altra gran afició, la PNL!)…. Com us deia, es mouen, i jo, de vegades, els comparo amb àtoms (FRIKIIIIIIIII!!!!!) i així m’és més fàcil d’explicar segons quines coses que fan o els passen. Quan va néixer el Martí, la Mariona i jo, vam pensar que ja ens havia sortit el “que es movia”, però després va aparèixer el Nil i ens va tirar per terra la teoria que si un és mogut, l’altre és tranquil…no és veritat!!!! Es pot tenir un nen mogut…i un altre de més mogut. Suposo que el Nil s’ha de moure per recarregar les bateries, com aquells rellotges que es recarreguen només de portar-los al canell i amb el sol moviment corporal…

Però encara diria més…quan s’ajunten els dos, algun cop han creat una distorsió d’espai/temps…i és que…

…els meus nens es mouen tant que tot i ser dos, som considerats família nombrosa…

…els meus nens es mouen tant que no es mouen…es teletransporten…

…els meus nens es mouen tant que si van una miqueta més de pressa atraparan la llum…i, per tant, aturaran el temps!!! Reulta que si es segueixen movent així de de pressa, quan ells tinguin 10 anys, jo ja en tindré 200 (això és física avançada, i és que, segons la Teoria de la Relativitat Especial, si algú, normalment del món subatòmic, es pot moure a velocitats properes a la llum, per ell, el temps passarà molt més a poc a poc que per la resta de la gent…per això el Martí i el Nil, són “els electrons creatius”…

…els meus nens es mouen tant, i tan ràpid, que perden els neutrons pel camí i s’acabaran convertint en isòtops radioactius que brillaran de nit i tot…quina por!!!!!! Jo sempre els aconsello que si han de perdre alguna cosa, perdin electrons..que seran més positius!!! (HUMOR FRIKI!)

…els meus nens es mouen tan ràpid que els portaré a l’Accelerador de Partícules de Ginebra a veure si troben el Bosó de Higgs i aconsegueixen explicar l’explosió del Big Bang, tot i que pel que veig jo cada dia, es deu assemblar bastant a entrar on tenen les joguines i al cap d’un milisegon, veure com han deixat l’habitació i com ha pasat d’endreçada a caos absolut…(juraria que a aquella bossa de plàstic petitona no hi cabien tants animalets…s’han expandit…i ho segueixen fent cada dia!!!!!) NOTA: Llogo l’habitació on juguen com a simulador de creació de l’univers…

…els meus nens es mouen tant que poden estar amb el seu pare  i la seva mare alhora…encara que no estiguem junts…

…els meus nens es mouen molt ràpid…sempre…a no ser que tinguin un plat de pèsols a davant o els seus progenitors tinguin pressa per anar a algun lloc…llavors es ralentitzen automàticament…

…els meus nens es mouen tant que quan els tiro una foto…sembla un video…

…i els meus nens es mouen tant…que, molt sovint…els agafo quan em passen pel costat…els abraço, els hi faig uns quants petonets i unes pessigolles…i d’aquesta manera estan quietets una estona…i quan dormen crec que també, però com que no ho veig i són (com ja he dit moltes vegades) quàntics…no ho puc assegurar!!!!!!

El meu Multivers particular…

Kids…on May 12th/13th of 2007…I met your mother…(el meu petit homenatge a la gran sèrie How I met your mother…una “ola” pels guionistes) La gent que segueix la sèrie entendrà aquest inici i la que no…mireu-la, que és una passada!!!!!

Avui és d’aquells dies que em bull el cap…hi tinc tantes coses que em van més ràpid els pensaments que els dits (i això que penso del dret i del revés…). I tinc moltes ganes d’escriure…i de moltes coses, però ahir abans d’anar a dormir, tot veient la sèrie Community (friki friki…) se’m va acudir (plagiar) de què parlar i adaptar-ho a la meva vida…

Jo sóc d’aquelles persones (sí, sí…des del meu Transpersonal més profund) que creu que cada decisió que prenem a la nostra vida et desvia d’un possible camí que s’obre en un altre univers. I, per tant, hi ha gairebé infinits “jos” en altres universos (Teoria del Multivers) vivint les vides que jo (en aquest univers) no he viscut perquè cada dia prenc decisions que descarten aquestes possibles vides en favor de la meva actual vida…

Seria molt llarg si tractés en un post totes les decisions que prenc o no prenc i que obre la porta a altres universos, però n’hi ha que són (en principi) més importants que d’altres. Avui…em vull basar en la decisió que vaig prendre, tal i com deia al principi, la nit que feia 35 anys…la nit del 12 al 13 de maig de 2007…la nit, nens, que vaig conèixer a la vostra mare…Hi he pensat (i la Mariona també) infinitat de vegades en que fàcil hauria estat que alguna petita decisió d’aquell dia hagués fet que no ens haguéssim conegut (com, per exemple, que hagués decidit no sortir perquè m’havia torrat al sol i semblava una gamba), i, per tant, i d’una manera molt semblant, però sui generis a “La Paradoja del abuelo”, jo, ara, no estaria aquí escrivint aquest post i preguntant-me tot això…

A partir d’aquell dia, s’han obert infinitat d’universos paral.lels: si jo no hagués anat a El Sielu (el bar on ens vam conèixer), si la Mariona no hagués vingut (de fet, va estar a punt de no fer-ho), si el meu amic Jaume no li hagués caigut a sobre, si els Gintonics no haguessin fet el seu efecte, sino m’hagués enamorat d’aquella noia que portava pastilles Juanola a la seva bossa i que, segons el meu record, crec que és l’única que estava il.luminada per un “foco” a la sala perquè per mi la resta estava a les fosques i, també em fa l’efecte de recordar que es va parar tothom menys nosaltres dos i la música…(NOTA MENTAL: les pel.lícules i les sèries m’han fet molt de mal…em sembla…o de bé…)…

Jo ja tenia varis universos paral.lels oberts abans de conèixer la meva dona i se me n’han obert d’altres desprès de conèixer-la com per exemple: un univers on jo porto “melenes” perquè el dia que em va caure el primer pèl em vaig fer un tractament, un univers on els meus pares són vius i exerceixen d’avi Josep i àvia Dolors, un univers on segueixo treballant en el món financer i encara estic més calb dels nervis que hi passo, un univers on la Mariona i jo decidim no casar-nos i ens perdem una festa espectacular i un tango no menys espectacular, un univers on no tenim fills i seguim en el meu pis i dormim molt els caps de setmana però notem que ens falten algunes personetes creatives, un univers on també decidim no tenir fills, a mi em troben aquella petita coseta que tenia en una part del meu cos massa tard i no sé exactament si encara hi seria, i un univers on decidim que amb un fill n’hi ha prou  i ens perdem l’enorme Nil i jo no puc escriure aquest blog perquè la raó del començament va ser el seu naixement i els seus inicis a la capseta…

…i així sense fi…milions i milions d’universos paral.lels…milions i milions de plans temporals…milions i milions de jos quàntics repartits pel multivers…

…i sabeu què…que tinc molta sort de ser el “jo” que estic escrivint aquest blog, perquè vol dir que he pres les decisions correctes…totes…i aquell 12/13 de maig vaig decidir (inconscientment) enamorar-me de la Mariona…vaig decidir casar-me amb ella…vaig decidir tenir el Martí…vaig decidir tenir el Nil…i ara, sóc el “jo” que visc en el millor dels universos possibles…ho sento pels altres “jos, però m’he quedat les millors decisions…

D’arbres de Nadal i confusió de nens…

Vaig cometre un error…i ho reconec! En ple mes d’agost, el Martí ja em demanava quan vindria el tió i es passava el dia cantant “jingle bells”…O potser era el juliol…no me’n recordo. L’únic que sé és que vaig cometre un error. Pensant que encara faltava molt de temps, quan em va preguntar quan seria Nadal, jo li vaig dir que quan fes fred!!!! El mes d’octubre i mig de novembre, em va ajudar a refermar la mitja mentida o la mandra d’explicar-li bé, que ho pogués entendre, perquè aquest any ha fet molta calor i, per tant, vaig tenir el Martí força controlat…
Però a mitjans de novembre la temperatura va començar a baixar, i us asseguro que quan baixa a Manresa (Manrússia els mesos del fred), baixa molt, i ara ja fa molts dies que passen dues coses bastant incòmodes per a mi:

La primera és que em llevo, desperto els nens, miro l’iPhone o surto al terrat (depenent de si encara vaig en calçotets o vestit) i faig una ullada a la temperatura que hi ha a fora. Sol ser per sota de zero, i així ja em faig una idea de que no tinc fills, tinc cebes i els hauré de posar 4 o 5 capes perquè a l’escola i a la llar d’infants (sobretot a aquesta última), la temperatura encara és tropical! I tinc una teoria, i és que, a l’hivern, amb el fred que fa, quan vas pel carrer, només pots saber quin nen és mirant els seus pares!!! Perquè sino, tots són iguals!! Ninotets amb abric que no els deixa ni tancar els braços, guants d’aquells sense dits, bufanda, gorro, passamuntanyes…i llavors, pot passsar que et despistes en un semàfor, i acabes portant a l’escola el nen del veí o de qualsevol altra persona amb qui estaves compartint espera de semàfor…i quan li treus la bufanda t’adones que no és el teu nen!!!!! Pot ser que inclús et passi amb el cotxet…com que hi ha 10.000 McClarens tots iguals!!!! La tàctica és que el teu nen porti una peça molt distintiva…color llampant…gorro de monstre molt vintage (si pot ser del Mazinger Z millor)…el que se t’acudeixi!!!! De totes maneres, el Nil tinc poques probabilitats de perdre’l perquè el sento plorar d’una hora lluny mentre prova de treure’s el gorret que tant l’emprenya i que li poso perquè estem a -3 graus!!!! El Martí encara és més difícil de confondre perquè el porto a les espatlles…

I la segona, encara pitjor, és el Martí demanant-me cada dia: que ja és Nadal? Que no vé el tió? I jo: que nooooo!!!! Que falta un mes!!!!! I ell: però papa, em vas dir que quan fes fred, i ja fa fred!!!!!!
I el més fort és que té raó, és culpa meva, per dir-li que quan fes fred seria Nadal. Potser em pensava que el canvi climàtic m’ajudaria a mantenir la mentida i allargaria la tardor fins el Nadal, però aquest any, el temps s’ha aliat amb el Martí, i ja fa 15 dies que espera el Nadal, el tió, el “jingle bells”, les “chuches, els regals…i sobretot…l’arbre de Nadal, perquè com que aquest any ja és gran ens vol ajudar a muntar-lo…”fear it gives me”…

I avui, tenim una feina…posar l’arbre. Jo hauré d’anar a les golfes…abans que no se’n vagi la llum, perquè no n’hi ha…i a quatre grapes perquè són molt baixes…i a curar-me la rascada que em faré a la closca tot i saber que és molt baix…i repassar les bosses que vaig pujar-hi fa gairebé un any i a les quals no hi vaig posar què hi havia perquè estava segur que ja me’n recordaria d’on era l’arbre…i no, no m’en recordo…com cada any…
I després hi posarem tot el que hem comprat: boles, cors, ninots de neu…i quedarà molt bonic…segur…

Però hi ha una altra personeta a la qual se li girarà molta feina…moltíssima…al Nil!!!!! Quan vegi l’arbre tindrà una feinada a agafar tot el que hi hem penjat i a tirar l’arbre a terra que no sabrà ni per on començar!!!!!

…i jo que miraré a veure si puc penjar l’arbre del sostre perquè no hi arribi, però potser no quedarà tan maco…i potser tampoc sabré com fer-ho…no ens enganyem!!!!

Nens 2.0

Avui infografia nova!!!!! Vull actualitzacions pels nens!!!!!

L’adaptació…dels fills…i dels pares…

Avui parlaré d’un tema que ens toca molt de prop a pares, mares, fills i filles…i és l’adaptació a l’escola!!!! Però la dels fills…i la dels pares!!!!! Ara toca pensar com anirà tot plegat i d’aquí a unes setmanes us escriuré un post de com ha anat i haurem de buscar-hi les 8 diferències.

Resulta que quan s’acaben les vacances, els pares tornem a treballar (en principi…alguns…pocs…per desgràcia…) i els fills tornen a l’escola, però el timing és diferent…els fills no hi tornen, aquest any, fins el dia 12!! Si ets un pare primerenc, has de saber que no és del tot veritat, i que els primers dies, hi ha la “temuda” adaptació! Això vol dir que els nostres “inadaptats” nens aniran gradualment a l’escola. Per tant, no compteu que teniu l’horari fixe d’escola fins al cap d’una setmana, depenent, això sí, de l’escola i, sobretot, del nen.

Jo, aquest any, ja ho tenia previst, perquè no sóc un pare primerenc, tot i que de vegades ho semblo! NOTA: de fet, sí que sóc pare primerenc…de dues criatures, i ja m’imagino els preparatius de bon matí amb esmorzars…bolquers…vestimentes vàries…i tot sense equivocar-me…el Martí amb la bossa de l’abella i el Nil amb la del cocodril, o sino, un dia el Nil esmorzarà un préssec i farà la caca al vàter i el Martí dinarà puré de verduretes i li posaran el bolquer.

I estic preparat pel pitjor i pel millor! De moment, i per acabar-ho d’arreglar, és un any d’aquells…dificilets, ja que el Martí comença P-3 a una escola nova de la qual n’hi parlem des de fa 2 mesos perquè s’hi vagi acostumant i el Nil comença P1 i és el seu primer any! O sigui, que haurem de fer mans i mànigues per adaptar els nens a les respectives escoles, però, sobretot, per adaptar els pares a l’adaptació dels nens…qui serà l’adaptador més adaptat? L’adaptador que millor s’adapti, bon adaptador serà! De debò que sembla un embarbussament, però és que la situació per sí sola també ho és!!

Ens haurem de repartir les adaptacions entre pares i mares (en principi només en tenen un de cada) i avis i àvies, perquè sino, un dels dos haurà de venir adaptat de casa, i vista l’experiència, aposto pel Nil…FLASHBACK: el primer any d’adaptació del Martí a P1 és recordat amb gran afecte (per no dir altres coses) per la seva mestra, la Carme, ja que es va passar una setmana sencera agafat a la seva cama perquè sino es posava a plorar (el Martí i la mestra)

Aniran a dues escoles diferents i ja m’estic estudiant la ruta, que, en el meu cas, està molt bé perquè puc anar a peu a les dues…i faré proves!! primer deixo el Nil i després el Martí…al revés…un dia de cada…agafo cotxet…agafo bici (de nen)…agafo moto (de nen, també)…agafo mal d’esquena…agafo una emprenyada…

A veure aquest any com n’és de ràpida, perquè això d’anar-hi una hora…després dues…després si plora molt torna a una…ara amb els pares…ara les mares…ara el Mic…ara ploro…ara no…ara “queda’t una mica”…i al final passa el mes de setembre i l’inadaptat acabo sent jo…però a la feina!!!! També hi ha escoles i llar d’infants (les meves prefes!) que et diuen: “tu porta’l el primer dia i ya si eso”, que significa que si el nen s’adapta en un dia…doncs que ja està! El timing el marca el nen i no l’escola!!

Aquesta setmana, reunions per explicar les quatre coses bàsiques que queden per aclarir…horaris d’entrada…horaris de sortida…menjars…roba…bolquers…bates…recanvis (jo ja els he dit que nen de recanvi no en tinc…que vagin en compte!) xumets (els meus no en gasten d’això)…la llista és tan llarga que no sé per on començar-la!

I jo em pregunto, si els nens s’han d’adaptar per començar l’escola…els pares també ens hauríem d’adaptar quan acaben l’escola, i d’aquesta manera, que ens els deixin també una hora el primer dia…dues el segon…i així estarem en igualtat de condicions!

M’ho agafaré amb calma, el dia 11 anirem a fer una cadena humana tots quatre, que diuen que serem molts i molt ben avinguts i el dia següent ja ens espavilarem amb les adaptacions de tots plegats…que el primer dia ploren perquè no volen que els deixis, i a mig curs els vas a buscar i et diuen que t’esperis perquè estan a mig trencaclosques o a mitja torre de peces i els distreus…

De totes maneres, estic pensant, que a veure com coi adapto el meu fill Martí a anar a dormir a les 10 hores perquè l’endemà el pugui llevar a les 8 hores sense rebre un moc, o dos, després de passar-se tot l’estiu anant a dormir cap a les 0 hores !!!! S’accepten idees!!!!!