Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

Anuncis

Neu…

Avui…ha nevat…i toca post…de neu, és clar…i ràpid, que els nens no tenen ni escola ni escoleta, i la Mariona i jo fem el que podem des de casa, mentre jo puc accedir a l’ordinador en una proporció de 10 a 1 a favor de la Mariona, juguem amb ells, riem, ens enfadem, mirem com neva, ens paren l’ordinador, llegim contes i posem termòmetres que pugen a 37,3…de moment…al Nil…i baixen a 0 graus a fora el terrat. Avui he dormit dues horetes al costat del Nil…amb un matalàs a terra…amb la mà agafada…y seguimos para Bingo…

neu