La vida es viu. I ja està.

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera.

Teorema:

Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està).

Corol·lari:

Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer.

Si estem d’acord, podem tirar endavant.

Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la vida.

La foto que penjaré, l’he titulat: “La vida segons el Nil”. Hi esteu d’acord?

Anuncis

Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Personetes Creatives…

Si us pregunteu perquè el blog té aquest títol, mireu l’entrada d’avui. Nil. 3 anys. Em sembla que comença a ser tan friki com jo amb el tema del “naming”. Algun dia us en posaré uns quants que tinc guardats…frikis…frikis…

2,365…fa 3 anys…

  Potser hi haurà coses que us sonaran. Sobretot si fa temps que em seguiu. Però és que cada vegada que s’acosta l’aniversari del Nilet em venen al cap els 2,365 quilos de nen que van néixer ara farà 3 anys. 3 anys!!!!! 

Quan ets pare el temps deixa de comptar-se de forma personal per fer-ho amb cada any que passa dels teus fills…I comences a recordar coses dient-te: “Ai sí, això és quan el Martí tenia 2 anys, o quan el Nil en tenia 1, o…el que sigui”. És la mesura de temps en anys/fills. I així ens entenem…

Fa 3 anys, un dia 14 de novembre, neixia, amb presses, potser massa i tot, un Nil, preciós. De debò. La primera foto que li vaig fer dins de la “capseta” on va ser 13 dies és senzillament per enamorar-se’n. Era menut, però perfecte, i amb un lleuger somriure que encara té. Un somriure que si el manté, tremoleu. Una mirada, lleugerament, molt lleugerament desviada d’un ull. D’aquelles que no saps perquè però t’hipnotitza. I només et deshipnotitzes quan, de vegades, quan no gestiona bé la seva frustració, t’etziba un bolet.

Un Nil, molt especial. Un Nil que em va canviar la vida. Va néixer just quan em quedava a l’atur. Em va frustrar un blog de PNL i em va fer néixer les personetes creatives. Ell sí que sabia el que es feia.

Un mestre per a mi. Jo li ensenyo cosetes, però sé que ell me n’ensenya tantes o més a mi. Un mirall. El miro. M’hi veig. Em recordo. No tinc a qui preguntar si jo de petit era tan rabiut com ell, però em sona que sí. Tant o més. I ell em mira i em veu. Ho sé segur. Hi sóc. Molt.

I ja des de fa dies, quan posem els nens a dormir, el Martí i el Nil, la Mariona i jo ens repartim. Tant se val. Ens estirem al seu costat fins que tanquen els ullets. I últimament, el Nil demana que abans de tancar els seus ulls marrons (cullons, i nosaltres que pensaven que seria verds!) m’estiri al seu costat. I jo baixo del llit del Martí, m’estiro al costat del Nil amb la cara a deu centímetres de la seva. I em demana que faci el ruc. I el faig. I s’esvera. Treu l’últim 1 % de bateria que li queda. I llavors, quan ja ha acabat de riure, es calma.

I jo, m’hi acosto més. Fins que els nostres nassos es toquen (sort que el meu és llarg). I noto com respira cada vegada més lent. Es relaxa. Se sent segur. Hi ha el seu papa. I em pregunta: “Papa, de vegades tinc por. Tu tens por?” I li dic que sí, que de vegades sí. I ell em diu que quan té por s’amaga a sota dels llençols i que tot i així no li passa. I que té por dels monstres. I jo, amb veu baixa, li explico que els únics monstres que entren a casa són els que riuen i si, alguna vegada se’n cola algun dels altres, ja me n’encarregaré jo o la mama. I que és normal tenir por i que estic molt content perquè m’ho explica. I l’entenc. A mi també em fan por alguns monstres. I s’adorm…

Per molts anys Nilet boniquet. Ets molt gran, però no corris. Ja sé que vols atrapar el Martí. Ja t’explicaré que no pots i, sobretot, que no cal…