La vida es viu. I ja està.

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera.

Teorema:

Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està).

Corol·lari:

Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer.

Si estem d’acord, podem tirar endavant.

Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la vida.

La foto que penjaré, l’he titulat: “La vida segons el Nil”. Hi esteu d’acord?

Habemus Sr. Bateria (Cassolada man)…

Alguna vegada ja us he parlat de l’important que és la música per a mi. És una mania, però m’ha acompanyat tota la meva vidfa. M’ha ajudat tota la meva vida. Em crea els estats d’ànims adients per a qualsevol situació. És TOT. Una música per a cada moment i un moment per a cada música. Recordo els moments importants de la meva vida per la música que hi havia. I la mateixa música crea i modifica percepcions passades i presents. Així d’important és la música per a mi.

I és per això que a casa escoltem molta música. Jo porto els auriculars gairebé integrats a les meves orelles. He intentat (i la Mariona també) transmetre tot aquest amor al Martí i al Nil, i, tot i que també escolten Despacito (aquí no hi ha res a fer!), sembla que la música comença a ocupar un espai als seus cors. I al seu cap. I a les seves mans.

Jo toco la bateria des de sempre que recordi. Ja estudiava (així em va anar) tocant la bateria a l’aire, i a les meves cuixes, amb uns “palillos” xinos. Totalment autodidacte. Potser massa. I ara, com ja patiu els i les que em seguiu, tinc ganes d’aprendre a tocar la guitarra. I cantar. I tocar la guitarra i cantar. I cantar i tocar la guitarra.

Tocar la guitarra es porta dins. El profe de guitarra del Martí ens ha dit que sembla que ell ho porta. Que s’ha fet la guitarra seva de seguida. Com una integració del cos. Ara s’hi ha d’esforçar. Per millorar. Bé, toquem junts a casa. A veure si l’un per l’altre ens hi posem i acabem fent un duet. Però, ja en parlarem un dia de la guitarra del Martí. Avui vull parlar de la bateria del Nil…

Si us fixeu en la foto, veureu que ahir, la bateria va quedar posada al mig del menjador i davant del balcó de la plaça. Per què? Bé, fem un flashback…el Nil, com jo, sembla que porta la bateria integrada al cos. Un xip específic de bateries. Una cosa que es porta a dins i que no pot ésser extirpada. És una forma de veure el món. És una forma de viure el món. Ja et poden convèncer de no tocar ja, que no hi ha res a fer. I…com ser jo que porta el xip a dins? doncs, petits detallets…

…les seves mestres ens diuen que sempre està tocant amb les mans. A sobre del pupitre. A sobre seu. A sobre d’algú (això no tant, potser). Al menjador amb la forquilla i el ganivet. El que trobi…

…no té en compte ningú més. Si hi ha algú parlant o tocant la guitarra o fent alguna altra activitat i ell té al cap tocar la bateria…toca la bateria. No fa cas de ningú. Ni quan li dic que no toqui fort. Començar a tocar la bateria i tocar fluix, suau, és un oximoron… NOTA: mireu el plat (crash) que és al bell mig de les dues timbales i noteu com d’enfonsat i bonyegut està…

…no pararia mai. Sempre és una miqueta més. Això és molt de bateria…

…fa ritmes. Ben fets. Sense que els hi hagi ensenyat. Bombo. Caixa. Plat. Olé…

…qualsevol lloc i moment és bo per tocar la bateria. I aquí s’acaba el flashback i explico el perquè!

Resulta que ahir hi havia cassolada. Cassolada perquè el rei del país veí venia a sopar a una casa que havia insultat ara fa uns mesos. Que fort això d’autoconvidar-se a una casa quan acabes d’insultar els hostes. Ho trobo molt fort. Però bé, és així, és el rei! Doncs bé, la Mariona se’n va anar a la cuina a buscar estris per fer soroll: cassoles, olles, pals, de fusta, metàl.lics,…i quan arriba al menjador, el Nil havia posat la bateria davant del balcó. Portes obertes i, mentre la Mariona, el Martí i jo picàvem olles i cassoles, el Nil, de fons, picant la bateria com si s’acabés el món. Seguint el ritme. Com no. Ho té a dins.

I endevineu qui va seguir tocant encara que la cassolada ja s’havia acabat?

Personetes Creatives…

Si us pregunteu perquè el blog té aquest títol, mireu l’entrada d’avui. Nil. 3 anys. Em sembla que comença a ser tan friki com jo amb el tema del “naming”. Algun dia us en posaré uns quants que tinc guardats…frikis…frikis…

2,365…fa 3 anys…

  Potser hi haurà coses que us sonaran. Sobretot si fa temps que em seguiu. Però és que cada vegada que s’acosta l’aniversari del Nilet em venen al cap els 2,365 quilos de nen que van néixer ara farà 3 anys. 3 anys!!!!! 

Quan ets pare el temps deixa de comptar-se de forma personal per fer-ho amb cada any que passa dels teus fills…I comences a recordar coses dient-te: “Ai sí, això és quan el Martí tenia 2 anys, o quan el Nil en tenia 1, o…el que sigui”. És la mesura de temps en anys/fills. I així ens entenem…

Fa 3 anys, un dia 14 de novembre, neixia, amb presses, potser massa i tot, un Nil, preciós. De debò. La primera foto que li vaig fer dins de la “capseta” on va ser 13 dies és senzillament per enamorar-se’n. Era menut, però perfecte, i amb un lleuger somriure que encara té. Un somriure que si el manté, tremoleu. Una mirada, lleugerament, molt lleugerament desviada d’un ull. D’aquelles que no saps perquè però t’hipnotitza. I només et deshipnotitzes quan, de vegades, quan no gestiona bé la seva frustració, t’etziba un bolet.

Un Nil, molt especial. Un Nil que em va canviar la vida. Va néixer just quan em quedava a l’atur. Em va frustrar un blog de PNL i em va fer néixer les personetes creatives. Ell sí que sabia el que es feia.

Un mestre per a mi. Jo li ensenyo cosetes, però sé que ell me n’ensenya tantes o més a mi. Un mirall. El miro. M’hi veig. Em recordo. No tinc a qui preguntar si jo de petit era tan rabiut com ell, però em sona que sí. Tant o més. I ell em mira i em veu. Ho sé segur. Hi sóc. Molt.

I ja des de fa dies, quan posem els nens a dormir, el Martí i el Nil, la Mariona i jo ens repartim. Tant se val. Ens estirem al seu costat fins que tanquen els ullets. I últimament, el Nil demana que abans de tancar els seus ulls marrons (cullons, i nosaltres que pensaven que seria verds!) m’estiri al seu costat. I jo baixo del llit del Martí, m’estiro al costat del Nil amb la cara a deu centímetres de la seva. I em demana que faci el ruc. I el faig. I s’esvera. Treu l’últim 1 % de bateria que li queda. I llavors, quan ja ha acabat de riure, es calma.

I jo, m’hi acosto més. Fins que els nostres nassos es toquen (sort que el meu és llarg). I noto com respira cada vegada més lent. Es relaxa. Se sent segur. Hi ha el seu papa. I em pregunta: “Papa, de vegades tinc por. Tu tens por?” I li dic que sí, que de vegades sí. I ell em diu que quan té por s’amaga a sota dels llençols i que tot i així no li passa. I que té por dels monstres. I jo, amb veu baixa, li explico que els únics monstres que entren a casa són els que riuen i si, alguna vegada se’n cola algun dels altres, ja me n’encarregaré jo o la mama. I que és normal tenir por i que estic molt content perquè m’ho explica. I l’entenc. A mi també em fan por alguns monstres. I s’adorm…

Per molts anys Nilet boniquet. Ets molt gran, però no corris. Ja sé que vols atrapar el Martí. Ja t’explicaré que no pots i, sobretot, que no cal…

Fa dos anys…i en fa trenta-set…

10356017_10152537364270917_1714547908463453465_n

Si algú m’hagués dit, ara fa dos anys, que aquell nen de dos quilos que estava dins d’una capseta, seria l’animal que se m’està tirant a sobre mentre li dedico aquest post…no m’ho hauria cregut!!!

Si algú m’hagués dit, ara fa trenta-set anys que aquella Mariona que acabava de néixer seria la dona de la meva vida (jo ja en tenia cinc i mig…tot un homenet)…no m’ho hauria cregut!!!

Fa dos anys, el Nil, que va decidir compartir aniversari amb la meva dona/la seva mare/la Mariona, era tan xic que, a mi, em feia cosa d’agafar per por que se’m trenqués…i ara, si no vaig en compte, el que em pot trencar alguna cosa, ja sigui el nas, les ulleres, la mà, el peu, o tot plegat…és el Nil…

Fa dos anys, un nen que no tenia forces per plorar ni per menjar, ara t’estripa un conte, te’l tira pel cap o se t’asseu al costat per mirar-se’l i que li expliquis…

Fa dos anys, aquell nen que s’havia d’adormir solet a la capseta mentre la Mariona i jo érem a l’habitació amb el cor mig trencat…ara s’adorm al meu costat amb la mà agafada com si volgués recuperar el temps perdut d’aquells 14 dies…

Fa dos anys, el Nil, un nen que es prenia 5 ml de llet i els vomitava perquè era immadur…segueix immadur (perquè té dos anys acabats de fer), però tant es fot 240 ml de llet com se’t fot 2 talls de pizza o 15 talls de fuet…també conegut com el “monstre de les pansetes”…

Fa dos anys, el Martí tenia dos anys…no m’ho puc creure! I es va fer gran de cop. Ara n’ha fet quatre i ja és grandiós!

Fa dos anys vam haver de comprar roba de menys de 0 anys perquè al Nil li quedava tota grossa…i ara, li confonc els jerseis i les samarretes amb les del Martí…

Fa dos anys, un nen, anomenat Nil va decidir no néixer el dia que havia nascut la seva àvia Dolors, el 20 de desembre, per néixer el dia que havia nascut la mama Mariona…li deu agradar compartir!

Fa dos anys i uns dies, va néixer un blog de PNL, i el Nil, el va posar de cap per avall i el va convertir com per art de màgia en un blog dedicat a ell i al Martí, Les Personetes Creatives…

Fa dos anys, la Mariona se’n va anar a dormir pensant que celebraríem el seu aniversari i es va trobar amb un regal inesperat (jo també…no us enganyaré)…

Fa dos anys, la Mariona lluitava per retenir el Nil dins la panxa…i ara lluita (literalment) per posar-li un pijama de “monstruos”…

Fa dos anys, sembla que n’hagin passat cinquanta…sobretot pel Nil…per la Mariona, no…que està estupendíssima!!!!

Fa trenta-set anys, neixia la Mariona…i trenta-set anys després tenia dues còpies perfectes seves voltant pel món, de 4 i 2 anys…

I fa trenta-set anys neixia la dona amb la qual tinc la sort de compartir la meva vida i la del Martí i del Nil…i que estic convençut que d’aquí a trenta-set anys més, encara la felicitaré per haver compartit tants anys amb mi…

I ara…dos anys després (i dos dies per ser més exactes)…la Mariona i el Nil són a la cuina…una fent salsitxetes i l’altre assegut i esperant per menjar-se-les, sempre i quan no estiguin molt calentes…la Mariona i el Nil, totes dues personetes, del 14 de novembre…mentre jo estic al sofà discutint-me amb una altra personeta que està a punt de trencar el seu pacte (amb encaixada de mà inclosa) de fer una cabanyeta/tren i que ho endreçaria tot abans d’anar a dormir (endreçar és un concepte molt subjectiu. Per mi és posar-ho tot al lloc d’on ho ha tret i per a ell és traslladar-ho tot a algun lloc que no es vegi).

De vegades m’imagino si el Martí s’hagués endarrerit dotze dies i també hagués nascut el dia 14…i cal que us digui que no hi crec gaire en l’astrologia, però jo tinc/pateixo 3 escorpins a casa…

I ara…acabo el post, just després de sopar tots quatre a la cuina…compartint macarrons i salsitxeta…i fa dos anys, el Nil era a la capseta, el Martí a casa de l’àvia, i la Mariona i jo a l’habitació…segurament tots quatre amb un nus a la gola…ni macarrons ni salsitxeta ens haguéssim pogut menjar…ja us ho ben juro…

Per molts anys Mariona…

Per molts anys Nil…

Avui és un dia molt especial…

10460758_10152185427276375_4568182525755929166_nJa fa uns dies…uns quants, que el Martí té una brillant frase que defineix els seus dies que s’ho passa bé. La frase és: “Papa, mama, avui és un dia molt especial”. I a mi, m’encanta! I no és que necessiti que li passin moltes coses perquè sigui un dia especial…pot ser anar a veure l’àvia, l’avi, els cosinets, a la piscina, a l’escola, a no a l’escola, o a una manifestació a favor de l’escolarització en català plena de gent, de dracs, de capgrossos i gegants i un refotut tigre (no sé qui el portava al cap) que feia que cada dos segons m’hagués de donar la volta, no fos cas que el perdéssim de vista…una manifestació que ja es va fer fa 30 anys i que, tal i com si visquéssim a El Día de la Marmota, s’ha repetit com sino haguéssim avançat gens en aquestes tres dècades! I no segueixo perquè les diré massa grosses…no volia parlar d’això avui, tot i ser un dia molt especial…però que molt!
Jo avui vull parlar…d’avui! Perquè em vé de gust i perquè el Martí també ha deixat anar la seva frase preferida quan estava assegut a la cadireta del cotxe…
…i ha estat un dia especial perquè avui hem quedat tota la colla, que no passa tan sovint, i hem decidit fer un “brunch” a les 12 hores del matí, i que s’ha convertit en un “tu vés posant menjar i beure (amb alcohol bàsicament) que ens el fotrem tot fins les 7 de la tarda”…
….ara dolç, ara salat, ara dolç amb salat, ara un vinet i ara un gintònic, d’aquells de mitja tarda, d’aquells que et fan somriure, o riure, i dels gintònics que et fan fer plans, amb nens i “ambsensenens”, i dels gintònics que et fan adonar que fa molt que els nois no quedem per anar a sopar, i d’aquells que et fan adonar que l’estiu s’acosta, i, de cop, et relaxes, i comences a pensar en la Revetlla de Sant Joan, en el Canet rock, en que t’agradaria anar a veure Placebo al Cap Roig, i et veus convencent a la colla, gintònic en mà, perquè vinguin a veure’ls, i sino, qualsevol excusa és bona per anar a sopar després…

…i gintònic en mà, em veig fent plans amb el Martí (i el Nil i la Mariona, per suposat) de l’estiu: “Papa, avui és un dia molt especial”…i jo que li dic: “Martí, a partir d’avui, t’esperen uns dies molt especials, perquè aquesta setmana acabes l’escola, l’escola de la formiga, i l’any que vé aniràs a l’escola dels dracs, i divendres quan acabis, marxarem 10 dies a casa de l’àvia, on podràs anar a la piscina cada dia (es mereixerà post seguríssim!!!!), i quan tornem, aniràs tot el juliol a la piscina municipal, i aprendràs a nedar molt millor i sense bombolleta a la piscina dels grans, i després anirem a la casa de l’Antoniu, amb aquella bruixa d’ulls vermells que riu quan piques de mans, i quan tornem a Manresa, hi haurà el Correfoc amb els seus dracs, Bou, capgirells, foc i més foc…”…
…i el Martí cada vegada tenia la cara més il.luminada...i em deia: “Bien, bien…”…

…i per primera vegada m’adonava que els meus plans i els seus s’assemblaven bastant…molt…i que l’únic que volia era farcir-me l’estiu de dies especials…ben igual que ell, plans d’aquells que es fan amb amics…amb el gintònic a la mà jo…i la Mariona, amb dos “palitos” a la mà el Nil, i amb un pa amb nocilla a la mà el Martí…

…són plans d’aquells que quan els fas, se t’il.lumina la cara i et fa dir: “Bien, bien…”…a partir d’ara, i tal i com fa el Martí, cada dia que m’agradi, pel motiu que sigui…també serà un dia molt especial…i ens mirarem i ens picarem l’ullet, o la Mariona i jo li picarem l’ullet i ell apretarà la cara i torçarà la boca com qui el pica i el Nil els tancarà tots dos, també com qui el pica…

Els cangurs comestibles…

imagesI de què parlaré avui? El títol no és molt explicatiu a no ser que el blog fos d’antropofàgia…que no és el cas…encara que, de vegades, te’ls menjaries…als nens!!!!

 No…avui vull tocar un tema del qual en vaig parlar al Facebook l’altre dia i la Mercè Sala, em va dir que a veure si en feia un post. I jo…li vaig agafar la paraula…i aquí em teniu…dedicant un post sencer a les…Galetes Maria!!!!

 D’aquí vé el títol…les Galetes Maria…utilitzades des de fa temps per múltiples generacions (bé, potser no tan múltiples) per alimentar els nens i calmar-los a parts iguals. Aquelles petites cuidadores de nens i nenes…aquells berenars que es mengen sense gana…només pel fet de menjar les galetes…

Són com petits “cangurs” que poden cuidar-te el nen una bona estoneta…la que triguen a menjar-se-la, o fins que se’ls trenca, i llavors, ja no la volen (segur que vosaltres, de petits, féieu el mateix): “però si per menjar-te-la també l’has de trencar” em deia la meva mare quan jo era petit. Sí, és clar, però “menja-te-la tu la trencada i me’n dones una de sencera per mi”.

Són aquelles petites treves que et donen els teus fills. Quan ja no pots més, obres el rebost, veus les galetes, veus la cara del Nil (sobretot…perquè el Martí és més de xocolata en qualsevol variant i també mereix un post per sí sol), aplaudeix i li dones una galeta, l’agafa, tanques l’armari i ja tens cinc minuts per fer la teva.

Sona una mica a mal pare això de donar galetes perquè cuidin els meus fills, però és efectiu, a mi m’ho feien els meus pares, i encara sóc viu i força normal dins del que cap, per tant, no deu ser tan greu!!!!

 El Nil va començar la seva història d’amor amb les Galetes Maria ja fa uns mesos, i la seva evolució ha anat des de Tricky “el Monstruo de las Galletas” (o sigui, que trencava tota la galeta davant de la seva boca i se’n menjava un 5 % i el 95 % restant anava a parar a terra amb molta sort o entre els coixins del sofà amb menys sort) fins al Nil evolucionat d’ara que pot menjar 6 o 7 galetes del “tirón” i que, com us podeu imaginar, em dóna ben bé un marge de mitja hora per fer les meves cosetes sempre i quan vagi repostant-lo. No cal dir que surten Galetes Maria dels racons més inimaginables de la casa, i és que, jo crec, que si vingués una hecatombe nuclear o zombie (la meva preferida) i ens quedéssim tancats a casa, sobreviuríem uns mesos amb els trossets de galeta escampats pels racons del piset…

 El Nil arriba de la Llar d’Infants i se’n va directe a l’armari de les galetes, perquè ja sap on són, i, de vegades, de l’emoció, quan li dono la galeta, la tira a terra per aplaudir i se li trenca…INSERT COIN: GALETA NOVA

 Les Galetes Maria són un clàssic tan gran que perduraran (espero) per sempre. Perquè sino, no sé com s’ho faran els pobrets pares i mares del futur per tenir aquestes petites treves i descansos diaris. I és que jo me les menjava soles en un plat amb una mica de xocolata…o amb nocilla fent un “entrepanet” o sucades a la llet…El Nil, de moment, soles…tot arribarà!!!!!

I si voleu saber què pot provocar aquesta addicció, proveu de sucar un dia vosaltres, la versió adulta de les Galetes Maria…les TostaRica, aquelles galetes amb dibuixets diferents a cada galeteta i que quan suques al cafè amb llet un segon, queden amb la textura perfecte perquè no es trenquin, però prou tovetes perquè gairebé se’t desfacin a la boca. I proveu de menjar-ne només una…és impossible!!!! I us sentireu com quan éreu petits de “va només una més”, i al cap de cinc minuts d’haver començat, t’hauràs descomptat conscientment per no sentir-te culpable de fotre’t 15 o 20 galetes…

 I jo, que, de vegades, tinc el meu punt friki i que m’adono de coses que són evidents per l’altra gent (EXEMPLE: l’altre dia agafant lacasitos pel Martí em vaig adonar que es deien així perquè són de La Casa), em pregunto…i perquè serà que es diuen galetes maria…hihihihi…i creen aquesta addicció…què deuen portar a dins amb aquest nom? Maria…maria…no sé…coses meves…