(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Anuncis

El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.


L’altre dia, la nostàlgia, un passadís, i els Germans Marx…


L’altre dia, el Nil, es va passar la tarda tocant la bateria. Cap novetat. És el nostre dia a dia. El nostre tarda a tarda. Toca 10 minuts. En descansa 1 i hi torna. 

L’altre dia, jo no hi era a la tarda. Vaig arribar tard. Molt tard. Els nens ja dormien. Tots dos. I la Mariona em diu que el Nil ha caigut. Per variar. És molt amic de la gravetat. Ha caigut tocant la bateria. Ha caigut del seient i li ha caigut la caixa (o un tambor) a sobre i li ha fet una bona rascada a la cintura. Li ha posat dues tiretes màgiques i aquí s’acaba el mal.

L’altre dia, el Nil es desperta dient que li fa un mal terrible la cintura. Ens sent discutir amb la Mariona. Plora molt. No es pot adormir. L’agafo i ens posem d’acord amb la Mariona que, entre la caiguda de la bici i aquest cop, potser té una mica de por. El portem a la nostra habitació. Perquè estigui millor. I perquè el Martí, pobret, pugui dormir sense els plors i crits del seu germà.

L’altre dia, amb el Nil al llit, no hi havia manera que s’adormís. Es retorçava de dolor i ja ens plantejàvem anar a l’hospital perquè descartessin si tenia alguna cosa que se’ns havia passat. I de cop, l’agafo. Me’l poso a coll. I començo a caminar pel passadís. A les fosques…

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. Mentre passejava amunt i avall, escoltant com es movien algunes rajoles del passadís, algunes de la cuina i algunes del menjador, em venia al cap quan el Nil va néixer i el passejava amunt i avall. Feia el mateix, però pesava 10 quilos menys. Fa més de 3 anys.

L’altre dia, recordava com de bonic és que els meus fills es relaxin i s’adormin mentre camino. Tot fosc. Tot és tranquil. El Nil es mou cada vegada menys. Només alguns calfreds que li agafen just abans d’adormir-se. I me’n recordo que això és el que em deia que aviat el podria deixar al bressol perque ja s’havia adormit. I quan parava, aixecava el cap de la meva espatlla, i em mirava amb els ulls plorosos i em deia: “Papa, camina una mica més.”

L’altre dia, després d’un intent de deixar-lo al llit, vaig haver de tornar a caminar una bona estona. Passadís amunt i avall. Parlant fluixet a la seva orella. Caminant gairebé com si ballés, perquè el moviment fos fluid. Perquè és calmés. Perquè s’adormís. I quan es va adormir, vaig anar al llit, al costat de la Mariona. Em vaig posar un coixí a la paret i em vaig mig estirar amb el Nil a sobre. Amb el seu cap a l’espatlla. Com quan tenia mesos, però ara, eren anys, i més quilos, i més escalfor, i més amor. Tot això va a més.

L’altre dia, vaig estar fent un exercici de nostàlgia. I em sembla que el Nil…també…

PS: Dues hores més tard, amb tots 3 dormint al llit, s’acosten unes passes, i veiem el Martí: “Papes, vull dormir aquí”. Mig plorós. “Va, Martí, posa’t al meu costat”, li diu la Mariona. I dormim, com podem. La Mariona. El Martí. El Nil. I jo. I penso: “Comprar un llit de 2 metres x 2 metres va ser una gran idea”. I no puc deixar de pensar que un dia, això no hi serà. I tinc nostàlgia del passat, del present i del futur que no serà. I somric…

Nostàlgia del present…

  

El que fa la serendípia. Jo, tot cofoi de pensar que se m’havia acudit un concepte nou, la nostàlgia del present, i un dia, faig una recerca i Jorge Luis Borges ja en tenia un llibre i tot. Maleït! (de bon rollu!). Ara bé. El seguiré utilitzant i el citaré a ell. Suposo que el devia tenir guardat en l’inconscient. O només va ser serendípia, perquè no…

Fent una xerrada de Gestió del Canvi i parlant d’emocions i sentiments que dificulten i/o invaliden el canvi, va sortir el concepte de nostàlgia. Tothom, qui més qui menys, sap què és la nostàlgia o l’ha viscut. “Cualquier tiempo pasado fue mejor” que es diu, i altres exquisideses que no ens ajuden a tirar endavant alguns canvis. La nostàlgia, la tristesa no plorada. Un concepte. Una emoció que enganxa. Molt. Que, a vegades, moltes vegades, distorsiona la realitat passada. La fa més bonica del que era….

Connecteu amb les vacances de quan éreu petits i petites…

…refreda els seients del Renault 5 (o qualsevol cotxe de “luju”) aparcat al sol un mes d’agost qualsevol…

…fa les carreteres més rectes del que eren, i els viatges més curts i els marejos menys dolorosos…

…l’absència d’aire condicionat es viu amb un somriure als llavis. La cremada a sota el braç per treure’l per la finestra i no pensar en la goma que aguanta el vidre ja no fa somriure tant…

…esperar cartes 15 dies en comptes de posar-se nerviós perquè fa 2 minuts que no reps un whatsapp…

…anar a trucar per telèfon a la cabina telèfonica resant perquè no hi hagués ningú davant teu i et fes esperar més de mitja hora, per acabar trucant tot suant dins de la cabina i que el receptor no fos a casa…

Potser que pari, que si no em posaré nostàlgic. Deu ser el dia. Que plou. Que és dilluns. O serendípia. No ho sé. El que si que tinc clar és que m’agrada practicar la nostàlgia del present perquè, si amb el passat pot fer tot això, imagineu-vos amb les situacions que ens passen cada dia. Les fa més lleugeres. És senzill. És transportar-nos a d’aquí a 10 anys, o 20, o 30, i imaginar com és la nostra vida actual. I pensarem: “Abans si que estava bé!”. Aquest abans és l’ara. L’ara d’ara. L’actual. És un truc, però funciona…

…i quan m’enfado amb el Martí i el Nil. O se’m fa difícil gestionar algun moment complicat amb ells i penso: “Abans sí que era fàcil…”, m’imagino d’aquí a 10 anys, quan en tinguin 13 i 15…en plena adolescència, i pensaré: “Quan en tenien 3 i 5 sí que era fàcil”. Que és justament ARA. Ara mateix! Nostàlgia del present. Quin gran invent! Només és qüestió de perspectiva. De perspectiva temporal…