Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

Anuncis