Papa, no t’amaguis.

Avui, em sumo a la iniciativa d’uns quants papes bloguers, Carles Escudero, Pau Almuni i Joaquim Montaner i publico perquè tots plegats prenguem consciència d’una paternitat més activa i compartida. I per això, he volgut pensar que potser hauríem de començar a sortir de l’armari de la paternitat, que ja n’hi ha prou d’amagar-nos i que ens vegin amagats…

saldelarmario

T’agrada conduir?

9a239249359671a5f281e63e529f1ccbDoncs no tinguis fills…així…ras i curt! I sino, t’atens a les conseqüències! Ni Anuncis de BMW ni res, quan tens fills, l’experiència de conduir canvia…i molt…i a pitjor…molt pitjor!

Us en recordeu de l’anunci de BMW que el conductor treu el braç a fora mentre va pujant i baixant la mà i surt una veu que diu: T’agrada conduir? Doncs quan tens fills…això s’acaba i, l’únic que fas amb el braç és posar-lo enrera…en posicions totalment pròpies de la gimnàstica rítmica, per intentar que els “energúmens” que estan al darrera estiguin més o menys tranquils…i els puguis donar el que et demanen, com per exemple…galetes…”chuches”…la mà perquè s’adormi el Nil (i aquí ja hi tornarem al final…)…

Els anuncis de cotxes de famílies són una cosa totalment irreal, un món de “luz y de color” on pare i mare es miren somrient…o miren els fills (perfectes) a les seves cadiretes mentre també els somriuen…amb tota la calma del món…i cantant com si allò fos la cosa més divertida del món…i va, i t’ho creus, i et penses que conduir segueix sent un plaer, però la realitat és que…

el teu cotxe…deixa de ser un cotxe normal…i l’anunci semblaria més una pel.lícula de por que aquells 20 segons de somriures edulcorats que veus a la tv…
el cotxe és una cosa més semblant a un abocador on hi pots trobar de tot i més. El meu exemple pot semblar exagerat, però jo vaig fent repassos mensuals del meu cotxe i us asseguro que la realitat supera la ficció!!! Milions i milions de lacasitos…galetes…patates…braços de dinosaure..ulls de drac (sembla una poció de bruixeria)…vasos de plàstic…terra…més terra…i em quedo curt!!!!!

Però el pitjor de tot és la N.E.C.A. (Nova Experiència de Conducció Avançada) i, per explicar-me millor, us explico el meu últim viatge…el viatge de l’infern…un trajecte qualsevol, de Mataró a Manresa…una hora d’insomni…dos nens sense son i un conductor….
El trajecte va començar bé, i els nens tenien “chuches” perquè venien d’una festa, i l’únic handicap que tenia eren les seves demandes que els obrís “nubes”, pica piques varis, xupa-xups, i que havia de fer amb les dents, i llavors l’entrega a cada nen sense mirar-los per no perdre la vista del davant…
Al cap de vint minuts, el Martí ja s’havia adormit amb mig pica pica per sobre i amb pinta d’haver caigut a dins el cotxe més que no pas d’haver-se adormit, però el Nil…ai, el Nil…el Nil és un altre món (ja en vaig fer un post). El Nil sense son dins d’un cotxe és terrorífic, un Chucky…i a l’alçada de Sabadell em va demanar la mà per adormir-se (com a casa) i comptant que la seva cadireta és just darrera del meu seient…jo…li vaig donar, aconseguint fent-ho sense que em sortís l’espatlla de lloc! Al cap de cinc minuts, a l’alçada de Terrassa, ja no podia més, vaig treure la mà abans de perdre el braç per falta de rec sanguini i el Nil, despert va començar el seu concert de: “la mà del papa…”, que va fer durar fins a Manresa…uns 20 minuts de plors sense descans tot i els meus infructuosos intents de calmar-lo. No va servir passar d’ell, ni fer-li cas, ni riure, ni plorar, ni enfadar-me, ni apujar el volum de la música…res…només va parar quan vam arribar a Manresa…per art de màgia i només després d’haver dit “la mà del papa” unes 500 vegades…

…i quan ell es va calmar, li va passar el testimoni al Martí…i el vam tenir més de mitja hora plorant a casa…no fos cas que una hora de cotxe no fos suficient…ara…tenir fills…compensa…però si algun dia em veus sortir del cotxe amb el Nil i el Martí a coll…tots dos plorant…o els tres…no se t’acudeixi dir-m’ho…estàs avisat/da!!!!

“Papa…queda’t una miqueta…”

snap

Els que som pares i mares ens hem adonat…des que ho som…que hi ha un tema recurrent i canviant en les nostres vides i que a la nostra vida passada (i em refereixo a la vida pre-fills…no parlo de reencarnació!) obviàvem totalment, i que és, genèricament, “Les nits i la mare que les va parir”. Ja hi he dedicat algun post a aquest tema, però com que és una situació molt dinàmica, pot fer varis girs inesperats mentre els nostres fills van creixent.

En el meu cas (nostre, amb la Mariona) tenim el cas del Martí, que està a punt de fer 3 anys i que, des de fa uns mesos, s’ha inventat una frase per quan el portem a dormir: “Papa, queda’t una miqueta”. He de dir que, de vegades, també la fa servir quan el porto a l’escola, però no és tan habitual, i, crec, que fa dies que ja no li sento dir….A l’escola ha passat de dir-la a entrar a classe amb la bata a mig posar perquè vol anar corrents a jugar amb els seus amiguets…

Em centraré! Quan arriben les 22 hores…tocades…que vol dir que, de vegades, són les 22:30…i després de varis intents nuls de desenganxar el Martí de l’iPad on ha vist per desena vegada el mateix episodi de la PeppaPig en , posem per cas, polonès (YouTube és un misteri i el meu fill gran…també. Encara que, ara que hi penso, la mirada del Nil és més inquietant…”The quiet Man” que li diu el seu padrí Jaume), aconsegueixo que s’aixequi del sofà, faci un petó a la seva mare (o la seva mare aconsegueix que s’aixequi del sofà i em faci un petó a mi) i anem caminant cap a la seva habitació. Sempre al mateix lloc, a mig camí, em mira, i em deixa anar: “Papa, queda’t una miqueta”.

L’explicació de la frase és: acompanyo el Martí al seu llit, el tapo, es destapa i jo m’estiro al seu costat…una miqueta. Aquí és on el significat de la frase sol ser una mica enganyosa, perquè una miqueta poden ser ben bé 10-15 minuts. Jo, espero, atent, que canvïi la seva respiració a més profunda, com diuen els manuals del pare perfecte, i que vol dir que ja s’ha adormit, i quan trec la seva mà de sobre la meva cara i faig la intenció d’anar al menjador a seguir mirant el capítol d’estrena de The Walking Dead, m’etziba, d’immediat. “Papa, queda’t una miqueta”. Però, a veure…no resulta que quan canvien la respiració vol dir que estan adormits!!! El Martí porta incorporat un detector o, millor dit, m’ha implantat un microxip que detecta quan em poso en posició vertical per despertar-se!! Potser el que hauria de provar és de sortir de l’habitació reptant com una “snake” que diu ell (coses del YouTube suposo).

He de reconèixer que sembla llest el xaval i ha anat millorant la frase i la comunicació amb nosaltres, els seus progenitors, i ara, depenent de les seves necessitats, ja em pot arribar a dir: “Papa, queda’t quatre miquetes” posem per cas. I, “al tantu”, que si m’aixeco del llit quan m’ha dit “només” 3 vegades la seva gran frase, em diu: “Papa, encara no són quatre miquetes!!”. Sent optimista, m’he adonat que sap comptar…i que té memòria…i que em peto de riure…

…i també he de reconèixer que m’encanta…i que ja espero que s’acabi el dia per començar el joc d’anar o no a dormir, per si avui m’adormo al sofà, per si avui no t’hi adorms perquè no és cap de setmana, per mirar com es frega els ullets mentre em diu que no té son (ai fill! si sabessis que tant la teva mare com jo sabem PNL), per acompanyar-lo agafats de la mà fins al seu llit i per sentir: “Papa, vull que et quedis una miqueta que jo t’estimo molt” mentre em posa la mà a la cara com si fos un sensor de moviment i per assegurar-se que jo…em quedaré una miqueta…i les que facin falta…