Equivocacions parentals.

Doncs sí, m’ha passat. I què?

Anuncis

Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Avui és el Dia del Pare…

Avui 19 de març és el Dia del Pare.

Sóc pare. Ho sabeu. Del Martí i del Nil. I sóc fill. Del Josep i la Dolors. Avui és Sant Josep. També. El sant del meu pare. Quines coincidències, tu.

El Dia del Pare sempre em connecto com a pare i com a fill del meu pare. Aquest any farà 21 anys que va morir i em torna perquè amb el Martí i el Nil en parlem. I els sap greu. Els sap greu no haver-lo conegut. I a mi que no els hagi conegut. Estaria encantat. Encantadíssim. El Martí, ahir, va començar a parlar de la mort, i va dir que li agradaria tenir un botó per donar 50 anys més de vida a la gent i així poguessin conèixer coses i persones que no havien conegut. Magnífica idea Martí. M’encanta.!

Sóc pare. I com a pare connecto amb la pèrdua. La possible pèrdua, de pares i fills. Vincles i relacions. Relacions que, de vegades, es trenquen. Vincles que no es poden trencar mai. Que són sempre.

Aquest post em serveix per recordar el vincle. Per recuperar una relació trencada. Per la mort. Però hi ha relacions que no es trenquen per la mort, només…

Ahir vam estar amb la SSM Big Hand, ballant i fent percussió corporal al Centre Penitenciari Els Lledoners. Em vaig adonar que no sabia el que era una presó. Fins que no entres dins d’una presó, no saps el que és la tristesa. La tristesa de veritat. Relacions trencades per actes comesos en un moment. Moments que ens poden canviar l’existència. Quatre parets que separen dos móns. Quatre parets que trenquen relacions, que no vincles. Mirades tristes. Mirades de recel. Mirades de por. Una presó d’homes. Plena de gent que en algun moment tenia il.lusió per fer coses. Gent que sortirà més aviat. Gent que sortirà més tard. La major part d’aquestes il.lusions, trencades. En el millor dels casos posposades. Moments que trenquen vides…

I nosaltres a sobre d’un escenari. Amb 60 persones a punt de veure l’espectacle. Cares de sorpresa. Connexió. Comencen els somriures. Els riures. Els aplaudiments. Els: “Otra, otra”. Els: “Sois los mejores”. Els: “Esto mola mucho”. I un moment especial quan veig un intern aplaudint i somrient tot dient: “Ha valido la pena salir del módulo”…

De cop connecto. Aquí hi ha pares. Aquí hi ha fills. Les relacions s’han trencat. Perdut. Pares sense fills. FIlls sense pares. M’entristeixo. Segueixo aplaudint. Me’l miro. Aixeco el polze. Somriu.

Ha valgut la pena venir a Els Lledoners a ballar.

Ha valgut la pena passar un diumenge a la tarda a dins de la presó.

Ha valgut la pena que, per uns moments, hagin tornat a tenir relació amb l’exterior del Centre. Que se’n recordin del vincle. Del que hi ha a fora. Del que podran fer i veure.

S’acaba el concert. Agafem les coses i nosaltres sortim del centre tot just quan s’amaga el sol. I jo penso, que ells, s’han quedat dins. Tots cap al seu mòdul. 8 mòduls. Ens els expliquen. Ens diuen què poden fer i què no. Fa cosa. De debò.

I jo, segueixo sense treure’m del cap que allà dins hi ha pares sense fills i fills sense pares. I el cap se me’n va a Estremera. No hi ha dret. Relacions que es trenquen, sort que els vincles, no. Ajudar, ni que sigui fent percussió durant una hora a que se’n recordin d’aquests vincles, em fa feliç. I trist. Tristement feliç.

Felicitats a tots els pares. Siguin on siguin. Felicitats Josep. Pare.

És massa…

Hi ha moments de fer de pare que són massa. Particulars. De cada un de nosaltres. La llista seria eterna. No s’acabaria mai. 

Quan dic massa, vull dir massa. Exagerats. Les emocions extremes. Totes. Totes. Totes. Ho repeteixo perquè quedi clar. Totes. Les agradables i les no tan agradables. Fer de pare és massa. Quan decideixes ser pare, no saps què passarà. Per molt que t’ho expliquin no pots saber què sentiràs. No és possible entendre les emocions que et desperta tenir un fill fins que el tens. I no un. Dos. El Martí i el Nil. I sino és l’un, és l’altre.

Fer de pare és massa.

Un dilluns qualsevol, la Mariona se’n va a treballar i cinc minuts després d’aixecar-se, el Martí s’esmuny al nostre llit, se’m posa al costat. Arraulit. M’abraça. Em diu: “T’estimo”. L’abraço i ens adormim els 20 minutets que ens queden fins que soni el despertador.

Fer de pare és massa. I, de vegades ho he d’escriure. Ho necessito. I llegir-ho. I rellegir-ho. Per aquells dies que fer de pare també és massa.

PS: Acabeu la frase de la foto (si us vé de gust)

Connexions (el gomet verd)…


Diumenge, ahir, vam anar a un lloc, a Dosrius, anomenat El Bosc Vertical. NOTA: abans que algú es pensi que és un post promocional, ho desmenteixo, no ho és. Bé, en tot cas, és un post promocional de la paternitat, de la connexió pare-fill, i es dóna la casualitat, o no, que va succeir allà. Aclarit això…segueixo…

…El Bosc Vertical és al mig del bosc (un 10 pel “naming” de l’empresa) i hi ha una sèrie de circuits a dalt dels arbres, de ponts, escales i tirolines (un altre 10 per l’empresa de “naming”). Un cop arribes, t’expliquen que hi ha varis circuits i uns gomets enganxats a la cabana de fusta perquè el nen o nena hi posi el cap i, et deriven cap a un o altre circuit. Sempre, depenent de l’alçada dels nens, com a medidor de la seva edat, que no de les seves habilitats. Però un cop dalt del circuit, em sembla força bé haver pujat només amb el Martí i deixat el Nil en un recorregut, menys vertical i més horitzontal…

Abans de començar ens expliquen les mesures de seguretat. Són brutals. És impossible quedar-se sense subjecció. Les mesures són perfectes. Molt ben pensades. Tot i que en un primer moment penso que no me’n recordaré de tot. Diguem que no sóc la persona més hàbil del món pel que fa a activitats manuals. I allà em trobo, escoltant instruccions, amb el Martí al costat i pensant que, la seva vida, allà dalt dels arbres, dependrà de la meva habilitat recordant mesures de seguretat…

Fem un petit circuit de prova i ens assenyalen el circuit definitiu que haurem de fer. I sí, és al bosc. I sí, és moooolt vertical. Jo sé que el Martí és molt valent i força hàbil grimpant. Jo, potser, no tant, i, em sembla, que, per la cara del Martí, es nota. La qüestió és que arribem a dalt de l’arbre i comencem el circuit, i, de cop, m’adono que només hi som ell i jo, i que jo, l’ajudo a cordar i descordar elements (que, no em feu dir com es diuen!) que ens mantenen segurs. Per un moment, passo por, en saber que és una metàfora de la vida. El Martí pren la seguretat que jo li dono i després ell fa el camí, sol. Només atent a la meva mirada. Tranquil.la ja a aquestes alçades, en descobrir que és impossible anar descordat.

Primer passa el Martí i quan arriba a l’altre arbre, em mira, m’explica com li ha anat i aguanta les cordes perquè no es bellugin gaire al meu pas. No sé si pateix per mi, o per ell, perquè si em passa alguna cosa es queda sol. La veritat és que és moníssim. I la connexió que s’aconsegueix, pare-fill és brutal.

Passem per llocs més fàcils, llocs més complicats (Hi va haver un moment que jo el vaig passar perquè ja l’havia passat el Martí, sino, no sé pas què hagués fet). Això de quedar-se penjat al buit i trepant per una malla de cordes a l’estil Spiderman, sembla molt fàcil però quan ets al mig, recordes que ha estat una bona idea portat calçotets…

Fem tot el recorregut i, el final, una tirolina, alta, la més alta que he fet mai, i la més alta que ha fet mai el Martí. Sense por. Només la suficient per no perdre el respecte a les alçades. Amb ganes de tornar-hi. Ens espolsem la pols que ens ha entrat a les sabates i ha embrutat els pantalons. Ens mirem. I somriem. I pensem que d’aquí a un any o dos, el Nil també es podrà penjar d’aquestes cordes. Quan no sigui mig. Quan sigui gran. Quan el seu cap passi el gomet verd de la cabana de fusta.

I sí, després pensant-hi, m’he adonat que va ser un exercici de deixar anar. De deixar anar el Martí. Que faci les coses solet. Jo el miro. Li dono seguretat. Ell ho fa. Li va anar molt bé. Però encara diria més: a mi, em va anar molt millor!

Jo també ho he fet…

Avui, una de contrasentits. D’oximorons. De “jo-no-faré-mai-això-seguríssim-quan-tingui-fills”. De no predicar amb l’exemple. De…de…fer de pare….Coses que ens passen als pares (i mares), i de les quals ens en sentim culpables i/o responsables. Com diria algú de la ràdio…de Rac1…de La Competència: “Culpable. Y no hay más preguntas, señorita”…

  

Pare nivell 3…

Diumenge…13:15 hores…Sant Feliu de Codines…Fira de la Família i la Infància…bastants graus centígrads…sol…crema protectora…Darth Vader…xerrada proselitista de pares bloguers…educació…i altres varietats…i, per segona vegada, vaig a la xerrada “ambsensenens” #oletu #olejo

P.S.: Aquestes xerrades m’encanten…puc parlar…puc donar el meu punt de vista…puc conèixer altres punts de vista…i puc conèixer altres papes i mames bloguers com va ser el cas amb izascun79 de Cosetes Nostres…tot un plaer!

P.S. (2): Dijous, una infografia amb la frase-resum de la xerrada/entrevista que vam fer amb el Carles!!!! Atents i atentes! #malpare

xerrada