Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Temps, però no qualsevol temps…

Els nostres fills volen temps. Per a ells. Segur. Però no em refereixo a aquest temps. Em refereixo al temps dels pares. I no em refereixo a qualsevol temps. Quantitat de temps. No. Ells volen temps de qualitat. Temps de veritat. Temps per a ells. Massa sovint ens trobem fent mil coses alhora. Massa temps barregem el temps.

Temps. De qualitat. Temps. De veritat. Avui he trobat aquesta il·lustració. És dura. Molt dura. És metafòrica en la majoria de casos. És real en alguns altres. És sempre real al cap dels nens i nenes que ens necessiten. Els nostres fills. I filles. Pensem-hi. Una miqueta.

Caps de setmana…dels pares…i prou…

Després de demanar vacances de les vacances…aquest cap de setmana he/hem pogut gaudir d’un cap de setmana “ambsense” nens i que m’ha servit per veure les coses des d’una altra perspectiva…

…ha estat com una relevació…com veure les coses des de l’altre costat del mirall…com l’Alícia…ha estat un exercici d’empatia amb els altres pares i mares del món però barrejat amb una mirada una mica (o molt) de “aquest finde em puc posar ulleres de sol sense por que me les trenquin els animals dels meus fills i vosaltres no podeu” (NOTA: encara que us sembli una tonteria, els pares i mares entendreu aquests petits plaers de la vida…).

…primer de tot, un cap de setmana de cel.lebració…6 anys de la grandíssima festa “Let’s Play Festival” aka Casament de la Mariona i l’Enric (IMPORTANT: el video que us he posat és la cançó del tango…sí, sí, el tango que vam ballar el dia del casament), un 6 de setembre de 2008…i quan dic de cel.lebració, és de cel.lebració…amb fórmula i tot: Nens amb àvia=pares fent de novios!!!!

Un cap de setmana de retrobament, amb un mateix, amb la parella, amb la Mariona i l’Enric com a persones…no com a pares/mares del Martí i el Nil…i de retrobaments amb el sentiment de trobar-los a faltar (llegiu el meu últim post si voleu saber de què va això…).

Perquè sí! Els he trobat a faltar…a estones…a estones sí i a estones no…i com que la Mariona i jo ja som pare i mare…per sempre, ara veiem el món d’una altra manera…i quan ets pare o mare i no tens els fills amb tu, sols mirar els fills dels altres i t’adones que no ets l’únic que…

…estàs sopant i deixes l’hamburguesa a mig menjar perquè el teu fill ha decidit pujar de peus a la trona mentre canta graciosament, o això es pensa ell…

…estàs, també a mig sopar, i t’has d’aixecar (en aquest cas, la mare) perquè un dels dos ha decidit tenir caca (perquè estic seguríssim que ho decideixen!) i l’altre l’ha volgut acompanyar en un atac d’empatia…i mentrestant l’altra part de la parella fa un glop de cervesa (calenta) d’aquells que et fan somriure perquè finalment has tingut dos minuts per tu sol…

…ets comprant a la botiga i entre mirada i mirada a la teva dona que s’emprova la roba, has de control.lar i/o renyar els teus fills que no s’escapin i/o trenquin res de la botiga…

…vas caminant pel carrer fent zig-zag, amunt i avall, a dreta i esquerra, frenant i arrencant, perquè els teus fills han decidit que, si bé la línia recta és la més curta entre dos punts, és, també, la més avorrida…

…esbronca els seus fills perquè no et foten ni putu cas quan els dius que s’estiguin quiets…

…i després de tot això, encara et sorprens entrant a botigues de nens pensant que que bé que els quedaria aquell pijama de lleó o comprant una capsa plena de 150 xupa-xups i esperant veure’ls la cara que faran quan arribin a casa…

P.S. De totes maneres i, en un càstig semi-diví, avui hem dinat en una pizzeria al costat d’una taula on un nen amb l’edat i el (mal) caracter del nostre petit Nil, ens ha fet recordar perquè normalment mengem sense mastegar quan anem a un restaurant…i perquè ens hem passat (necessitat) el cap de setmana…solets…la Mariona i jo…

…moltes gràcies per aguantar-me aquests 6 anys…i que en siguin molts més…t’estimo infinit!

Aquells llocs quàntics…

fotoNo us espanteu…el tema d’avui us serà molt familiar…segur…a tots els pares i mares…

 Avui parlaré d’aquells llocs que jo n’hi dic quàntics o invisibles. Són aquells espais que només apareixen si sou pares o mares. Si no teniu fills…no hi són! De debò…no hi són! I estic parlant d’espais on pots anar a prendre alguna cosa mentre els teus fills tenen prou joguines per distreure’s dues vides seguides. Són aquells espais que a mida que van apareixent a les teves vides, fan que, per art de màgia, també desapareguin les discoteques i altres locals nocturns que només queden en el teu imaginari i que et sorprenen quan un dia hi vols anar i dius: “Quan ha tancat aquesta discoteca?” I et diuen persones que tenen la meitat de la teva edat i el doble de la teva energia, que fa 5 anys. NOTA MENTAL: potser fa molt temps que no surts de festa.

Avui he anat a La Bambolina…un nou espai nascut a Manresa i que cobreix aquestes necessitats que tenim tots els pares i mares.

És un espai preciós, amb joguines de fusta molt boniques, puzzles, llibres, contes, cuinetes, parades de menjar, espais pels més petits per pujar i baixar, un teatre només amb vestits de nena (?) i que han fet que el Martí acabés disfressat de bruixot Minnie, amb una barreja que no m’he atrevit ni a fer-li una foto, però que estava ben guapo, també ho he de dir…

 Pels nens i nenes hi ha de tot, i el Martí i el Nil s’ho han passat tan bé, que per (no) variar, no volien marxar-ne, i només els hem pogut convèncer perquè era l’hora de dinar i començaven a tenir gana (tot i que allà també s’hi pot menjar).

 I pels pares i mares…també hi ha de tot, i aquí és on aquests llocs es fan especials. Pots fer des de un cafè amb llet fins a una cerveseta, un vinet, un entrepà…molta varietat. I tot, mentre els nens estan jugant amb/entre/contra altres nens que també hi ha voltant per allà. Estan prou distrets com per acabar-te el cafè amb llet quan encara és calent (que és una mesura per saber si els nens s’han portat bé) FÓRMULA MATEMÀTICA: “la fredor de l’últim glop final del cafè amb llet és inversament proporcional al temps que t’han deixat els nens tranquil”. No és una fórmula senzilla, però és un axioma, quasi-dogmàtic!

 I pels pares, ens deixa uns moments per parlar de les nostres coses amb altres pares…d’home a home…de mascle a mascle…temes prohibits…forts..d’aquells temes que només els homes parlem…per exemple: a quina escola va el nostre fill, si és molt guapo, si ja camina, si té moquets, que si és molt mono, que si fa moltes caques,….Temes d’homes…dels que només es toquen quan ets home de l’especiè pare!!!! I a més, no et pensis que els toques ben assegut amb una cervesa fresca a les mans…no! El més segur és que et trobis un altre pare mentre estàs fent de botiguer/a venent fruites i verdures al teu fill i l’altre pare està perseguint el seu per tot l’espai…Sí senyor…

 I són espais terapèutics perquè t’adones que allò que et penses que només fa el teu fill…ho fan tots els demés…i si et pensaves que només tu corries darrera els teus fills suant tot el dia…veus que de fronts suats n’està ple…i de glops de cafè amb llet freds..i culs de cerveses calentes…n’hi ha a totes les taules…

 Gràcies a espais com La Bambolina per fer-nos la vida una mica més fàcil als pares i mares de Manresa… hi tornarem!

2a. Trobada de pares contracturats (Un palooooooo 2)

Avui, aquest post, servirà d’agraïment absolut a l’Oriol del Calendari dels Petits!!!! És una persona que ens fa la vida més fàcil, divertida i contracturada a tots els pares i mares de Catalunya. Només heu de consultar la seva agenda abans d’arribar al cap de setmana, i així us assabenteu de totes les activitats que es fan a prop de la vostra ciutat o poble. En el meu cas…Manresa!

Tot va començar dijous. Vaig entrar a facebook, a la pàgina del Calendari dels petits i vaig mirar què feien a prop de Manresa dissabte i diumenge. I…sorpresa!!!!!!! Trobada del Món Geganter a Sallent, a deu minuts de Manresa. O sigui que ja teníem plan per diumenge al matí! Li vaig dir al Martí i (els que em seguiu ja sabeu que és una de les seves activitats preferides) des d’aquell moment, totes les converses tenien de fil conductor els gegants!

La prèvia ha estat llarga…divendres ja volia gegants…dissabte també volia gegants…i avui diumenge quan ens hem llevat…gegants!!!!

I n’hi havia de gegants…i n’hi havia molts…moltíssims!!!! Mireu el video i veureu l’emoció indescriptible del Martí en veure una barreja perfecta de gegant i dimoni!!! No sabia ni on anar: n’hi havia de molt alts, de guapos, de lletjos, mini-gegants (que venen a ser de l’alçada de persones normals), de dimonis, de joves, de vells…inclús un “gegant-tobogan”! Flipava!!! Hi havia gralles…tambors de tota mena i molta música. I com no…hi havia ganes del Martí de veure-ho tot…i per veure-ho tot…ha hagut de pujar a sobre de les meves espatlles (us sona?). D’aquí el títol del post d’avui!!! Com que ja hi estic acostumat, començo a tenir-les entrenades les espatlles, però el fet de que el Nil estigui a punt de fer 11 mesos i 11 quilos, i la seva curiositat també s’hagi multiplicat per 11, fa que a hores d’ara pugui decidir si tenir una contractura a l’esquena o colze de tenista. No sé ben bé què decidir i potser una mica de cada! Per sort avui hi érem tots dos, la Mariona i jo, i així tot és molt més fàcil!

 La veritat és que arribar allà i veure una fila de gegants que no s’acabava mai ja feia preveure que el Martí s’ho passaria molt bé…i així ha estat. Quan s’han posat a ballar, l’havíem d’apartar perquè no acabés a sota dels gegants…atropellat, i quan se li acostaven els capgrossos els donava la mà, totalment aliè a la meva fòbia infantil que els tenia…sobretot als de Manresa, i encara em fan coseta! Només hem passat un moment crític quan se li ha acostat un dimoni que, realment, feia força por!!! Bé, i de fet, tot i que el temps ens ha acompanyat, aquesta barreja de 15 graus a l’ombra i 25 graus al sol, ens ha donat feina extra a posar i treure jerseis, i al final ja no sabíem si el Nil portava tres jerseis i el Martí un, o si havíem posat alguna jaqueta a un nen que no era nostre!

El Nil és xic, i encara passa bastant d’aquestes coses, però el que és veritat, és que tampoc ha heretat la meva por irracional cap als capgrossos (ho he d’agrair a la meva dona i sobretot al seu avi i tiet, que són geganters).

 Per acabar, m’agradaria donar una idea de negoci pels fisioterapeutes: aneu a totes les trobades de geganters del món, i deixeu targetes de visita als pares amb nens a sobre de les espatlles. Us asseguro que el percentatge d’èxit serà molt elevat. Jo mateix, potser n’hagués llogat algun avui…

 I amb tot…seguiré mirant el Calendari dels Petits…a veure quan hi ha la propera trobada de geganters. Fisioterapeutes…esteu avisats!!!!