Amb tots vosaltres…

Dissabte…14:30 hores…casa meva…casa nostra…

Venen els cosinets a dinar. Bé, no, mentida, el Jan té una festa d’aniversari i no vé, només la Mariona, i els seus pares, és clar, el Xavi (el meu germà) i la Clàudia (la meva cunyada). Fins aquí, tot normal. Hi ha un petit problema de partida, el Jan, és el gran, i el que té més cap. Diguéssim que el seu còrtex prefrontral, aquella part del cervell més moderna i que ens ajuda a prendre les decisions correctes i a preveure les conseqüències futures dels nostres actes, ja la té ben desenvolupada; cosa que, la Mariona, el Martí i el Nil (per ordre d’edat), encara no tenen…

El dinar va molt bé, com sempre, o gairebé sempre, i els nens (i nena) acaben de dinar en dos segons i se’n van a jugar a l’altra punta del pis.

Al cap de cinc minuts penso: “Quin silenci”. Bé, segur que l’estan liant i treuen totes les joguines dels seus armaris. “Em tocarà endreçar fort i convèncer-los perquè ho facin ells també” penso en veu baixa (o alta, ja no ho sé)…

Al cap de deu minuts segueixo pensant que o les joguines estan totes tirades per terra o estan mirant dibuixos a la tele que ja els he deixat posats amb la confiança que els agradaran. També penso que potser estan als iPads, però llavors els sentiria cridar perquè tots voldrien el mateix…com si no fessin el mateix independentment del color de la funda!!!!!!

Al cap de mitja horeta, em sento incòmode sense saber ben bé perquè: “Que extrany que en mitja hora no els hagi sentit discutir, quina activitat poden fer que els deixi tan tranquils i puguin fer tots tres de forma que no necessitin prendre’s res l’un de l’altre?”

Al cap d’uns segons arriba el Martí…rient…amb molt bona cara…i s’acosta a la Mariona (la gran, la petita no) i li diu: “Mama, hem fet una cosa que t’agradarà molt (i penso jo: “Que guai”)…hem pintat les parets!!!!!!!!!!!!!!

#OMG, #OMFG, #madredelamorhermoso, #lamarequeelsvaparir (amb tots els respectes per la Mariona gran i la Clàudia) i tots els acrònims del món que em van passar pel cap en dos microsegons.

La Mariona (sí, sí, la gran) es va aixecar d’una revolada i quan va arribar a la sala i li vaig veure la cara ja sabia que la visió de les parets s’assemblaria més a les Coves d’Altamira que a cap altra cosa…i amb tots els respectes cap a Altamira…i quan vaig arribar jo, la visió era dantesca, el temps es va parar, l’espai també, i el meu cap…també…

Si voleu deixar d’imaginar i voleu veure el que van fer…us en deixo unes quantes proves…gaudiu-ne…tots plegats i plegades…són uns artistassus…però ho podien haver fotut en un altre lloc…esteu avisats…són la meva família…i són perillosos, molt perillosos!!! I algun dia pot passar a casa vostra…

 

Noti's la grandària per comparació amb el radiador

Noti’s la grandària per comparació amb el radiador

el cocodril que ocupa mitja paret

el cocodril que ocupa mitja paret

 

 

 

just al costat de la porta, ben visible...

just al costat de la porta, ben visible…