Desaprendre i reensenyar.

De vegades és important desaprendre.

De vegades és més difícil desaprendre que aprendre.

De vegades cal desaprendre per poder aprendre.

De vegades cal resignificar els aprenentatges.

De vegades cal significar-los.

Parlar és una d’aquelles habilitats que cal resignificar si volem que el nostre missatge sigui memorable.

Hauríem d’entendre que les persones enviem el missatge amb les paraules (acompanyades de gestos i paraverbal), però les persones recordem emocions, no paraules. O sí, recordem paraules si hi ha emoció. Sino, no hi ha record, encara que les paraules siguin boniques.

Abans de parlar hauríem d’escollir quina és l’emoció que volem transmetre i, llavors, només llavors, triarem les paraules adients.

Hauríem d’aprendre a desaprendre, i a reensenyar.

M’hi poso.

La mare que et va parir…

Ospa, que poc durs que sonen els insults en català! No hi ha manera d’insultar algú que ha destrossat el mobiliari urbà i fer-lo sentir culpable tot dient-li: “Trinxeraire!”. És el que tenim els catalans i catalanes, que ens ho guardem tot i no sabem ni insultar bé!

Bé, al que anàvem, que no era a insultar. Que només us volia dir una cosa, que segurament ja sabreu…

Els meus fills viuen a Manresa, cor de Catalunya. Catalunya interior. Catalunya profonda. El Nebraska català. Infern a l’estiu, Alaska a l’hivern. Un percentatge de gent que parla i escolta en català molt elevat, segurament per sobre del 91,23 % aproximadament.

Els meus fills van a una Escola Rural. Molt rural. Tan rural que és al bell mig del bosc. A un poble petit. A un poble atonyinat. Molt atonyinat per voler votar l’1-O. Un poble que el dia 1-O, va tenir una ràtio de policies nacionals i guàrdies civils per sobre d’1 x persona. Un poble de risc per massa català, segurament. Forma part del Nebraska català òbviament. I, de vegades, hi passen tractors catalans, hi ha pagesos i pageses catalans i, sorprenentment, la gent també parla i escolta català.

Els meus fills tenen uns pares (i unes mares que dirien ells), molt catalans. Extremadament. Nascuts, també al Nebraska català. Vivim, parlem i escoltem en català. Manies extranyes dels catalans i catalanes d’utilitzar aquest codi secret, quan tothom sap que en castellà ens entén tot el món. Sobretot si crido, parlo a poc a poc i gesticulo molt ben indignat (només cal viatjar una miqueta pel món per adonar-se d’això).

Els meus fills, òbviament estan adoctrinadíssims. Tenen el castellà prohibit arreu, sota pena de presó si l’utilitzen. Ai no, perdoneu, que això passa al revés a certs llocs!

I els meus fills, curiosament. Els meus fills, extranyament. Els meus fills, el Martí i el Nil, de 7 i 5 anys, respectivament, amb molt de respecte…

…parlen CASTELLÀ!!!!!!!!!!! Cagum l’ou, si amb tot el panorama que PP i Ciudadanos s’han inventat, resulta que els meus fills, Nebraskins (o com es digui) de naixement, i de criança, parlen castellà, deu ser que potser no fa falta canviar res, no? O bé, potser si que cal canviar alguna cosa, però no la que volen canviar!

Au va home va, aneu a la merda! (Mira, aquest m’ha quedat prou bé)

I què fa el teu nen, ja escolta?

Extrany, oi? Us serà més familiar, potser: “I què fa el teu nen, ja parla?”

De ben petits ens animen a parlar. Ens servirà molt quan siguem grans, habilitats comunicatives, en diuen. Podràs fer bones presentacions, conduir reunions, presentacions en públic, brindis pels casaments, però…

…quantes vegades com a pare o com a mare li hem dit al nostre fill o filla: “Apa, que bé que escoltes?” I quantes vegades li hem dit: “Apa, que bé que parles”. I quantes vegades ens vol explicar alguna cosa seva i com que no tens temps li dius: “Ara no, que no tinc temps!”. Siguem sincers. Siguem sinceres. Encara hem d’aprendre molt a escoltar com per posar-nos a parlar. Així. “A lo loco”.

Com a blogaire, formador, comunicador, il.lusionador i provocador, de vegades se’m fa difícil escoltar més que parlar. Es fa extrany fer una classe i no dir res. Ara vé, com deia Buda:
“Si la teva boca està oberta, no estàs aprenent”.

Aquí ho deixo.