Només 7 anys ja…

El 2010 la meva vida va canviar. De la nit al dia. De cop i volta vaig tenir una personeta al meu càrrec. Quina responsabilitat. Tota la vida preocupant-me de mi. I, de cop, neix el Martí. 3,130 grams de color lilós. Extrany. Ho he de dir. Tinc fotos que ho corroboren..

Fa 7 anys. No m’ho puc creure. Només fa 7 anys ja. Pot semblar un contrasentit. O un oximoron. O és la definició més perfecta de comn passen els anys, tot i els pocs anys.

La foto que he triat és la foto perfecta del Martí. Ulls brillants. Encuriosits. De vegades, massa, ho reconec. És pura energia. Un remolí. Encantador. Reptador. Amorós. Emocional. Puja. Baixa. Torna a pujar. Torna a baixar.

No sé si l’estic educant bé. Però el que sé segur és que, no vull que perdi mai aquesta brillantor dels ulls. Si li brillen els ulls, brillen els del seu voltant. Els del Nil. Els de la Mariona. Els meus.

“Martí, no perdis mai aquesta brillantor i seràs feliç. No deixis que ningú te l’apagui. No tenen dret. Ni jo. Ni ningú. Ni tu. Brilla, siusplau”. I ja està, aquest és el missatge que vull que s’endugui avui.

Avui ens hem llevat. A les 7:17. He pujat al seu llit. L’he abraçat fort. “Per molts anys Martinet”, li he dit. I ha somrigut. No és habitual que obri els ulls i somrigui automàticament. Però avui és especial. Ha pujat el Nil. L’ha abraçat. Molt. Ens hem abraçat tots 3. No em deixava marxar. “Papa, abraça’m més” em deia. I just quan baixava, sona el telèfon. “Deu ser la mama” li dic. I sí. Poso l’altaveu. La Mariona crida: “Martí, per molts anys carinyo”. Abraçada virtual. I li diu: “Has vist la nota de la porta?”. El Martí fot un bot i va a la porta. Una nota de la Mariona de Per molts anys amb dibuixets i cors. El Martí amb els seus ulls brillants: “Hi ha 7 cors, hi ha 7 espelmes, Mariona té 7 lletres (és friki com jo)”. Avui tot és 7.

És un sol. L’estimo infinit.

Per molts anys Martí.

Només 7 anys ja…

2,365…fa 3 anys…

  Potser hi haurà coses que us sonaran. Sobretot si fa temps que em seguiu. Però és que cada vegada que s’acosta l’aniversari del Nilet em venen al cap els 2,365 quilos de nen que van néixer ara farà 3 anys. 3 anys!!!!! 

Quan ets pare el temps deixa de comptar-se de forma personal per fer-ho amb cada any que passa dels teus fills…I comences a recordar coses dient-te: “Ai sí, això és quan el Martí tenia 2 anys, o quan el Nil en tenia 1, o…el que sigui”. És la mesura de temps en anys/fills. I així ens entenem…

Fa 3 anys, un dia 14 de novembre, neixia, amb presses, potser massa i tot, un Nil, preciós. De debò. La primera foto que li vaig fer dins de la “capseta” on va ser 13 dies és senzillament per enamorar-se’n. Era menut, però perfecte, i amb un lleuger somriure que encara té. Un somriure que si el manté, tremoleu. Una mirada, lleugerament, molt lleugerament desviada d’un ull. D’aquelles que no saps perquè però t’hipnotitza. I només et deshipnotitzes quan, de vegades, quan no gestiona bé la seva frustració, t’etziba un bolet.

Un Nil, molt especial. Un Nil que em va canviar la vida. Va néixer just quan em quedava a l’atur. Em va frustrar un blog de PNL i em va fer néixer les personetes creatives. Ell sí que sabia el que es feia.

Un mestre per a mi. Jo li ensenyo cosetes, però sé que ell me n’ensenya tantes o més a mi. Un mirall. El miro. M’hi veig. Em recordo. No tinc a qui preguntar si jo de petit era tan rabiut com ell, però em sona que sí. Tant o més. I ell em mira i em veu. Ho sé segur. Hi sóc. Molt.

I ja des de fa dies, quan posem els nens a dormir, el Martí i el Nil, la Mariona i jo ens repartim. Tant se val. Ens estirem al seu costat fins que tanquen els ullets. I últimament, el Nil demana que abans de tancar els seus ulls marrons (cullons, i nosaltres que pensaven que seria verds!) m’estiri al seu costat. I jo baixo del llit del Martí, m’estiro al costat del Nil amb la cara a deu centímetres de la seva. I em demana que faci el ruc. I el faig. I s’esvera. Treu l’últim 1 % de bateria que li queda. I llavors, quan ja ha acabat de riure, es calma.

I jo, m’hi acosto més. Fins que els nostres nassos es toquen (sort que el meu és llarg). I noto com respira cada vegada més lent. Es relaxa. Se sent segur. Hi ha el seu papa. I em pregunta: “Papa, de vegades tinc por. Tu tens por?” I li dic que sí, que de vegades sí. I ell em diu que quan té por s’amaga a sota dels llençols i que tot i així no li passa. I que té por dels monstres. I jo, amb veu baixa, li explico que els únics monstres que entren a casa són els que riuen i si, alguna vegada se’n cola algun dels altres, ja me n’encarregaré jo o la mama. I que és normal tenir por i que estic molt content perquè m’ho explica. I l’entenc. A mi també em fan por alguns monstres. I s’adorm…

Per molts anys Nilet boniquet. Ets molt gran, però no corris. Ja sé que vols atrapar el Martí. Ja t’explicaré que no pots i, sobretot, que no cal…