Coses petites (perspectiva).

Coses petites. Situacions quotidianes. Moments concrets. Present. Perspectiva. Cada vegada més fan de no buscar la felicitat i, sí, de trobar-la. Ens perdem en coses grans. Tan grans que no veiem les petites. Perdem la perspectiva. Qüestiö de perspectiva. Crec que em tatuaré aquesta paraula. Perspectiva

Bonic dilluns. Bonic. Fem una llista de coses petites on trobar la felicitat?

“El petit núvol que es posa davant del sol quan estàs estirat a la piscina. I el moment just quan se’n va el núvol i tornes a notar el sol a la pell.”

Això és un petit moment de felicitat.

Petites històries grans.

Petites històries grans. M’estic adonant que la clau per a ser feliç és viure petites històries grans. Quan volem viure històries massa grans, de vegades, massa vegades, ens perdem pel camí. El camí és massa llarg. A mig camí no recordem perquè havíem començat a caminar-lo. O a córrer-lo. I el deixem. Massa històries grans. Massa grans. Massa.

Petites històries grans que ens ajuden a viure petits moments de felicitat grans. Petits moments que sumats fan molts moments. Moments. De fet, la vida són aquests moments. Una suma de petits moments. Si són petits els puc viure més intensament.

Petites històries grans com la d’ahir. Petita. Molt petita. Vaig anar a buscar el Martí i el Nil a l’autocar de l’escola. Passa sovint. M’encanta que passi. M’encanta fer-ho passar. Hi vaig anar, ahir, amb un petit convenciment. Un d’aquells que em repeteixo cada dia. “Avui seré més amable. No cridaré tant” (gràcies Gemma Solà per fer-me adonar que crido. Que crido parlant. Que parlo cridant. Ara en prenc consciència. Ara procuro cridar fluixet.).

Vam anar a comprar un regal per un amic del Martí. Vam voltar. El Nil es va perdre una miqueta en un centre comercial. Una miqueta. Ens vam abraçar. Vam anar a casa. Vam jugar. Vam baixar a plaça. Vam jugar més. Van jugar amb el Ferran i el Biel. Vam fer el mateix de sempre. El mateix de sempre. Tot igual, però diferent. Vam pujar. Vam fer banyera. Vam sopar. Vam seguir jugant. Van seguir jugant. Van anar a dormir. Els vaig deixar una estoneta més. Vaig cridar fluixet. Vaig ser més amable.

Va arribar la Mariona i el Martí i el Nil li diuen:

“- El papa, avui ha sigut molt amable. Però molt molt. És el millor pare del món.”. Ens vam fer petons. Més que de costum. Molts més que de costum.

Vam fer el mateix de sempre. Però no. No era el mateix de sempre. És una petita història gran. Petita. Història. Gran.