Avui, l’iPhone té una altra butxaca…


Avui, l’iPhone té una altra butxaca. Doncs sí. El Martí i el Nil han estat de colònies, junts, tan junts que es van asseure de costat a l’autocar, quan cada dia, per anar a l’escola van separats. Suposo que ho notaven. Marxaven 2 dies (una nit) i el Martí ajuda el Nil a cordar-se el cinturó, amb la mala sort que li enganxa un dit; i tot el que el Nil no plora perquè se’n va dos dies, ho plora perquè té mal a la mà. I m’ho ensenya pel vidre. I fa peneta. I el Martí li toca la cara. I el Nil s’emprenya. Fins aquí tot normal. 

I l’autocar desapareix, i tots dos se’n van. Dos dies. I es nota. I el Martí no sap si dos dies vol dir que els hem d’anar a buscar el dimecres o el dijous. Però jo, el tranquilitzo dient-li que no pateixi, que el dia que toqui, jo seré allà. I així va ser. El dimecres els vaig pujar a buscar a l’escola. I sí. Ens van trobar a faltar, a la Mariona i a mi. Només arribar em van abraçar. El Martí feia una cara rara. Tenia el llavi tallat pel fred, una mica inflat, i no podia somriure gaire, tal i com si s’hagués posat Botox (suposo…). El Nil va venir corrents i se’m va tirar a sobre: “Papi, papi” anava cridant, i em posava les sabates brutes a sobre dels pantalons negres (error de pare primerenc que ja no hauria de cometre). I jo em deixava. I el Martí em feia petons. I vam anar a buscar les bosses, més grosses que ells, i els sacs (Maleït Decathlon! Tots els nens i nens amb el mateix sac. Sort que la Mariona els hi va posar els noms!). I vam anar cap a casa. A buscar la Mariona. La mama. La mami.

Vam jugar. Vam sopar; al menjador mirant la tele, és clar, feia “molts” dies que no ens vèiem. Van acabar de sopar. Vaig recollir un munt d’arrosset basmati de terra (que petit que és el malparit!). I el Nil es va adormir tot just abans de les 21 hores al sofà, previ avís de paraula i un cop fet el pipi corresponent per iniciativa pròpia (s’està fent gran…molt gran…). I el Martí i jo al sofà, jugant al mateix joc de l’iPad. Cadascú amb el seu. Però ell volia jugar al mateix que jo. I em posava el cap a l’espatlla. I em deia que m’estimava molt. 

I quan és l’hora, ens n’anem a dormir. El Nil, com un sac, el poso al llit i el Martí i jo ens estirem a mirar Caillou. I em va explicar cosetes de les colònies. I em va avisar que si es despertava a mitjanit, vindria al nostre llit. I li vaig dir que em semblava bé, però que quan arribés, ens abracés. I quan està a punt d’adormir-se, li dic que marxo cap al sofà, arriba (re-arriba) la Mariona i la crida perquè hi vagi. I s’estan fent confidències mare-fill, fill-mare durant, ben bé, mitja hora. I la Mariona surt amb un somriure a la boca.

Sí…els hem trobat a faltar. És el que té tenir fills…

I avui, abans d’agafar l’autocar cap a l’escola, el Martí em diu que li faci molts petons a la mà perquè se’ls guardarà a la butxaca i així en tindrà per tot el dia. I em diu: “Papa, jo també te’n faig perquè te’ls guardis”. I jo, que no em puc resisitir, obro la mà. Me l’omple de petons i me’ls guardo a la butxaca on guardo l’iPhone i que duia buida en aquell moment. Els deixo a tots dos a l’autocar. Em somriuen pel vidre i em diuen adéu.

Jo, entro al cotxe, agafo l’iPhone, i quan me l’anava a guardar a la butxaca, tinc l’extranya sensació que no m’hi cap. Que la butxaca està plena. És clar que ho està. Està plena dels petons del Martí. I canvio l’iPhone de butxaca. I agafo un dels seus petons. I em guardo la resta per després. Avui, l’iPhone té una altra butxaca.

Anuncis

Un mal de petó (els 4 nivells)…

e8e04227f0c439e4a9e8d03372e4af3aQuan tens fills, i us asseguro que qui us digui que la vida no canvia…us enganya vilment…hi ha una cosa que canvia moltíssim: la manera de parlar!!!! I no vull dir que sempre parlis amb diminutius (p.e. Mira aquest elefantet…de 2 tones!!!!), o amb cara de tonto o…no!!! Vull dir que adaptes algunes coses al llenguatge infantil i, una d’aquestes coses, és la mesura del mal. Suposo que a cada casa tindran les seves mesures, i les que dono jo, són les que hem acordat amb el Martí (el Nil, quan té mal plora més o menys depenent de si és més o menys fort…i prou), la Mariona i jo, i així, d’aquesta manera ens entenem i ens comuniquem millor. Li demanem al Martí quin mal té i així comencem el protocol. Els ordenaré de menys a més mal. Començo:

 1-Mal de petó: hem arribat a la conclusió que hi ha cops, caigudes, relliscades…que tenen com a principal i única cura…el petó!! Valen tots: del pare, de la mare, de l’ávia, de l’avi, d’ell mateix…però això sí, no t’equivoquis i li facis el petó a 2 milímetres d’on s’ha donat el cop. No serveix!!! L’has de fer al lloc exacte on t’assenyala, i, llavors, és miraculós, el “malet” es cura d’immediat!!! Optatiu i depenent del grau de “malet” i de la petició del teu fill, hi ha un nombre de petons d’1 a infinit…fins que es curi…

 2-Mal de “cureta”: és la manera que té el Martí de dir “tireta”. És una barreja perfecte de curar i tireta…ens ha sortit creatiu!!!! És un mal que necessita més que un petó. Si pot ser, la cureta ha de ser d’animalets, que cura més que l’estàndar de color pell! On vas a parar!!! És possible que el mal de cureta requereixi alcohol o aigua oxigenada, però si ho demanes al teu fill mai és necessari…perquè pica! Per tant, això últim queda a discreció de criteri parental i el fill no intervé en la decisió. NOTA IMPORTANT: Pel vostre fill mai es requerirà intervenció d’alcohol, aigua oxigenada i/o injeccions o qualsevol objecte punxant…

 3-Mal d’hospital: és seriós. El fill te’l pot dir però els pares ja ho intueixen, ja sigui pel plor del nen o pel “chichón” que JA porta. En alguns casos serveix perquè el nen sàpiga si l’activitat de risc que està duent a terme pot acabar malament o molt malament. “Martí, que si caus pots tenir un mal d’hospital” i ell ja sap què pot passar! És el mateix que el mal de “metge”…l’efecte és el mateix.

 4-Mal d’ànima: aquest nom és una invenció meva. De fet, el Martí no sap quin nom té, però la meva dona i jo el detectem de seguida. És quan es posa a plorar…no hem sentit cap cop…no li hem dit res…i sembla que no hi ha cap raó aparent per plorar. Però llavors, ens hi acostem i li demanem: “Martí, què et passa?” “Papa/mama, que tinc ganes de plorar”…

…aquest mal, d'”ànima”, només es cura plorant amb els seus papes ben abraçats al Martí, fins que deixa de plorar i se’n va a buscar l’elefantet i es posa a jugar com sino hagués passat res…

Des d’ara, i unilateralment, queden prohibits els “No ploris” a casa nostra, ja sigui un mal de petó, un mal de “cureta”, un mal d’hospital o un mal d’ànima…aquí es plora tot!!