Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Anuncis

La pluja, l’amor, els fills i els germans…

Serà cosa del dia. Serà que plou. Serà que estic escoltant la BSO de “Barcelona, nit d’hivern” del Joan Dausà. O serà tot plegat. O serà res d’això. Però avui m’he mirat la foto que us adjunto( de fa uns dies) i m’ha caigut una llagrimeta tonta, de les de felicitat i tristesa, barrejades, …

De vegades faig fotos. Bé, de fet, moltes. I al Martí i al Nil, més que moltes, moltíssimes, i no sé perquè, però gairebé sempre surten bé! I també, de vegades, no tantes, em surten fotos màgiques. D’aquelles que traspuen sentiments i emocions només de mirar-la. De mirar-la una bona estona. Em quedo “empanat”. I miro les cares d’ells dos. I els dic que aquesta relació és per sempre. Bé, la relació no ho sé. De vegades es trenca. De vegades els camins els poden allunyar. Creixeran i potser es separaran. Cada un d’ells decidirà què fer amb la seva vida. I la relació potser es refredarà…o no. El que segur que no es trencarà, és allò que no es pot trencar. És el vincle. El vincle entre germans, aquell filet invisible que t’uneix per sempre, és impossible de trencar. El vincle és per sempre. I m’adono que jo també tinc un vincle que no es podrà trencar mai, amb ells, amb la Mariona…ja formen part de la meva vida, per sempre,…

Però, i aquí vé la pluja i el Joan Dausà, m’adono que algun dia no els tindré tan a a prop. Algun dia marxaran. Se n’aniran a fer la seva vida. A ser feliços. I jo, amb cara de tonto, em quedaré mirant aquesta foto. La del vincle. La de l’amor, que de tant amor, gairebé fa mal (també hi ajuda que el Nil és força animalot i no mesura la seva força). La cara del Martí és de dolor perquè el Nil se li havia penjat del coll. De tan amor. Una foto és una instantània. La mateixa foto, un segon abans era totalment diferent, amb tots dos somrient. Un segon més tard les coses canvien. Però l’amor segueix intacte. Per sempre. Són germans, collons! Aquest vincle no es trencarà mai. Però algun dia no ho veuré de tan a prop.

Aquesta pluja tonta, m’ha posat tonto. Tontíssim. Us estimo, Martí i Nil, i Mariona, que quedi clar i per escrit, per si algun dia no penso a dir-vos-ho…