En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

I jo…em deixo…molt…

Avui un post especial, un d’aquells que em venen al cap de vegades, poquetes vegades. Un post que vaig escriure el març i el vaig posar a la revista Mum’s on col·laboro cada mes. I com que hi ha algú que no se la llegeix, i aprofito per dir que us la llegiu, que és una passada, doncs el poso al meu blog. I així, arribi a qui no l’hagi llegit ara fa un parell de mesets…
“Hi ha moments com a pare que et preguntes si estàs fent les coses bé o si les podries estar fent millor. De fet, hi ha una diferència gran en les dues frases.

I llavors, comences a dubtar: “Tanta PNL i tanta gestió emocional i acabo perdent els nervis”. “Ja veuràs quan sigui gran, que se’n recordarà d’això que li acabo de dir avui deixa’m fer un blog que, com a mínim ens quedarà clar el dia que va tenir el trauma!!!!”. I com aquestes, moltes més!
I sí, hi ha molts moments que em pregunto sino podria fer alguna cosa més, o millor, perquè el Martí i el Nil siguin més feliços. I m’ho pregunto, i m’ho responc, de vegades, quan em sembla tenir la resposta,…
I llavors, arriben moments, d’aquells que jo en dic especials, de connexió pare-fill, dels que em fan adonar que potser no ho faig tan malament.
Són aquelles arribades a casa després d’uns dies de veure’ls poquet. Que venen tots dos i t’abracen amb una força que només poden fer els fills quan troben a faltar el seu pare o la seva mare. Són abraçades màgiques. De les que curen dies dolents i més dolents. Abraçades sorolloses. Van acompanyades de sons vocals variats de “que bé que estic aquí, papa, no te’n vagis”. Són abraçades de segons, perquè ara vé el Martí, ara vé el Nil. I tots dos les necessiten. Bé, tots dos, no…tots tres! Les abraçades dels meus fills són un dels millors invents terapèutics del món.
Se’m tiren a sobre. M’hi tiro a sobre. Ens fem petons. Abraçades. El Nil em pica una miqueta. El Martí no tant. I tot d’una, quan ja tot està curat…l’energia canvia i em miren els dos i em diuen:

“Papa, juguem al joc de l’Uno dels Minions”. I jo, els dic que sí, que m’encanta. I ens posem a la taula i el Martí reparteix. A la seva manera. Ell tria les seves cartes. I el Nil, les posa cara amunt. Les ensenya totes. I les regles de joc canvien a mig fer. I jo…em deixo. I veig la cara del Martí, que s’ha triat les cartes i que guanyarà segur, i el Nil em fa peneta, perquè perdrà. Però jo, perdré més. El que més. I em deixaré. M’encanta jugar amb els meus fills i perdre. Em sento més bon pare. Digueu-me ruc. La cara del Martí guanyant i el Nil sense perdre del tot…mola. Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. Us estimo. M’encanteu. Sou els millors fills del món. Per a mi, és clar!”

T’ho dic, però a la meva manera…

Suposo que la meva sapiència infinita en PNL ha fet que pugui reconduir la situació…o això…o la sort d’un pare amb la paciència acabada…

El Caleidoscopi del Martí…

El Martí va tenir un regal del tió, era un caleidoscopi. Jo feia molt temps que no en veia un i el Martí, crec que era el primer que veia. I va flipar. I vaig flipar. I va flipar tant que m’ho ensenyava tot amb els ulls del caleidoscopi. I vaig flipar tant que se’m va acudir fer fotos a través del caleidoscopi.

I vaig flipar tant perquè tot el que mirava amb ulls caleidoscòpics era preciós:
Roba bruta…
Escombraries…
Joguines desendreçades…
Radiadors…
Menjar…

Coses que no m’agradaven amb els meus ulls i coses que no tenien cap gràcia, de cop, passaven a ser màgiques…

I com que el Martí és un flipat, m’ajuda a veure algunes coses amb els ulls del seu caleidoscopi, amb els seus ulls.
I com que jo sóc un flipat, vaig tenir la “brillant” idea d’obrir un Twitter, un Pinterest i un Instagram per penjar-hi cada dia fotos caleidoscòpiques. Buscant la bellesa en les coses que potser jo no la hi trobava.
Si sou tan flipats i flipades com jo…i com el Martí, seguiu El Caleidoscopi del Martí a les xarxes socials, a les 3, perquè cadascuna aportarà coses diferents…us ho prometo…

I, coses meves, però m’he adonat que és un exercici pràctic de PNL sense embuts. El caleidoscopi canvia la percepció de les coses…ens en dóna una altra visió…diferent…i ens ensenya que la realitat és molt diferent depenent d’amb quins ulls ens la mirem…la percebem…

El caleidoscopi m’ensenya a percebre el meu petit món i el que m’envolta duna altra manera…una realitat caleidoscòpica…

El següent pas és percebre-la així sense necessitat del caleidoscopi…

Cada dia aprenent coses noves…sóc viu…som vius…espero que us agradi El Caleidoscopi del Martí tant com a mi…

Mig despullat…

De vegades em vé de gust parlar de mi…i despullar-me…i deixar una mica tranquiletes les meves dues personetes creatives (segueixo pensant que el dia que s’adonin que he explicat les seves misèries i grandeses, i que estan penjades a “la internet”, potser m’hauré d’escapar a córrer o treure totes les meves dots d’assertivitat per evitar que s’enfadin amb mi de per vida)…

I avui és un d’aquests moments. Els que em coneixeu de fa temps i m’heu anat tractant/patint/gaudint, potser us haureu adonat d’alguns canvis més o menys subtils…més o menys acusats. Si algú em coneixia d’abans i no m’ha vist de fa temps…potser s’emporta una sorpresa…agradable o desagradable…això dependrà de cadascú.
I no estic parlant de canvis físics, que també. Jo abans tenia pèl (us ho juro Martí i Nil, que abans el vostre pare tenia pèl, i que si vosaltres perdeu aquestes grenyes de “Click” de Playmobil, me’n podeu donar una part gran de la culpa…és la genètica, fills meus!) Abans també portava uns quants quilos a sobre de més…força…i només cal fer memòria (qui em conegués) o mirar alguna foto de quan tenia 25 anys (que no penso penjar!)…

No…jo em refereixo a canvis més profunds…d’aquells que formen part de la meva identitat…d’aquells que algú fa servir com a excusa per no canviar: “És que sóc així” en diuen. I a mi, aquesta frase, cada vegada em fa més manieta. Com va dir un dia el meu profe del Master en PNL, Pepe Martín (juntament amb la Pilar d’IRCO): “Cada cual se desgracia la vida como quiere”. Quin mal i quanta raó. La responsabilitat de canviar, de voler-ho fer, és d’un mateix. Únicament depèn de la persona que vol canviar…sense excuses…i jo volia!

I jo, em deia (i em deien) que era una persona molt tímida (“al loro” que m’estic despullant…metafòricament parlant, és clar!!). i amb tot el que comporta i les coses que em perdia. Deixava de fer moltíssimes coses per la meva timidesa…que era part del meu caracter…de la meva identitat…immutable. Però arriba un dia, que, i gràcies al curs Practitioner de PNL (agraïments absoluts i eterns per la Mariona, que em va dir: “Tu apunta’t que et canviarà la vida!”, amb tots els riscos que comporta canviar), aquesta paraula va deixar de formar part de la meva identitat per formar part només de la meva conducta i només en determinats moments. Quin canvi!!!!!! Sino era tímid podia ser qualsevol altra cosa…si actuava amb timidesa, també podia actuar sense timidesa…amb “desparpajo” diga-li…o amb altres adjectius que hi podeu posar…i podia parlar amb altres persones sense posar-me vermell com un tomàquet i/o entrabancar-me cada dues paraules…

I, de mica en mica, va desaparèixer gairebé del tot…i jo, segueixo sent jo…us ho juro! He canviat físicament, mentalment i, si molt m’apures, espiritualment, però em miro i segueixo sent jo. Per a mi, un “jo” millorat, una versió 2.0 (tot i que com a pare segueixi sent una versió beta!). I perquè us he fotut tot aquest rollu avui. Doncs, primer, perquè és el meu blog i m’ha vingut de gust; i segon, perquè resulta que ara la meva faceta professional és, bàsicament la COMUNICACIÓ!! El que m’agrada més és la formació…que si comunicació, que si comunicació 2.0, que si PNL per seduir, que si…el que vulgueu però parlar…parlar…i parlar. I tant, que em fa la sensació que sempre he estat així, i que és la meva missió a la vida (m’ha costat 40 anys de trobar-la)…Transmetre Coneixement…i la manera de fer-ho ha estat…comunicant…cosa que abans no podia fer, ni amb mi mateix!. Ja sigui per escrit amb els blogs o a les xarxes socials o parlant, cara a cara, fent formació…el meu “Element”!!!

I perquè precisament ara el post. Doncs resulta que si fa 10 anys m’haguessin dit que havia d’anar a Madrid, al BBVA Innovation Center el 26 de novembre de 2014, segurament m’hagués pensat que anava a una convenció de banca (vestigis del meu antic jo). I, en canvi, resulta que me n’hi vaig a presentar un e-book #papiconcilia, que està a punt d’editar-se, on una sèrie de pares (una vintena) parlem capítol a capítol de com cony ens ho fem per conciliar vida familiar i laboral. I no només això, sino que, d’iniciativa pròpia, m’he apuntat com a ponent, i juntament amb 4 companys i companyes més, farem de ponents i explicarem davant de (desitjo) moltes persones els nostres casos!!!!!! Ole!!!!

Ja us dic que l’Enric 1.0 no hagués fet això ni de conya…

Si voleu venir a Madrid, esteu convidats i convidades i sino podeu…ho podreu seguir via streaming…he dit!!! I m’he quedat descansat!!! Ja em coneixeu una miqueta més!!! Fins a la propera…una abraçada…i petons…per a tothom…ja m’he despullat…una miqueta…o molt…

P.S.: La genètica de la Mariona i l’epigenètica meva ha fet que tingui dues personetes creatives com les que tinc. Encantadores…per cert…

El “factum”, els forats de cuc i els viatges en el temps

 

 

Avui no tenia gens clar de què fer el post, però les coses passen i nosaltres no podem fer res per evitar-les. Hi ha successos que passen a la nostra vida, més o menys importants i nosaltres no hi tenim cap control sobre ells…precisament, aquesta es la definició de “factum”.

Això que és tan fàcil de definir, és una de les coses que costa més de portar bé a la vida. Quants de vosaltres no us heu trobat enmig d’una cua, abans d’arribar a una reunió important i us adoneu que no arribareu a l’hora. El que està clar, és que sino hi ha cap alternativa per evitar-la, ens hem d’aguantar, i podem fer 2 coses: ens enfadem o ens ho prenem de la millor manera possible, aprofitant el temps per fer altres coses o aprenent alguna cosa del que ens ha passat.

Segueix-ho dient que és molt fàcil de dir però no tant de fer, i és que les emocions de l’enuig o la preocupació, són molt potents i mentre estem al període refractari (mentre dura l’emoció) és difícil que fem alguna cosa que sigui productiva…sino trenquem ni espatllem res mentrestant, ja serà molt!!!

Deia allò d’aprendre’n de la situació perquè, si som conscients de quan ens comença l’emoció, a la llarga, podem fer que ens duri menys el període refractari, i, per tant, farà que poguem gestionar el “factum” d’una altra manera, molt més productiva.

No podem fer res amb allò que ens passa, però sí que hi podem fer amb l’actitud que mostrem davant dels fets. I si canviem la nostra actitud, canvia el “factum”. Si al mig de la cua, de la qual no podem sortir, avisem que arribarem tard i que no depèn de nosaltres, llavors ens podrem dedicar a escoltar música, fer llistes, meditar,…o el que volguem!!!! També pot ser que en arribar a casa mirem altres rutes perquè això no ens torni a passar. Voldrà dir que n’hem tret un aprenentatge positiu.

És cert que hi ha gent més flexible que altra, però la PNL ens ensenya que això es pot modelar, i podem flexibilitzar la ment per poder gestionar els “factum” d’una manera més profitosa.

Les persones que necessiten tenir un control de les seves vides i del seu voltamt d’una manera més estricta, són els que ho tenen més difícil…però a aquesta gent els he de donar una mala notícia…L’UNIVERS TENDEIX A L’ENTROPIA, o el que és el mateix, les coses tendeixen a desendreçar-se…i si tens dos nens petits això s’accelera molt més…però molt!!!!!

Amb això vull dir que per molt que vulguis tenir el control de tot, les coses s’espatllen, es trenquen, es desendrecen, i no hi podem fer res…o sí, però les lleis físiques, de moment, no ho permeten. La opció serien: els viatges en el temps. No us heu adonat que quan una pel.lícula vol mostrar-nos que el temps va enrera, el que fan és endreçar una habitació, posar uns llibres al seu lloc o enganxar copes que s’han trencat? En resum, passar del caos i l’entropia, a l’ordre? Seria el somni de les persones que volen el control de tot!!!!

I com es fa això? Doncs, o bé viatjant més ràpid que la velocitat de la llum (300.000 qms/segon), que és mooooooolt ràpid i que, de moment, encara no s’ha aconseguit (l’experiment del CERN va ésser invalidat); o bé viatjant a través d’un forat de cuc i així poder burlar l’espai-temps fent una drecera i arribant a un lloc abans de sortir de l’altre.

Les dues opcions sonen poc intuïtives i difícils d’entendre i, potser, doloroses pel cos humà (us imagineu com us despentinaríeu anant més de pressa que la velocitat de la llum, i que fosc i avorrit seria?)

I tot això perquè ho explico? Què m’ha passat avui?

Doncs que la caldera del pis nou, que em van arreglar perfectament ahir, avui ja no funcionava, i que ara m’han dit que demà vindran i l’arreglaran perfectament… una altra vegada; que segurament és que hi ha aire al circuit i s’ha de purgar caldera i radiadors. I si tan segurs estan que és això, perquè no ho van fer ahir????

Aiaiai !!!!!

Ja us explicaré com acaba, i, de moment, del “factum”, n’he tret un post i uns lleugers coneixements de purgar calderes i radiadors…digueu-me friki!!!!!

 

Tenim un cervell dissenyat per sobreviure

Sorpresos? En el seu moment a mi em va sorprendre molt pensar que no teníem un cervell tan especial com em creia. El cervell busca la seva pròpia comoditat i les seves rutines…prefereix tenir la raó que ser feliç (Mariona Homs dixit). Quina frase tan intel.ligent, que, per cert, ha sortit d’un cervell que està dissenyat per sobreviure…

Molt bé, i això quina relació té amb la PNL? Doncs que em serveix per explicar-vos una altra base de la PNL i, que, per cert, us l’estic explicant com un trencaclosques! A veure, per parts, la ProgramacióNeuroLingüística tracta de l’experiència personal subjectiva, i que és la relació que tenim cada persona amb el món on vivim i com el percebem mitjançant els nostres propis filtres. Aquests filtres són els sentits…vista, oïda, olfacte, gust i tacte…la cultura, el llenguatge, les creences, els valors, les experiències vitals…. La PNL ens diu que tenim una sèrie de programes al cervell i que alguns els tenim dins el nostre disc dur quan neixem (heretats), alguns són atàvics (corrent mental de tota la humanitat passada) i alguns són apresos des del moment que neixem. A mida que els anem repetint, el cervell crea uns camins que es van fent més sòlids i d’aquesta manera pot passar els aprenentatges a l’inconscient i es  (i ens) fa! la vida més fàcil. Això té la seva part dolenta també; el fet de crear unes rutines tan fortes fa que quan aquest camí deixa de ser útil en un moment de la nostra vida, també és molt difícil canviar-les. La PNL ens ofereix una sèrie de tècniques per fer uns altres camins més forts que els que tenim fets i poder usar aquests camins nous que ens són més útils en el moment actual.

Gràcies als recents estudis sobre Neuroplasticitat cerebral, hem descobert que podem obrir aquests camins nous en qualsevol moment de la nostra vida, però també és cert que quant més plena estigui la nostra motxilla d’experiències, creences, prejudicis…més difícil és canviar-los. Metafòricament, no és el mateix desfer un camí rural que una autopista amb 5 carrils per cada banda. Tot es pot fer…però no es pot fer tot! Hem de pensar que el mateix cervell ens boicoteja ja que per fer-nos una vida més còmoda preferirà seguir fent el mateix que ha fet sempre…

Hem vist la part de Programació, la de Neuro…però i la de Lingüística? El cervell processa el que percep del món extern i ho filtra tal i com he dit abans. Un cop filtrat crea un pensament, que la persona pot verbalitzar en veu alta o no, però encara que només ho pensem, ho pensem en paraules! El llenguatge és la base de la comunicació intra i interpersonal i és la manera que tenim els humans (com a mínim) per expressar els nostres pensaments als altres.Segons com pensem, i, per tant, com parlem, mostrem una visió del món o una altra; i el que diu la PNL, és que, canviant el tipus de llenguatge que utilitzem podem canviar els nostres pensaments i com a resultat final, la nostra manera de veure el món! No us heu preguntat alguna vegada perquè ens costa tant d’entendre’ns amb gent que parla altres idiomes? No és només el llenguatge sino que és la visió que tenim del món i que és molt diferent l’una de l’altra.

Avui he obert varis temes, me n’he adonat, i els ampliaré en propers posts! però el que volia dir avui és que el cervell està dissenyat per sobreviure, sí; i per fer-nos la vida més fàcil, sí; però no oblidem que tot el que fa el cervell, és en benefici nostre! L’únic problema és que cada dia som persones diferents del dia anterior i molts dels camins i carreteres i autopistes que tenim al cervell queden obsoletes…que els canviem o no…és cosa nostra!

“La PNL ens dóna tota una caixa d’eines per poder construir nous camins quan els vells ja no ens són útils”  Enric Bastardas

El mapa no és el Territori

-Doneu la volta al full que teniu al vostre davant si us plau i mireu-vos-el un moment- els va dir el professor sabent que aquell exercici els podria fer pensar molt de cara al futur. La classe sencera estava expectant perquè no sabien què esperar d’aquell professor nou que havia entrat a la classe feia 5 minuts amb un somriure a la cara.

El Jaume tenia un mapa de Brasil desactualitzat, del s. XV, al seu costat; el Jordi tenia un mapa polític del Brasil actual; una mica més lluny, l’Anna, en tenia un de físic; i just al seu costat, la Laia tenia un Atles maquíssim. Els mapes s’anaven repetint en tots els alumnes de forma aleatòria.

-Tenint en compte els mapes que teniu al davant únicament, digueu-me 3 ciutats del Brasil- els digué el mestre. Ràpidament es van posar a buscar entre els seus mapes i alguns alumnes van poder contestar correctament, com el Jordi i la Laia i alguns no sabien on buscar i es posaven nerviosos. Buscaven complicitat amb altres companys amb mapes idèntics i esbufegaven.

– Ara, busqueu un riu de Brasil, si us plau. L’Anna es va posar molt contenta, la Laia estava que ni s’ho creia i altres companys es tornaven a posar nerviosos.

-A veure si em podeu dir quantes províncies tenia Brasil al s.XV. Havia arribat el moment del Jaume…estava contentíssim! Sabia exactament que tenia 27 províncies, i va veure que uns quants companys més també ho sabien. Es van mirar i van picar-se l’ullet….La Laia estava flipant perquè podia contestar totes les preguntes del professor.

-I, per últim, em podeu dir quin és el país més gran de Sud-Amèrica? La Laia va cridar exultant: Jo la sé!!!!! i es va quedar sola…era l’única persona de la classe que sabia la resposta i,que, de fet, les havia pogut respondre totes!

El professor va donar per finalitzat l’exercici i es va dirigir als seus alumnes.

-Com us heu sentit respecte les preguntes que us he fet? La classe es va tornar un orgue de gats i els va haver de fer callar amb un shhhhhhhhhhhh. -D’acord, ja sabia que l’exercici portaria cua, però feu una mica de silenci si us plau. L’exercici que us he fet fer és l’inici d’una aventura, nova per vosaltres, però que s’anirà repetint cada any al col.legi. Us l’explicaré:

Brasil és la realitat i els mapes que teniu cadascú de vosaltres és la vostra visió personal i subjectiva del món.

Com molt bé us heu adonat de seguida, teníeu una sèrie de limitacions depenent de la pregunta que us feia i del mapa que teníeu davant.També heu vist com persones que teníeu mapes iguals, teníeu més tendència a sentir-vos iguals i a fer pinya. Hi havia gent com el Jaume, que tenia un mapa desactualitzat, segurament molt útil en algun moment de la seva vida, però totalment inútil o limitant a la seva vida actual. El Jordi i l’Anna tenien mapes amb visions limitades i amb un zoom bastant estret. I finalment, hi havia la Laia. La Laia, va acabar l’exercici contentíssima ja que movent-se per l’atles podia escollir en qualsevol moment, el mapa més adeqüat a les meves preguntes.

El professor va veure les cares dels estudiants, estorats, com volent dir…i de què serveix tot això que hem après?

Doncs això que havien après era una de les bases principals de la PNL (ProgramacióNeuroLingüística)…EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI. Cada persona del món té un mapa, una visió única del món, que és el que ens fa especials però a la vegada fa tan difícil la comunicació. La PNL ens dóna un atles sencer per millorar les relacions i la comunicació amb els demés…

i demà…seguirem per aquest camí…o per un altre…

L’inici d’una gran aventura

I ara…com començo! Fa temps, molt de temps que li dono voltes a iniciar un blog però…no sabia com fer-lo, no sabia a què dedicar-lo, i la vida m’ha portat a fer un salt endavant. Ara trobo que és el moment de començar una nova etapa i tinc moltes ganes d’explicar tot el que em passa pel cap perquè fins ara no he tingut ni el temps ni les ganes per fer-ho.
Que ningú m’apedregui, però sóc un exbanquer amb moltes ganes de viure una nova vida que portava a dins i que no ha tingut la possibilitat de sortir fins que no s’ha trobat amb un ERO.

I de què parlaré al meu blog?? Doncs dels temes que més m’apassionen: PNL, comunicació, xarxes socials i una miqueta de tecnologia perquè tinc un puntet geek! PNL perquè em va canviar la vida quan vaig començar a estudiar-la el 2006. Comunicació perquè té a veure, i molt, amb la PNL…és una de les seves bases! Xarxes socials perquè són la meva gran passió i és cap on m’estic dirigint com a Community Manager i formador. i Tecnologia perquè m’encanta tot el que tingui a veure amb gadgets nous com a bon aquari!

Com ho faré?? Doncs encara no ho sé, però crec que bastant entrellaçat perquè la meva idea és que poden lligar força bé (lligat o embolicat, que és com ho tinc al meu cap!)
És la primera vegada que escric, i, per tant, us demano una mica de paciència; segur que d’aquí a un any els meus articles hauran millorat bastant, i també hauré après a fer anar el WordPress amb desimboltura…
Ja he fet el més difícil per mi, que és començar!! La meva idea és fer un article cada dia perquè d’idees no me’n falten…i de ganes tampoc…

És l’inici d’una nova aventura…i tal i com ho poso a la pàgina d’inici…una petita drecera cap a la persona que VULL ser…

Gràcies per escoltar-me/llegir-me!!!! Ens retrobem demà, ok?