No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

“M’agrada més viure que dutxar-me”. (Sí, és un post polític)

D’acord. La frase, fora de contexte pot semblar extranya. I depèn de en quin contexte, també. Per això la contextualitzaré. L’explicaré bé. I us adonareu de la importància i de la força que porta implícita…

…El mes de juliol vam començar a pensar a casa, la Mariona i jo, a veure quines extraescolars podrien agradar al Martí i al Nil. Després de donar-hi unes quantres voltes, vam decidir, entre els 4, què fer. El Martí seguiria fent escalada i també faria judo; i el Nil, deixaria escalada i faria gimnàstica. Els encanta. I així, cada un té el seu propi espai. Personal. Únic. I nosaltres anem de cul amunt i avall, deixant i recollint nens. Procurem que sempre siguin els nostres, però no descarto algun dia agafar-ne algun que no sigui meu, amb les presses. Us el tornaré, ho prometo, a canvi d’algun dels meus. Ells feliços i nosaltres també.

Es fan grans. Molt de pressa. El Martí es va adonar que molts amics seus es dutxaven quan acabaven de fer judo i el ens va dir si ell també ho podia fer. Sol. Solet. Vine’m a veure que tinc fred. Ja és gran. Amb la seva tovallola i el seu sabó amb olor de maduixa (ja he dit que era gran!). Li vam dir que sí. Era molt important per a ell. Imagineu-vos-el compartint moments amb els seus amics de judo mentre es dutxen, s’eixuguen i assequen amb les tovalloles, es vesteixen i surten cap a fora. Com un nen gran. Li encanta.

Ja fa uns dies que va a judo i el primer dia que es va dutxar estava molt content. Molt. I, és clar, ens va dir que cada dia es volia dutxar allà. Nosaltres encantats.

Dimecres passat a la tarda vaig acompanyar el Nil a gimnàstica i després vaig deixar el Martí a judo. Com que anàvem bé de temps, vam poder xerrar tranquilament dins del cotxe. El Martí em va dir:

“Papa, em podré dutxar al judo avui? Va, papa?”

I jo li dic: “Martí, ja sé que és important per a tu, però avui hem d’anar a una manifestació d’aquelles de I-INDE-INDEPENDÈNCIA (Manipulant-lo amb total impunitat. Claríssimament. Au va home va!)”.

I el Martí em diu: “D’acord Papa, m’agrada més viure que dutxar-me”. Entenent perfectament que aquestes manifestacions ens portaran a un Referendum que ens permetrà viure dignament. Ho va entendre. Ho ha entès. Ell prefereix brut però viu. És llest!

 

I un cop lliures, ja ens dutxarem, què cullons!!!!