Fem la vida difícil als polls.

Ahir vam decidir fer la vida difícil als polls. Perquè una cosa és matar-los, i l’altra és no posar-ho fàcil perquè puguin viure.

La Mariona els va demanar als nens si volien que els pelés el cap. I van dir que sí. I els va pelar.

Al Nil molt. Realment els ho hem posat difícil als polls per anar a a parar al cap del Nil. Com a mínim els veurem abans. No sé si hi podrem negociar però ens serà més fàcil fer-los fora.

Al Martí no tant. Li agrada més poder-se fer pentinats. Suposo que com sempre ha passat generacionalment, el pentinat que li agrada a ell és inversament proporcional al que m’agrada a mi. I això que mo em considero gens “carca”, tot i que la paraula “carca” ja demostra que sóc una mica “carca”. Curt de sobre les orelles i el clatell i més llarg de dalt per poder-s’hi posar gomina. Cap amunt. Quan més amunt millor. I li queda bé al refotut.

I de cop me n’adono que estic tenint una conversa pre/semi/quasi/adolescent amb el meu fill Martí, d’encara no 8 anys; que és una altra manera de dir que en té 7. Es pentina i repentina. Es mira i es remira. I em diu: “Papa, jo em voldré tenyir el cabell“. I li dic que sí. Com faria qualsevol pare. Que sí, però quan sigui més gran. Me n’adono que faig com quan ell té verdura per sopar i diu “avui no, demà“. Li estic dient ara no, quan siguis més gran, sense ser conscient del tot que es farà més gran. I es tenyirà. O no. I em diu que pel seu aniversari es vol tenyir de blau i vermell. Mira, com el Barça. Ja m’està bé. I llavors es mira un noi, més adolescent que ell, que juga a futbol a la plaça i em diu que el vol tenyit com ell. Ros o daurat. A mi no m’agrada. Gens ni mica. Li faig saber. Somriu. Li dic que això no, sabent que un dia ho farà. O no. I que un altre dia, quan sigui més i més gran i, potser, tingui fills, entendrà perquè jo li dic aquestes coses “carques”.

És una putada que no te n’adonis dels consells dels pares fins que tu n’ets. Perquè l’únic que pots seguir passant són consells inútils. Dels que saps que has de dir però que no et faran cas. Suposo que és part de la gràcia de fer de pare. Dir coses que cauen en l’oblit per recuperar quan ja no et són útils i transmetre-les a algú que no els hi vol donar utilitat. Mare meva!

M’encanta adonar-me’n. Em fa treure importància a certes coses que passen en la relació pare-fill. Però bé, suposo que si veu els seu pare amb 3 tatuatges, la mare amb un, i repassen fotos de joves i veuen a sa mare amb rastes i el cap rapat i a tots dos algun cop fumant i bevent, ens costarà argumentar perquè no ho han de fer. O sí. Ja ho veurem. Som dues generacions. Hi ha un salt. M’agraden els salts. Són per saltar. I si es salten, desapareixen, una mica.

Per cert, el Nil vol que el gravi fent un un “unboxing“. Sort que sé el que és. Sort que m’agrada saltar. Sort.

Anuncis

Ja són aquííííííííííí (una altra vegada)…l’Homo Calbus…


Alguna vegada n’he parlat. Ho sé. Però d’aquesta manera, en un futur, quan revisi els posts de Les Personetes Creatives en quedarà constància. Quedarà constància de totes les vegades que hem tingut aquestes inoportunes visites. Per si hi ha algú que encara no sap de què o qui estic parlant, ho diré clar, sense embuts, sense eufemismes, assertivament, sense faltar al respecte…són els cabrons dels polls!!!!!!!!

Ja feia dies que el Martí i el Nil es grataven la closca, però sempre tens l’esperança que sigui perquè tenen el cap brut, perquè se’ls omple de sorra, o qualsevol excusa que et muntes per no haver de fer tot el que s’ha de fer quan tenen polls. El problema ha arribat quan a la Mariona li ha començat a picar el cap i ens hem adonat que potser hem deixat passar massa temps des de la primera vegada que els nens es van gratar el cap…

Aquí faig un breu Stop, només per disfrutar de la meva manca de pèl “closquil”. Sí, sí! Per disfrutar-la! És l’anti-casa dels polls. No els agrada. No aconsegueixen quedar-s’hi. No hi tenen aixopluc. Digueu-ho com volgueu, però ara mateix em sento un ésser evolucionat. Una versió millorada de la humanitat. Anti-polls. L'”Homo calbus”. Una nova espècie d’hominid resistent a aquesta plaga. Sóc l’únic ésser de la casa que no es rasca el cap (bé, també sóc l’únic que quan pren el sol, se li crema la closca). Però ara com ara em sento força afortunat de la meva manca capil.lar superior…

De totes maneres, i com a membre de la família que sóc, m’he de solidaritzar amb tota la part pollosa (amb tots els respectes), i després de dir-li a la Mariona que per acabar amb ells (els polls, és clar!) valdria més que creméssim la casa, vam decidir fer un tractament més “standard” que és, bàsicament:

– Anar a la farmàcia a dir que et donin tractament anti-polls, i abans que no et facin la gracieta, assumir la teva pròpia manca de pèl i dir amb un somriure a la cara: “No és per a mi, com pots comprovar…” (NOTA: Fent cas al Cyrano de Bergerac ja he trobat 10.000 frases gracioses sobre la meva calvície i el meu nas i així ningú en pot fer més conya que jo mateix!)

– Pagar tot dient que, quina sort que ja s’acaba l’escola i així s’acabaran els polls, i la farmacèutica et deixa anar: “Però comencen els casals”. Moltes gràcies…

– Arribar a casa i morir de l’olor del tractament en 3 dels 4 caps familiars.

– Posar rentadores de tot arreu on han tocat els caps del Martí, el Nil i la Mariona. Mare de Déu Senyor!!! Però si ho han tocat tot. 

– Passar-se el diumenge passant roba, coixins, fundes, llençols, vànoves, ninos…de la rentadora a l’assecadora. A hores d’ara ja només ens queda posar la rentadora dins de la rentadora…

-I tot, perquè si ha quedat un sol ou al cap d’algú d’ells 3…no haurà servit de res!!!!! Ens queda l’opció de tots/es rapats/des, però, de moment, no s’accepta…

I ja està. Ara mateix tenim la casa neta, polida, endreçada i a l’espera que tots els polls hagin fugit. I sino, d’aquí a una setmana hi haurem de tornar…i així fins a l’infinit, o fins que un dia es llevin tots amb el cap rapat…així…per sorpresa…com qui no vol la cosa. Sort que sóc un bon tio…gairebé sempre…