Avui és pont…

Doncs això, que avui és pont. Demà és festa a Manresa. La Misteriosa Llum. Per definició és la festa on tots els maresans i manresanes piren de la ciutat per anar a esquiar. És tradició. Els manresans som extranys. No hi queda ningú a la ciutat. Està tranquila. I els nens, el Martí i el Nil, també fan pont. Jo, aquest any també m’ho he muntat per fer-ne (bé, no del tot perquè demà a la tarda treballo)…

Avui, doncs, dia de calma. Dia de sofà. Dia de buscar pokémons. Dia de Peppa Pig. De Ben i Holly. De fer peces. De jugar amb l’iPad. De spaguettis i salsitxetes. De fer el ruc. Bastant. Molt…

Els dies de Pont són dies per frenar una miqueta i disfrutar. Són festes que no són festes. I, per això, encara són millors.

Dia de pont…

Setmana tonta. Què dic tonta, tontíssima! Plena de divendres o de dilluns. Dies de festa. Dies de feina. Al final ja no sé quin dia és avui. Semblo un jubilat. Us ho juro.

I aquí estic jo. Al sofà, amb el Martí i el Nil. Jugant al Mikey Jumps. Tan bo com el Nil. Més dolent que el Martí. El Martí m’anima quan aconsegueixo passar una pantalla, just per darrera d’on ell ja ha arribat. Té 6 anys, jo 44, i ja és més bo que jo jugant a videojocs. Alguna cosa he fet malament. O bé, què carai! I m’encanta!

Tots 3 al sofà. Amb el pijama posat. Amb poques ganes de sortir, ni de fer res. Dia de descans. A la tarda ja sortirem a veure les llums de Nadal i la pista de gel. Quan arribi la Mariona. Mentrestant, i fins a l’hora de dinar, ens trobareu al sofà. 

A la llunyania (a l’altra punta del pis) ens estan muntant un moble d’IKEA. Sí. L’estan muntant. És prou gran i dificultós com per decidir no discutir amb la Mariona, ni fer-nos mal, ni acabar enganxant el moble amb “pegamento”, que no seria la primera vegada. Hi ha gent que cobra per fer això. Hi ha gent professional. S’hi dediquen. Ho fan millor. Són moltes anades i vingudes a l’IKEA com per reconèixer les nostres pròpies limitacions individuals i com a parella i decidir que el moble, l’armari, no el muntem nosaltres!

De moment, sento com treballa. El Martí al meu costat llegint la carta als Reis. El Nil dibuixant tions. I jo, per variar, escrivint un post. Perquè d’aquí a uns anys ens ho puguem rellegir. És el que té escriure un blog. Que queda. És un diari. Públic, però un diari al cap i a la fi. I ja fa més de 4 anys que l’escric. I que duri. Bon pont a tothom. Feu el que feu. I si heu anat a esquiar, feu una mica de rabieta. Ja ho he dit!

Per acabar, una foto de les meves vistes actuals. Això no és un blog. Això és realitat virtual. És la meva visió de la realitat. I ara, tothom pot veure el que jo veig. El Nadal.