Els monstres de dins.

Quan ets petit i tens por, de vegades, no saps com explicar-ho.

De vegades són monstres de sota del llit.

De vegades els monstres surten de l’armari.

De vegades surten sino hi ha llum. Esperen que tot sigui a les fosques per apropar-se. Res que no aturi un llençol màgic o un tauró gegant de peluix.

De vegades els mosntres són dins nostre. Aquests són més difícils d’aturar. Hi penses. Et venen al cap. Et persegueixen. Per tot arreu. No hi ha llençol ni tauró que els aturi. Potser una mica de llum. Potser la companyia dels pares. Potser explicar-los. Potser deixar-los sortir. Si els deixes sortir potser no tornen a entrar.

“Que surtin, que vagin ben lluny, i quan sigui ben lluny ben lluny, obrim la llum perquè s’espantin i tanquem la porta ben fort. Que no puguin tornar a entrar.” Això m’agradaria dir-li, de vegades al Martí. Que els deixi sortir, que els faci fora i que no els deixi tornar.

Jo, de vegades, massa vegades, a les 5 del matí no sé acompanyar-lo. De vegades el crido. De vegades li parlo malament. Potser és la son. Potser són les ganes de dormir. No sé ben be el que és, però de vegades, potser massa vegades, em costa entendre’l. No me’n recordo dels meus monstres. Dels monstres que venien quan tenia 7 anys. Els monstres del passadís que venien a l’habitació mentre dormia. N’estava segur.

I ahir, després d’hores de queixes, de dir que no li sortia res bé i que tot era una merda, em vaig estirar el seu costat (hi tenia el Nil i dos amiguets que s’havien quedat a dormir) i li vaig dir:

“Martí, prou queixar-te per tot el que no tens i dóna les gràcies pel que tens”: I li vaig dir que repetís amb mi:

“Gràcies per jugar a futbol a la plaça”

“Gràcies per sopar al Quinze dos frankfurts reboníssims”

“Gràcies per tenir els amics que tens i que t’estimen”

“Gràcies per tenir un germanet, el Nil”

“Gràcies per tenir uns pares que t’estimaran sempre”

“Gràcies per tenir una casa on dormir”

“Gràcies per tenir una never plena de menjar”…

…i esclata a plorar. I em diu: “Papa, és veritat, hi ha molt nens que no tenen menjar i jo em queixo tot el dia”.

El vaig abraçar. Fort. Va plorar. De cor. De tot cor. En veu baixa. Hi havia molta gent a l’habitació, Va plorar de “per dintre”. Em va fer un petó. Dolcet. Em va dir que gràcies per ser-hi. De tot cor. I jo li vaig dir que gràcies a ell i que l’estimarem sempre, passi el que passi, faci el que faci, fins i tot quan em desperta a les 5 hores del matí només per dir-me que té mocs i amb l’excusa posar-se al llit nostre. Al nostre llit.

Ho sento Martí. Ja no me’n recordava dels monstres que tenia dins meu quan era petit i que feia que tampoc ho passés bé alguns dies. Però això serà un altre post. No és el cas. És el Martí.

No sé si van marxar alguns monstres, però el que éssegur és que no en deixarem entrar cap més, i els que hi hagi, sortiran avorrits de no fer-lo cas.

Un accident accidentat…

La por, aquella emoció que ens fa prendre precaucions davant d’alguna actuació que hem de fer en deteminat moment. És allò que ens fa ser prudents, no temerosos. No ens enganyem. La por està mal vista. Tothom vol viure la vida sense por. Ser persones que no tiguin por. La por ens paralitza. La por no ens deixa sortir de la zona de comfort. I altres subtileses d’aquest estil.

Resulta que la por és una emoció bàsica que ens permet sobreviure i seguir vius, que és bàsicament el mateix. Per tant, la por s’ha de gestionar correctament, no pas deixar de sentir-ne. Quan no en sentim, fem determinades coses de forma temerària, potser per sobre de les nostres possibilitats actuals (siusplau que ningú pensi que m’estic autolimitant). 

I perquè tot aquest “rollu”. Doncs perquè quan els nostre fills són petits, els hem d’ensenyar a tenir, conviure i gestionar les seves pors. Com per exemple que quan surtin amb bicicleta i vagin per una baixada, portin casc per si passa alguna cosa, i coneguin els seus propis límits. I una manera de conèixer els límits és bàsicament, caure. I això és el que va fer el Nil ahir mateix a la tarda anant en bicicleta. NOTA: adjunto foto per veure’n les conseqüències, no greus, del seu aprenentatge d’ahir.

Va caure. El Martí era al costat. Li vam demanar: “Martí, que té sang?” I ens va dir: “Síííí” i el va agafar, al Nil i a la bici, i els va acostar a la vorera perquè si passava un cotxe no els atropellés. Va fer de germà gran. De molt bon germà gran. Vam arribar al lloc de l’accident, i sí, tenia sang, a la barbeta (on ja hi ha portat punts) i a la galta. El vam agafar a coll i a mig camí fins a arribar a casa dels cosinets, li va començar a sortir sang del nas. Jo, en un error de càlcul, arribo al lavabo de casa dels cosinets, i mentre la Mariona buscava “coses” per netejar-lo, el poso davant del mirall. Tot, i quan dic tot, vull dir tot, va començár a fer-li molt més mal!!! Com sap qualsevol pare del món, qualsevol mal si té sang és molt més mal. És la primera pregunta que fan els nens, i nenes: “Papa, mama, hi ha sang?”. Mentides piadoses acceptades.

Un cop net, cap a urgències. Radiografia del nas. I tot correcte. Un ensurt més. Un aprenentatge més. I jo ho explico aquí, amb pèls i senyals perquè així em trec el meu ensurt de sobre i el comparteixo, que es fa menys feixuc. I per cert, es va adormir amb la mà agafada, com quan era més petit, i plorant perquè no volia haver caigut. “Tranquil Nil, de tot se n’aprèn. Que passis una bona nit. T’estimo”.



D’escoles…canvis i més canvis…

Aquest any el Martí ha canviat d’escola, una altra vegada…i desitgem que duri…i ara que ja fa unes setmanes que ha començat, ja puc començar a parlar de com ha anat aquest canvi, de fer balanç, com els 100 dies dels polítics…i com tots els canvis, es poden agafar des de la por o des de l’excitació, tu decideixes, i, en aquest cas, he de dir, que jo, en principi, tenia tanta por com excitació i el Martí, crec que la por la va deixar a casa…

Us demano que feu un exercici d’empatia…

Eren molts canvis: canvis d’amics, canvi de població (de Manresa a Fonollosa), canvi de mètode de transport (d’anar a peu 10 minuts a anar en bus, o autogus com n’hi diu ell, 30 minuts), canvi d’horari (llevar-nos mitja hora abans i arribar a casa una hora més tard)…és normal que aquests canvis afectin a les persones, canvi de sistema d’educació (el teatre i la música molen, de partida…)…i és que…

…Canviar els amics em fa coseta, i als primers dies costa parlar amb els altres, perquè són nous, perquè són més grans, alguns ja fa anys que hi van i són “veteranos” i fa sentir com que t’has de fer un lloc al nou grup, i això no sempre és fàcil (us en parlaria millor la Mariona des de la perspectiva sistèmica) Són 3 escoles en 4 anys i haver de conèixer gent nova gairebé cada any, de vegades mola i de vegades fa mandra…

…Canvi de població encara em fa més coseta. És mitjanament lluny de casa, no sé els quilòmetres però si les corbes, i en són moltes. I, inconscientment, estan molt lluny. Fa poreta…I si em trobo malament…i si…i si…Ho heu d’entendre…no és Nova York i Los Ángeles…en sóc conscient, però és Manresa i Fonollosa, que, per algú que ha viscut sempre al mateix lloc…ja és un pas…

…Canvi de mètode de transport. Què en puc dir d’això? D’anar a peu i en cotxet a l’escola…a un autobús ple de nens a les 8:25 hores del matí. No calen gaire explicacions més, oi? Excitant i còmode, fins que al segon dia un mareig i un vòmit em trasbalsa…i penso…i si cada dia em passa el mateix???? Uffffff…quin pal!!!!!!!

…Canvi d’horari…son…mala lluna per haver anat a dormir massa tard tot i que les rutines comencen a funcionar…plors variats...”avui no en tinc ganes”…poca gana per esmorzar…mandra de vestir-me…mandra de caminar fins al pàrquing…mandra de tot, resumint!

Canvi de sistema d’educació…això sí que mola…avui teatre…avui cantar…avui tornar a cantar…avui aprenc una cosa nova…demà dues…i per a mi, cada dia és un aprenentatge, estic flipant amb l’escola, cada dia tinc noves coses per explicar i em vaig fent gran…una miqueta més cada dia…i me’n vaig a dormir i penso que bé…“aquesta escola, mola…és l’escola dels dracs….dracs….dracs”…

…i penso que, quina sort d’haver triat aquesta escola…i me’n vaig a dormir tot cantant la cançó de l’escola…i també penso, que al final, m’hi he acostumat prou ràpid al canvi, i que, el proper dia, ja explicaré com li han afectat aquests canvis al Martí, que, per sino us n’havíeu adonat, el dels canvis d’avui era…JO!!!!!

P.S. Ara podeu rellegir el post si us vé de gust, i l’empatia que heu sentit pel Martí, la canvieu per mi!