Tenim un cervell dissenyat per sobreviure

Sorpresos? En el seu moment a mi em va sorprendre molt pensar que no teníem un cervell tan especial com em creia. El cervell busca la seva pròpia comoditat i les seves rutines…prefereix tenir la raó que ser feliç (Mariona Homs dixit). Quina frase tan intel.ligent, que, per cert, ha sortit d’un cervell que està dissenyat per sobreviure…

Molt bé, i això quina relació té amb la PNL? Doncs que em serveix per explicar-vos una altra base de la PNL i, que, per cert, us l’estic explicant com un trencaclosques! A veure, per parts, la ProgramacióNeuroLingüística tracta de l’experiència personal subjectiva, i que és la relació que tenim cada persona amb el món on vivim i com el percebem mitjançant els nostres propis filtres. Aquests filtres són els sentits…vista, oïda, olfacte, gust i tacte…la cultura, el llenguatge, les creences, els valors, les experiències vitals…. La PNL ens diu que tenim una sèrie de programes al cervell i que alguns els tenim dins el nostre disc dur quan neixem (heretats), alguns són atàvics (corrent mental de tota la humanitat passada) i alguns són apresos des del moment que neixem. A mida que els anem repetint, el cervell crea uns camins que es van fent més sòlids i d’aquesta manera pot passar els aprenentatges a l’inconscient i es  (i ens) fa! la vida més fàcil. Això té la seva part dolenta també; el fet de crear unes rutines tan fortes fa que quan aquest camí deixa de ser útil en un moment de la nostra vida, també és molt difícil canviar-les. La PNL ens ofereix una sèrie de tècniques per fer uns altres camins més forts que els que tenim fets i poder usar aquests camins nous que ens són més útils en el moment actual.

Gràcies als recents estudis sobre Neuroplasticitat cerebral, hem descobert que podem obrir aquests camins nous en qualsevol moment de la nostra vida, però també és cert que quant més plena estigui la nostra motxilla d’experiències, creences, prejudicis…més difícil és canviar-los. Metafòricament, no és el mateix desfer un camí rural que una autopista amb 5 carrils per cada banda. Tot es pot fer…però no es pot fer tot! Hem de pensar que el mateix cervell ens boicoteja ja que per fer-nos una vida més còmoda preferirà seguir fent el mateix que ha fet sempre…

Hem vist la part de Programació, la de Neuro…però i la de Lingüística? El cervell processa el que percep del món extern i ho filtra tal i com he dit abans. Un cop filtrat crea un pensament, que la persona pot verbalitzar en veu alta o no, però encara que només ho pensem, ho pensem en paraules! El llenguatge és la base de la comunicació intra i interpersonal i és la manera que tenim els humans (com a mínim) per expressar els nostres pensaments als altres.Segons com pensem, i, per tant, com parlem, mostrem una visió del món o una altra; i el que diu la PNL, és que, canviant el tipus de llenguatge que utilitzem podem canviar els nostres pensaments i com a resultat final, la nostra manera de veure el món! No us heu preguntat alguna vegada perquè ens costa tant d’entendre’ns amb gent que parla altres idiomes? No és només el llenguatge sino que és la visió que tenim del món i que és molt diferent l’una de l’altra.

Avui he obert varis temes, me n’he adonat, i els ampliaré en propers posts! però el que volia dir avui és que el cervell està dissenyat per sobreviure, sí; i per fer-nos la vida més fàcil, sí; però no oblidem que tot el que fa el cervell, és en benefici nostre! L’únic problema és que cada dia som persones diferents del dia anterior i molts dels camins i carreteres i autopistes que tenim al cervell queden obsoletes…que els canviem o no…és cosa nostra!

“La PNL ens dóna tota una caixa d’eines per poder construir nous camins quan els vells ja no ens són útils”  Enric Bastardas

El mapa no és el Territori


-Doneu la volta al full que teniu al vostre davant si us plau i mireu-vos-el un moment- els va dir el professor sabent que aquell exercici els podria fer pensar molt de cara al futur. La classe sencera estava expectant perquè no sabien què esperar d’aquell professor nou que havia entrat a la classe feia 5 minuts amb un somriure a la cara.

El Jaume tenia un mapa de Brasil desactualitzat, del s. XV, al seu costat; el Jordi tenia un mapa polític del Brasil actual; una mica més lluny, l’Anna, en tenia un de físic; i just al seu costat, la Laia tenia un Atles maquíssim. Els mapes s’anaven repetint en tots els alumnes de forma aleatòria.

-Tenint en compte els mapes que teniu al davant únicament, digueu-me 3 ciutats del Brasil- els digué el mestre. Ràpidament es van posar a buscar entre els seus mapes i alguns alumnes van poder contestar correctament, com el Jordi i la Laia i alguns no sabien on buscar i es posaven nerviosos. Buscaven complicitat amb altres companys amb mapes idèntics i esbufegaven.

– Ara, busqueu un riu de Brasil, si us plau. L’Anna es va posar molt contenta, la Laia estava que ni s’ho creia i altres companys es tornaven a posar nerviosos.

-A veure si em podeu dir quantes províncies tenia Brasil al s.XV. Havia arribat el moment del Jaume…estava contentíssim! Sabia exactament que tenia 27 províncies, i va veure que uns quants companys més també ho sabien. Es van mirar i van picar-se l’ullet….La Laia estava flipant perquè podia contestar totes les preguntes del professor.

-I, per últim, em podeu dir quin és el país més gran de Sud-Amèrica? La Laia va cridar exultant: Jo la sé!!!!! i es va quedar sola…era l’única persona de la classe que sabia la resposta i,que, de fet, les havia pogut respondre totes!

El professor va donar per finalitzat l’exercici i es va dirigir als seus alumnes.

-Com us heu sentit respecte les preguntes que us he fet? La classe es va tornar un orgue de gats i els va haver de fer callar amb un shhhhhhhhhhhh. -D’acord, ja sabia que l’exercici portaria cua, però feu una mica de silenci si us plau. L’exercici que us he fet fer és l’inici d’una aventura, nova per vosaltres, però que s’anirà repetint cada any al col.legi. Us l’explicaré:

Brasil és la realitat i els mapes que teniu cadascú de vosaltres és la vostra visió personal i subjectiva del món.

Com molt bé us heu adonat de seguida, teníeu una sèrie de limitacions depenent de la pregunta que us feia i del mapa que teníeu davant.També heu vist com persones que teníeu mapes iguals, teníeu més tendència a sentir-vos iguals i a fer pinya. Hi havia gent com el Jaume, que tenia un mapa desactualitzat, segurament molt útil en algun moment de la seva vida, però totalment inútil o limitant a la seva vida actual. El Jordi i l’Anna tenien mapes amb visions limitades i amb un zoom bastant estret. I finalment, hi havia la Laia. La Laia, va acabar l’exercici contentíssima ja que movent-se per l’atles podia escollir en qualsevol moment, el mapa més adeqüat a les meves preguntes.

El professor va veure les cares dels estudiants, estorats, com volent dir…i de què serveix tot això que hem après?

Doncs això que havien après era una de les bases principals de la PNL (ProgramacióNeuroLingüística)…EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI. Cada persona del món té un mapa, una visió única del món, que és el que ens fa especials però a la vegada fa tan difícil la comunicació. La PNL ens dóna un atles sencer per millorar les relacions i la comunicació amb els demés…

i demà…seguirem per aquest camí…o per un altre…