Un conte de Reis (Ficció amb SPOILER o Futur proper)…

Comença a fer fred. Fred de jersei gruixut o de jaqueta prima. No les dues coses. O l’una o l’altra. De fet, fa més fred a dins de casa que a fora. Senyal que s’acosta Nadal. I Reis. És la seva època de l’any preferida. Des de sempre. No hi ha res millor que les festes de Nadal. El posen content. Molt content. De somriure idiota. Enteneu-me, aquells somriures que ens queden a la cara però que no ens adonem que portem posats. Somriures idiotes. M’encanten.

– S’acosta Nadal. S’acosten els Reis. Potser hauries d’anar pensant aquelles coses que et fan il.lusió. Potser que comencis a fer una llista, oi?

– Sí papa – diu ell.

I dins del seu cap hi ha allò que hi dóna voltes des de fa temps. “Com s’ho fan els Reis per portar tots els regals en una nit? Tenen ajudants? Els ajuda el Pare Nadal? Sön realment màgics?.”

No s’ho acaba de creure i es capfica. Arrufa les celles. I el nas. Es preocupa. Hi pensa i repensa. Se’n va a dormir, i tal i com fer els grans, comença a rumiar-hi. Li costa dormir. Es desperta. Hi somnia.

– Papa, com s’ho fan els Reis per portar-ho tot?

– Tu què creus? – diu el pare.

-No ho sé – diu ell.

I no ho sap. O no vol saber-ho. Busca alternatives. Més o menys lògiques. Més o menys coherents. Lògiques i coherents per a un nen de 7 anys. Petit i gran.

– Ja ho sé. Deu ser que tenen ajudants per tot el món i van tan ràpids que no els veiem com ens deixen els regals. Perquè, clar, si em quedo despert tota la nit, els veuré o no? Em deixaran regals o no? I si no fos veritat que els Reis són els Reis? I encara més, i si els Reis fossin els pares? NO, NO, això no pot ser perquè ho sabria o m’ho dirien. Potser que els ho pregunti? Aix, no ho sé.

– Papes, vosaltres sou els Reis? – diu ell.

– Tu què creus, que ho som o no? – contesta la mare.

– Ostres no ho sé. No ho tinc clar – contesta.

Se’n va capcot mentre es diu que potser si descobreix la veritat, si desmunta tot aquest “alberginier”; potser, i només potser, es quedarà sense regals. I això no s’ho pot permetre. Tot l’any esperant els Reis i quedar-se sense regals no seria just. Potser, tant se val, sigui igual qui siguin els Reis.

– Papes, vull que els Reis em portin cromos de futbol aquest any – diu.

– D’acord fill meu, així ho farem…faran.

Ens mira. Somriu. Pica l’ullet. El dret. L’esquerre no li surt. Se’n va corrents tot xutant una sabata que s’havia quedat al mig del passadís i crida el seu germà:

– Ei, ei, els Reis ens portaran cromos. Molts cromos. M’encanten els Reis. – i ho crida ben fort perquè no en quedi cap dubte.

Anuncis

La Nit de Reis em posa. Molt…

No ho puc evitar. O no ho vull evitar. S’acosta la Nit de Reis. I a mi, encara que hi hagi tions, Pares Nadals, aniversaris i altres dates, la Nit de Reis encara em posa. Em posa molt. Me’n recordo de les Nits de Reis d’abans. A casa, el tió portava “chuches”. Torrons. Polvorons. Cigarretes de xocolata (que recordo amb molta i molta nostàlgia). Carbó.

Però la Nit de Reis era la Nit de Reis. Era veure la cavalcada. Era (re)collir caramels de terra. D’aquells que no et menjaves. Però feien il.lusió, pel que significava. Els Reis arribaven. Els Reis em segueixen posant. Molt.

Des de la tarda fins que no arribàvem a casa, passava una bona estona. No sé com s’ho feien per deixar-nos els regals a sota de les cortines del menjador. Bé, de fet sí que ho sabia però no m’importava. M’era ben bé igual.

Primer passaven per casa de la tieta. A sota de les cortines, per suposat. Ple de regals. Petits i grans. Amb molts noms. Per a tothom. Recordo el doble disc de “Parchís”, amb els seus 2 vinils i 4 colors. El recordo molt. Recordo que quan s’havien acabat els regals a casa de la tieta Maria, anàvem a casa nostra. Entràvem, corríem un trosset de passadís, giràvem a mà dreta, entràvem al menjador, esquivàvem la taula que hi havia al bell mig i corríem més fins a obrir les cortines que donaven al balcó. I estava ple de regals. La Nit de Reis encara em posa. Molt.

Obríem. Trencàvem papers. Jo sempre he sigut de trencar i estripar papers. Més de contingut que de continent quan parlem de regals. Més i més joguines. I mitjons i calçotets:

“Ei, papes, que la roba no compta com a regal!!!”.

Algun pijama. Però, sobretot joguines. I mirades. Entre germans. De complicitat, entre pare i mare. Felicitat màxima. La Nit de Reis és una Nit de felicitat màxima. Sobretot si la pots cel.lebrar. Aquesta Nit de Reis hi haurà algú que no la podrà cel.lebrar. Hi haurà algú que no podrà ser a casa. I hi haurà nens i nenes que no recordaran tot això que recordo jo. Hi haurà un Oriol, un Quim i dos Jordis que no podran veure aquestes mirades de felicitat. No hi ha dret. El Martí em va dir ahir:

“Papa, demana el que vulguis per Reis. Gran. Molt gran. Són màgics i et poden portar qualsevol cosa.” Doncs, i no li vaig dir, qualsevol cosa, no. Perquè hi ha Reis i Reis.

I a mi, la Nit de Reis em segueix posant. Molt. Molt nostàlgic. Molt feliç. Tristement feliç. Feliçment trist. Però aquest any, alguns Reis, a algunes cases, portaran tristesa. I no em refereixo als Reis Mags. Ja m’enteneu. Aquest any la Nit de Reis serà una miqueta més trista a algunes cases. Quina ràbia. Quina merda. No hi ha dret. Cap nit. Però aquesta nit encara menys.

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.

Canelons.

Quan s’acosten les festes de Nadal, em poso nostàlgic. M’encanta. És exactament una felicitat trista o una tristor feliç. Un oximoron. L’oximoron. M’encanta el Nadal. Coses que passen per Nadal, i Sant Esteve i Cap d’Any i Reis,…

És pensar que s’acosta Nadal i (re)connectar amb el meu nen interior. Jo he tingut la sort de passar els nadals passats feliçment. Són els records que en tinc. Feliços.

Olor de fred. Sensació de fred. Fred manresà. Fred manrussià. Coll alt. Bufanda. Guants. Passamuntanyes. Pantalons de pana.

Llums de Nadal. Sortir a passejar. El Passeig. El Born. Can Jorba. Regals. Molts regals. El regal.

Posar l’arbre. Decorar l’arbre. Mirar a sota l’arbre si hi havia joguines.

Muntar el pessebre. A sobre de la taula de la màquina de cosir. Amb les peces fetes pols de sempre. Amb aquells rius de paper d’alumini (de plata de tota la vida).

El fum, fum, fum i el Què li darem en el noi de la mare. Cantades i gravades en cassette. Madredelamorhermoso, com deuen sonar!

Un tió. De fet, era una mena de calaix buit. Cagava cigarretes de xocolata. Políticament incorrectes. Cantar a l’habitació mentre el tió s’omplia de regalets.

Els canalons a mig fer a la cuina. Just entrant. A mà esquerra. Olor de Dinar.

Desig de neu. Volia que nevés a Manresa. Amb totes les meves forces. M’encanta que nevi on no toca. Per Nadal. A veure si aquest any estem de sort i podem baixar a la plaça mentre neva.

El raïm. El video Thriller de Michael Jackson. Els malsons associats a aquest video. Maleït (beneït) John Landis. Potser per això m’agraden tant les pel.lis de zombis!

Els Reis. La Nit de Reis. M’encanten. Joguines amagades a sota de les cortines. Obrir els regals grossos. Els més grossos. I un de petit. Un llibre. Almanaque Mundial. El regal perfecte.

Els pares mirant. Embadalits. Ara me’ls imagino. Sóc pare. I em miro el Martí i el Nil. Embadalit. Segur que els meus pares ens miraven igual.

M’encanta el Nadal. M’encanten els Reis. Comença a fer olor de Nadal. I de Reis. M’encanta la olor de Nadal. I de Reis.

Bon Nadal. Feliç any nou. Bonics Reis. Torno a ser un nen.

Els (Reis) Mags… (AVÍS DE SPOILER)

A casa nostra, de petits, sempre hem estat monàrquics. Una mania com una altra. Potser perquè els nostres Reis portaven joguines. Devia ser per això. I també per això, quan ens vam adonar que els Reis no portaven joguines, ens hem anat convertint en republicans. I així estem. Així som.