Un conte a mida…

Ja és tradició que, cada any dono alguna volta, o volta i mitja, al tradicional conte de Sant Jordi quan ens acostem al 23 d’abril. Aquest any, no he volgut donar-li més voltes. Aquest any he preferit que siguis tu qui li dóna la volta, i així, que cadascú de vosaltres se’l pugui fer a mida. Podeu agafar qualsevol dels ingredients que he posat a la infografia, en la mesura que volgueu i/o preferiu i us inventeu un conte. Creativitat al poder. El més original possible. Podeu utilitzar totes les paraules o una de sola. Sou lliures. 

Ah…i si us l’inventeu…expliqueu-me’l. Feu-me un comentari al blog. O al Facebook. O Linkedin. O em truqueu. El que volgueu. Aquest any podem donar més voltes que mai al conte de Sant Jordi. Som-hi! 

Anuncis

Dos contes en un (recull contes alternatius de Sant Jordi 2014/15)…


Avui us deixo un recull dels meus contes més famosos de Sant Jordi (els 2 que tinc). Són alternatius. Molt alternatius. Algú me’ls vol editar i/o il·lustrar? I, atents a la revista Mum’s d’aquest mes. Si us penseu que aquests contes són frikis…compte amb el meu article de maig!

CONTE 1
Hi havia una vegada…en un univers paral.lel al nostre…o perpendicular..o just a sobre…o just a sota, això tant se val…

un poble habitat per uns éssers malèfics, petitons, molt petitons, però amb una capacitat de destruir gairebé infinita (conten les llegendes que estan a punt de fer desaparèixer casa seva, anomenada Terra, i que és just a l’univers número 123, sortint del nostre a mà dreta). Aquests éssers diminuts eren el nostre aliment. Bé, de fet, havien acabat amb el nostre aliment i per poder sobreviure vam haver de començar ja fa molts anys a menjar-nos-els.

Com que eren tan petitons, ens n’havíem de menjar un cada dia ja que sino ens moríem de gana. Però un dia va arribar una personeta que era diferent; de fet, per nosaltres era igual que la resta, però semblava que per ells no ho era, i va provocar un rebombori a tot el poble…i la comarca, si molt m’apures…

El meu avi, s’hi va acostar i quan se l’anava a menjar va aparèixer un ésser diminut, amb pinta de tenir molt mal gust ja que anava amb una mena d’arrebossat d’un material que semblava una closca…molt dura…i se’m va posar al mig…

Es va apropar a l’avi, va treure una cosa allargada que feia pinta de fer malet…i li va clavar fins que l’avi va morir…allà mateix…al costat dels éssers petitons…

Conta la llegenda que de la sang de l’avi en va sortir una rosa preciosa que, a més, es van endur aquells dos tarambanes…

– “Però Papa, perquè m’expliques aquest conte…és molt trist i em fa molta pena l’avi. Però si només tenia gana…i el van matar. No hi ha dret”

– “Sí fill, a mi també em fa molta pena, però diuen les males llengües que a l’univers 123, hi ha algú que ho cel.lebra. I a nosaltres no ens han demanat mai com ens sentim”

El petit drac va fer un gest amb el cap donant la raó al seu pare…i es va adormir…

NOTA: Perquè tots els contes tenen dues cares…com a mínim…

En un altre univers paral.lel, el 1.456, crec recordar, el que queda sortint del nostre, per dalt, i la segona a l’esquerra…o era la tercera…bé, no ho sé, amb tants universos m’estresso…

-“I escolta’m papa, com cullons dius que vas sortir tu de la sang d’un drac???? De segur que no fumes??? – va dir-li la petita rosa abans d’adormir-se…

CONTE 2
Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

..(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.
“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra
-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?
-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…
-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!

La Llegenda de l’Assassí Jordi (el Dia dels Difunts)

Sant Jordi 2015

Que sí, que sí, que tots i totes sabem com es va acabar la llegenda de Sant Jordi. Que Sant Jordi va matar el drac després de travessar el carrer, que la princesa va salvar i que el drac va caure escalabrat. I van ser molt feliços i van menjar anissos. Bé, van ser molt feliços…tots?

..(Mentrestant a Cal Drac)…

Diumenge 23 d’abril d’algun any poc concret…14:30 hores…

Els pares del Drac estaven a casa llegint el diari. Típic diumenge a Cal Drac. Els dos escarxofats al sofà mentre repassen la pàgina de successos. Que si un veí ha cremat la casa després d’estornudar. Que si l’altre ha tingut un accident de cotxe perquè amb aquelles mans tan petites no arriba al volant (sí, és el que penseu, és un Tyranosaurus Rex i no és un drac, és un dinosaure, però els meus fills li diuen drac també, i el conte és meu i em prenc les llicències que calguin). Després repassen la cartellera de cinema, i no es decideixen si anar a l’estrena del drama carcerari “Dragones y Mazmorras” o al documental basat en fets reals “Bola de Drac”. El que deia, el típic diumenge draguià…draguístic…o com cony es digui!

El nen ha sortit a buscar “humà” per menjar, perquè és molt típic del diumenge. Vé a ser el tortell dels Dracs. Però es van començar a preocupar perquè el nen, trigava més del normal.
“Hi deu haver cua” van pensar els pares. Típic.

Però al cap d’una hora van trucar al timbre de la porta. Els dos, van saltar del sofà, i van trencar el sostre del cop (feien les cases massa baixes aquests dracs). Van anar corrents cap a la porta i la van obrir. Van quedar glaçats. Allà mateix, davant seu, hi havia dos Dracs d’Esquadra. No podia ser cap bona notícia.

-És Cal Drac?- va preguntar el Drac d’Esquadra
-Sí…no en fem la pinta, de color verd amb escates i traient foc pels queixals?
-Bé, me n’havia d’assegurar. Tinc una mala notícia. El seu fill ha estat assassinat fa mitja hora mentre estava comprant “humà”. N’ha vingut un, anomenat Jordi, amb molt males pintes, ha travessat el carrer, li ha clavat una llança…i el seu fill ha caigut escalabrat…
-Deixi’m dir-li Sr. Drac d’Esquadra, que tal com m’ho explica, sembla una cançó, però això seria un altre tema…

Els pares del Drac van caure a terra, enfonsats. No es podien creure que el seu fill hagués estat assassinat a mans d’un “humà”…

-I, a més, de la sang del seu fill, n’ha sortit una rosa i el Jordi li ha regalat a la princesa. O sigui que a més d’assassinat o draguicidi, s’haurà d’enfrontar a càrrecs per robatori…no pateixin que el trobarem…

I els Dracs d’Esquadra es van allunyar mentre els pares del Drac ploraven i ploraven desconsolats. Tant van plorar que se’ls va mullar tot el foc que tenien guardat. I des d’aquell dia, els dracs ja no treuen foc pels queixals. Algun humà encara ho fa. Jo, de vegades, per exemple.

I així és com va començar la Llegenda de l’Assassí Jordi. No tots els contes tenen un final feliç. Depèn de la perspectiva, oi?

PS: els pares del Drac em demanen si podem tenir una mica de respecte i deixar de celebrar tan efusivament la mort del seu fill. Que dissimulem. Que per ells, el 23 d’abril, és el Dia dels Difunts.

Pels “humans”, Feliç Dia de Sant Jordi!

Uns contes alternatius…

1535391_723054774412951_1505888979891544938_n
Hi havia una vegada…en un univers paral.lel al nostre…o perpendicular..o just a sobre…o just a sota, això tant se val…

un poble habitat per uns éssers malèfics, petitons, molt petitons, però amb una capacitat de destruir gairebé infinita (conten les llegendes que estan a punt de fer desaparèixer casa seva, anomenada Terra, i que és just a l’univers número 123, sortint del nostre a mà dreta). Aquests éssers diminuts eren el nostre aliment. Bé, de fet, havien acabat amb el nostre aliment i per poder sobreviure vam haver de començar ja fa molts anys a menjar-nos-els.

Com que eren tan petitons, ens n’havíem de menjar un cada dia ja que sino ens moríem de gana. Però un dia va arribar una personeta que era diferent; de fet, per nosaltres era igual que la resta, però semblava que per ells no ho era, i va provocar un rebombori a tot el poble…i la comarca, si molt m’apures…

El meu avi, s’hi va acostar i quan se l’anava a menjar va aparèixer un ésser diminut, amb pinta de tenir molt mal gust ja que anava amb una mena d’arrebossat d’un material que semblava una closca…molt dura…i se’m va posar al mig…

Es va apropar a l’avi, va treure una cosa allargada que feia pinta de fer malet…i li va clavar fins que l’avi va morir…allà mateix…al costat dels éssers petitons…

Conta la llegenda que de la sang de l’avi en va sortir una rosa preciosa que, a més, es van endur aquells dos tarambanes…

– “Però Papa, perquè m’expliques aquest conte…és molt trist i em fa molta pena l’avi. Però si només tenia gana…i el van matar. No hi ha dret”

– “Sí fill, a mi també em fa molta pena, però diuen les males llengües que a l’univers 123, hi ha algú que ho cel.lebra. I a nosaltres no ens han demanat mai com ens sentim”

El petit drac va fer un gest amb el cap donant la raó al seu pare…i es va adormir…

NOTA: Perquè tots els contes tenen dues cares…com a mínim…

En un altre univers paral.lel, el 1.456, crec recordar, el que queda sortint del nostre, per dalt, i la segona a l’esquerra…o era la tercera…bé, no ho sé, amb tants universos m’estresso…

-“I escolta’m papa, com cullons dius que vas sortir tu de la sang d’un drac???? De segur que no fumes??? – va dir-li la petita rosa abans d’adormir-se…