Al·legat.

M’agrada compartir punts de vista. M’agrada discutir. Argumentar. No convèncer. Només exposar punts de vist per enriquir maneres de veure el món. No pretenc tenir la raó. De fet, de vegades, no la tinc.

Ja fa temps que penso que els curriculums escolars no s’adeqüen a les realitats que estem vivint i que, en molts casos, el que s’aprèn no té una aplicació pràctica en el dia a dia. De fet, l’altre dia estava escoltant una xerrada de Ricardo Semler, ex-CEO de Semco, i vaig sentir com deia: “Els mestres (i formadors) no podem seguir transmetent únicament coneixements perquè això, ja ho fa millor Google. Quedem en ridícul”. Entenc que hem d’anar més enllà. Molt més enllà.

És la meva obsessió des de que em vaig començar a dedicar a la formació el fet de compartir i transmetre coneixement perquè poguem ser més feliços. Però no només això. Hem d’inspirar perquè tinguin ganes de seguir aprenent. Hem d’inspirar i inspirar-nos. Il.lusionar i il.lusionar-nos. Provocar i provocar-nos. Molt. Moltíssim.

NO és només aprendre sino tenir ganes d’aprendre.

NO és només arribar sino anar més enllà.

NO és ensenyar sino aprendre.

NO és només preguntar “Què saps fer?” sino “Què t’agrada fer?”.

És la nostra responsabilitat mantenir flames enceses. Ulls brillants. Celles amunt. Boques obertes. És això.

I és per això que faig el meu al.legat:

“Senyores i senyors lectors. El currículum escolar hauria d’incorporar la música, el teatre i la PNL. Sí. Les matemàtiques són importants. La física és important. La química és important. Però no és menys cert que les arts són igualment importants però marginals en l’educació. Jo penso que aprendre a descubrir la bellesa de la música, el llenguatge de la música, les emocions de la música, els canvis neuronals dels cervells que han après música, el coneixement del cos del teatre, el coneixement de l’expressivitat oral i no oral que ens dóna el teatre, els canvis identitaris i de personatge del teatre, la comunicació interpersonal i autoconeixement del teatre, el joc, la desvergonya i la connexió de l’escenari, la plasticitat cerebral que ens explica la PNL, les eines, la caixa d’eines que és la PNL, la visió d’un mateix, el modelatge i la recerca de l’excel.lència pròpia que ens ensenya la PNL, haurien de ser claus per poder sortir de l’escola i viure la vida feliços i felices. En comunitat.

És per això que demano, a les autoritats (in)competents que facin una revisió de matèries. Que facin una revisió de punts de vista. Que facin una revisió del món que ens envolta i que, d’una vegada per totes, incloguin la música, el teatre i la PNL dins del currículum escolar. Potser, i només potser, ens tornarem persones més sensibles, mes amables, més socials i més plàstiques. I potser, només potser, farem que visquem en un món més sensible, més amable, més social i més plàstic. Que no és poc. I com dirien a La Competència de RAC1…”No hay más preguntas señorida”. Queda vist per a sentència.”.

Dixit.

P.s.: Jo vaig descubrir la música de ben petit. Primer des del “No vull fer música” i després cap als 12 o 13 anys des del “Vull tocar la bateria”. Vaig descubrir la percussió corporal als 42 anys gràcies al Santi Serratosa. Vaig descubrir la PNL als 36 anys gràcies a la Mariona. I vaig descobrir el teatre als 46 anys…

…i he tardat massa. Mai és massa tard, sempre és el moment.

Anuncis

El super-ultra-mega-hiper-pitjor pare del món…

2c7357874a9592ff6f59431e6ba81748

Aquest post és un succés que no m’ha passat a mi…li ha passat a un amic…o és fictici…però a mi…no…

Hi havia una vegada un pare que quan va anar a buscar el seu fill un dia a l’autobús que el portava de l’escola a casa (quina casualitat, com el Martí), va obrir la seva bossa i la carpeta i va mirar, com cada dia si hi havia informació rellevant. I vet aquí que sí que n’hi havia. Hi havia un paper que deia que el dimecres vinent el nen, que no és el Martí, aniria al teatre…a Manresa…a les 9:30…i que no calia portar-lo al bus…que calia anar directe al Teatre. Que bé!! Al teatre!!!
Aquell pare, que tenia moltes coses al cap, s’ho hauria d’haver apuntat a la seva agenda, però no ho va fer (aquest pare pensa que hauria de tenir una app al mòbil que li recordés que ha d’anotar les coses importants a l’agenda)…

I, és clar, el dimecres va arribar. Es van llevar normalment, el nen (que us recordo que no és el Martí) es va beure el cola-cao, i quan se’l va acabar, el seu pare li va posar la roba que havia deixat la seva mare preparada la nit abans, com cada dia, i quan li anava a posar els pantalons, li diu: “Papa, avui no faig psico(motricitat).” I el pare li va contestar: “Però, que no en fas cada dimecres?” i el nen li va contestar: “Tots els dimecres, no!”. I el pare li va posar el xandall, igualment.
Al cap d’una estona, el Martí, vull dir…el nen, li diu: “Avui deixarem primer el Nil (un germà qualsevol)”, i el pare: “Que no, que se t’escaparà el bus!!!”

D’aquesta manera van quedar, i el nen, cap a l’autobús. És cert que hi havia menys gent del normal, però bé, res que no puguin ser uns quants refredats!!

El pare, torna a Manresa i, causalitats de la vida, passa per davant del teatre i se li encén la bombeta: “Hòstia, avui hi havia teatre!!!!!”. Truca a l’escola, la mestra reconeix el pare, perquè és l’únic que se n’ha descuidat, i li diu que el passi a recollir per la classe dels Nas de Sutge a.k.a primer. El pare, arriba…el nen se li tira als braços…feliç…i li diu: “Que no te’n recordaves que avui hi havia teatre…però si t’ho he dit!!!!!”.
Per un moment penso que m’ho podia haver dit directament. Per altra banda, penso que encara no ha fet 4 anys. I, per altra altra banda, penso que era responsabilitat del pare i prou. El pare també pensa que sí que li havia dit. Li havia donat dos bones pistes. O millor, dos eufemismes. “Aquest nen serà polític. Quina habilitat per dir les coses sense dir-les!” Pensa el pare…

El pare i el nen arriben al teatre 15 minuts tard, però quan entra per la porta…el noi que l’acompanya li diu al pare que acaben d’entrar. Salvat…un trauma menys…i pel nen també!!!!

P.S. la velocitat a la que el pare va pujar a Fonollosa i en va baixar…no l’explico per si llegeix el meu blog algun mosso o mossa, però només us diré que quan el nen pugi per primera vegada al Dragon Khan, dirà: “Ui, però si això ja ho vaig fer un dia amb el meu pare que s’havia descuidat de dur-me al teatre”…

Quins amics que tinc…que descuidats…que mals pares…sort que jo no sóc així…mare meva…