Se m’estan trencant els miralls (Sir Ken Robinson)

Jo sóc molt d’emmirallar-me. M’agrada veure gent autèntica, aue fa bé les coses, que s’apassiona amb el que fa i que ho transmet amb molt d’humor. M’agraden les persones com el Ken Robinson. I com el Carles Capdevila. Fa 3 anys que se’m va trencar el mirall del Carles Capdevila. Un mirall enorme. Pròxim. Autèntic. Feia riure dient coses molt serioses. Molt, molt riure. I molt, molt serioses. Era el 2017 i encara me’n recordo quan vaig llegir que s’havia mort. L’utilitzava molt el Carles. M’hi emmirallava moltíssim. El menciono molt. És un exemple. Bé, era. Que fotut que és dir “era”, en comptes d’”és”. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer…

…i ara, ara, el Ken Robinson. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer una altra vegada. Un altre referent. Un altre mirall que s’ha…se m’ha trencat. Cada vegada que parlava d’educació, sortia ell. Cada vegada que parlava de com s’havia de fer una xerrada, sortia ell. Cada vegada que deia com s’havia d’utilitzar l’humor sortia ell. Quan parlava de passió, d’autenticitat, de creativitat, de l’Element, sortia ell. Cagumdéu. I m’ha agafat per sorpresa. No m’havia assabentat ni que estava malalt. Ho he vist a twitter avui al matí. Twitter, el nou missatger.

I ara, els meus dos miralls, els més grans, s’han trencat. Cagumdéu, que costa de trobar un bon mirall on emmirallar-se. Sino us sap greu em seguiré referint a ell en present, el seu llegat és massa gran com per referir-s’hi en passat. És enorme. Com el Carles Capdevila. També és enorme. Dos a zero. Cagumdéu. El putu càncer guanya massa. No podria ser una mica més com el Barça del 2020?

Jo sóc molt d’emmirallar-me. Us deixo amb el mestre, Sir Ken Robinson:

https://youtu.be/iG9CE55wbtY

Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

12 mesos, 12 aprenentatges…

A finals del mes de juliol, just quan començava vacances, estava mirant videos TED, cosa que faig sovint, i anava passant de l’App de TED a YouTube. Per casualitat/causalitat va aparèixer davant meu la xerrada The first 20 hours-How to learn anything. I jo, que sóc curiós de mena, me la vaig mirar. Em va fascinar. De vegades trobes continguts que et fan un “clic”. Aquest en va ser un…

A mi m’agrada molt aprendre. No me’n canso. La curiositat és un dels valors que més em mouen i defineixen. Jo no sé si la curiositat va matar el gat, però segur que era molt feliç mentre jugava encuriosit. La xerrada (no faré SPOILERS perquè vull que la mireu) parla de la diferència entre la teoria de les 10.000 hores per aconseguir dominar una disciplina i la seva teoria de les 20 hores per ser suficient en algun aprenentatge. Vé a ser una mica sortir de la pressió de ser excel·lent en tot allò que fem i poder ser lliures i feliços aprenent alguna cosa només pel fet d’aprendre. La diversió com a emoció. 20 hores per aprendre coses noves. Que ens facin sentir vius. Tot allò que ens hem dit alguna vegada: “M’agradaria saber fer això però no tinc temps”. O encara pitjor, no fer-ho per la por de no arribar a ser prou bons o bones.

Doncs a mi la xerrada em va marcar i vaig decidir aplicar-la a la meva vida. Vaig decidir començar a aprendre coses noves. I, si pot ser, que no tinguin a veure amb el meu dia a dia. Coses diferents. D’aquelles que em rondaven pel cap de fa temps. O noves.

M’he aplicat la teoria una mica a la meva manera. Són “12 mesos, 12 aprenentatges”. Segons l’autor, en un mes, comptant 20 dies hàbils i 1 hora al dia, n’hi ha prou. Així ho faré…

…vaig començar l’agost aprenent a fer el cub de Rubik (beneït Youtube), que ja feia temps que em rondava pel cap i seguim el setembre amb…

…tocar la guitarra. Ja sé que 20 horetes són poques, però tampoc em vull convertir en l’Steve Vai. Només rascar una miqueta i poder cantar i tocar unes quantes cançonetes. “Chasing cars” de Snow Patrol és la primera. La segona és petició del Martí…”Despacito”. A veure com me’n surto!

Aprendre. Divertir-se. Sentir-se viu. Exercitar el cervell. Sorpresa. Novetats. Viure de sobres. I que el Martí i el Nil em donin idees per aprendre. I que ells també s’hi apuntin. Us hi apunteu? Jo me’n vaig a practicar…refotuda guitarra!

Imprevistos poc previstos…

Hi ha dies que passen coses que no t’esperes…i quan tens nens…hi ha “cada dia” que passen coses que no t’esperes. Et planifiques tota la setmana, fas plans per assistir tot el matí de divendres a la xerrada TEDxManresa i just el dia abans, la trucada, la maleïda trucada de la Llar d’Infants. Els que tingueu fills i van a la Llar d’Infants, sabeu què vol dir que us truquin. És com una notificació d’Hisenda…mai és per felicitar-te ni per donar-te bones notícies…”sí, mira, que el teu fill és molt bo i et truquem per recordar-t’ho”…nooooooooooo…l’animal del Nil, aquell nen mig drac mig nen, una mica “assilvestrat”, que va descalç per tot arreu, a la llar d’infants, es torça el peu i es fa un petit esquinç. Prou petit perquè no sigui res, però prou gran perquè no pugui posar el peu a terra…amb aquell mitjó que li han posat…
Pobret…fa peneta…i jo a casa…fent plans i creuant els dits perquè es puguin dur a terme…o no…això està per veure!
Tot seguit us en passo la prova gràfica del seu peu…pels descreguts i descregudes…