Una abraçada “time-lapse”…

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar un pa, molt bo, fet per ell, encara que me’l va vendre molt malament dient-me que era molt dur. Jo no sé si era el pa o el Nil, però jo el vaig trobar molt bo. Oli, sal, fuet i mig sopar fet.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda, i (em) va portar una bresca. Us juro que he hagut de buscar si existia la paraula. Em sonava però no sabia si era correcta. Mel. I pol.len. Amb tot l’amor la va portar. No m’agrada la mel però no se’m va notar, gens ni mica. Em va encantar. Es va vestir d’apicultor i (em) va portar una bresca, i quan la tenia darrera seu, amagada, per fer-me una sorpresa, se li va trencar (per segona vegada) i es va posar a plorar. Molt. De cor. Com plora el Nil. Se’m trenca el cor però es va arreglar. Hi havia l’àvia. Ho va enganxar. M’ho va tornar a donar.

Ahir va arribar el Nil de les colònies, de Juneda i em va portar un abraçada. Llarga. Molt llarga. De cor. De tot cor. D’estona. De molta estona. Una abraçada de 3 dies sencers.

L’abraçada portava 2 nits i 3 dies.

L’abraçada portava 3 llets amb cola cao i 2 petons de bona nit i 3 de bon dia.

L’abraçada portava uns quants videos del Mr. Bean i uns quants xuts de futbol al menjador (amb pilota tova i porteria petita)

L’abraçada portava algun pa amb nocilla furtiu d’entre el berenar i el sopar.

L’abraçada va ser molt llarga, perquè hi havia moltes moltes coses que no vam fer 2 nits i 3 dies, i això suma, molt, i s’ha de recuperar. I per això vam estar molts segons abraçats. Va ser una mena de time-lapse. Una abraçada time-lapse. Les abraçades haurien de durar proporcionalment al temps que portem sense mirar, sense estar i sense compartir amb una persona. Directament proporcional.

Hauria de ser dilluns.

O no. Vull dir que si escric post és perquè és dilluns. Però no. Ahir era dilluns. I avui és dimarts. El que passa és que vaig arribar a casa a les 22:15 h i em va fer mandra escriure el post. El blog és important per a mi. Ho va ser, ho és i, ho serà. El que passa és que hi ha dies que dius massa “sí”. De vegades són a curt termini. De vegades a mig. I de vegades a llarg. Però el que sí que sé, és que no hi ha falta de temps, hi ha excés de “sí”. Excés d’optimisme. I això té fàcil solució, no?

4 dies i vacances.

4 dies i vacances. Bé, ara parlo com si fos el Martí i el Nil. I mentre ens queixem de la vacances que tenen els nens i nenes, de com conciliar la vida laboral amb l’escolar i com ens ho farem per no morir en l’intent, potser el que estaria bé és tenir unes vacances com les dels nostres fills.

Són gairebé 3 mesos. D’acord. Però, quanta gent no signaria 3 mesos de vacances? Fer el que et vingui de gust? Quan et vingui de gust? Perquè no ens plantegem si el model correcte són els 3 mesos d’ells o el mes pelat de la majoria dels adults?

Neixes, vas a l’escola i tens 3 mesos de vacances fins que et fas adult. I, de cop, et diuen que 3 mesos són molts i que, a partir d’ara, si tot va bé, un mes de vacances. Dels 0 als 18, quan no pots prendre gairebé decisions o no tens permís per fer determinades coses, 3 mesos de vacances i, quan et jubiles, i potser ja no tens tota la salut del món, llavors, et donen tot el temps del món. Ara bé, dels 18 als 67…anant bé, treballant com rucs. Quan tens salut per gaudir de la vida, no la gaudeixes….

I et queixes que els fills tenen 3 mesos de vacances, quan potser t’hauries de queixar del mes de vacances.

Potser que comencem a pensar a canviar el nostre model de vida. Així, en general. Així, en particular. Que cadascú agafi la part de la seva responsabilitat i faci alguna cosa per canviar. La que pugui. Repensar la vida. Viure. Viure de sobres. Com els nostres fills i filles. Tenim el model ben a prop. Agafem-lo. El model del temps, i no dels diners.

Temps, però no qualsevol temps…

Els nostres fills volen temps. Per a ells. Segur. Però no em refereixo a aquest temps. Em refereixo al temps dels pares. I no em refereixo a qualsevol temps. Quantitat de temps. No. Ells volen temps de qualitat. Temps de veritat. Temps per a ells. Massa sovint ens trobem fent mil coses alhora. Massa temps barregem el temps.

Temps. De qualitat. Temps. De veritat. Avui he trobat aquesta il·lustració. És dura. Molt dura. És metafòrica en la majoria de casos. És real en alguns altres. És sempre real al cap dels nens i nenes que ens necessiten. Els nostres fills. I filles. Pensem-hi. Una miqueta.

Uf.

Uf.

El temps vola…

Avui potser parlaré d’una obvietat…o no…però resulta que el temps passa, i quan tens fills, no només passa, sino que vola! Suposo que l’explicació científica deu ser que com que hi ha més dates (fites) per comparar, ens adonem de com passa el temps de ràpid! Neixen els nostres fills…somriuen…gategen…caminen…parlen…i de cop ens adonem que han passat 3 anys…els 3 anys que fa que va néixer el Martí.

I m’adono que mentrestant he passat de tenir-ne 30 i “pico” a 40 i “pico”. I també m’he adonat, i sobretot, que les coses, una vegada han passat, ja no tornen a passar. En especial, les coses que passen per primera vegada, i que, si som al costat dels nostres fills, veurem moltes primeres vegades. I ells veuran que hi som a les seves primeres vegades…i els podrem explicar com són les seves primeres vegades. M’explico?I en el cas d’avui, en concret, el Martí ha/hem cel.lebrat el seu 3er. aniversari. I per primera vegada ha demanat de què volia el pastís…i el pastís el volia de “chuches”: “nubes”, ous ferrats de vés-a-saber-de-què-coi-estan-fets, articles gomosos de colors variats,…I ell era/és el nen més feliç del món. I, a més, rodejat del seu padrí i els nostres/seus amics, en un cap de setmana llarg del mes de novembre i que si m’hi haguessin posat sense dir-me quin dia era, podria haver dit, mentre passejàvem per la platja tots quatre, que era un dia qualsevol del mes de setembre, per exemple…

I m’adono que el temps vola perquè he passat de quedar-me calb a ser calb…i de veure com em queia al cabell, a no tenir-ne perquè me’n caigui més…

I jo que m’adono que el temps passa perquè el gintònic d’ahir em fa una miqueta més de mal que el de fa 1 any i molt més que els d’en fa 5. I jo que em torno a prometre que no beuré cap més gintònic…, fins que torni a seure a la taula amb els meus amics i surti un i digui ja els faig jo: “algú en vol un?” I com per art de màgia la mà s’aixeca com quan anava a l’escola i volia demanar anar al lavabo perquè tenia pipi…Potser el d’avui no em farà tan mal…potser va ser l’all-i-oli…

I jo que m’adono que el temps passa perquè l’any passat quan vam cel.lebrar el segon aniversari del Martí, la familieta érem un 75 % menys d’individus. O, el que és el mateix, el Nil encara no havia nascut, tot i que, per sorpresa nostra, estava a punt de fer-ho…abans del que tocava, però no abans del que ell volia…

I jo que m’adono, friki que sóc, que l’única manera que tindria perquè el temps no passés, seria viatjar a la velocitat de la llum. Però, em sembla que em cansaria d’anar tan ràpid, i, a més, hauria de fer que tots els del meu voltant també volguessin viatjar amb mi a la velocitat de la llum, perquè sino, quan parés del meu viatge, jo seria igual de jove/vell que quan vaig sortir, però els demés serien molt més vells, o no hi serien. Per tant, ho descarto!!!!L’altra opció, que seria viatjar enrera en el temps per recuperar moments perduts, seria possible viatjant a una velocitat per sobre de la de la llum. Però seria molt fosc i avorrit…

…i voleu que us digui una cosa…mentre només pugui viatjar endavant en el temps, miraré de no perdre’m cap cosa important que passi al meu voltant…viatjaré més a poc a poc en el temps per no perdre’m cap cosa, i quan la trobi…el pararé mentalment i me’l guardaré al meu disc dur de cosetes-molt-importants-de-les-meves-personetes-creatives…i la d’aquest cap de setmana i els 3 anys del Martí n’és una…

 …i tenir de fons la Mariona i el Martí fent “puffles” (puzzles) mentre el Nil dorm a deshores és la millor banda sonora que puc tenir quan escric aquest post. I aquí, m’hi ha portat la suma de tots els primers moments que he viscut i els que m’he perdut…i com que sóc en el lloc que voldria estar…no canvio res del que m’ha passat…i si tingués una màquina del temps…la guardaria al traster (sempre i quan fos petita!) perquè no tindria cap utilitat per a mi…

 Per molts anys Martí!!!!! Me’n vaig a menjar una “chuche” que en tenim per donar i per vendre…i això que no m’agraden…però em serviran per fer coixí pel gintònic que (no) em beuré aquesta tarda…