I s’acaben les festes.

I s’acaben les festes. Sé que pot semblar obvi però és que fa quatre dies estaven a punt de començar. El Martí i el Nil somniant amb el tió. “I ara què demanarem per Reis?” deien. I feien la carta. I la penjaven de l’arbre de Nadal. Encara hi és. Fins a la Candelera diuen. Així recordem les festes gairebé un mes més enllà del dia de Reis.

És dia 8 de gener. Sant Tornem-hi. La meva feina em permet tornar-hi a poc a poc. El gener hi ha poqueta formació. Preparo cursos. Miro videos. Escric cosetes. Tinc idees. Assisteixo a reunions. Engrescadores. Molt engrescadores. Per telèfon. En persona. A prop. Lluny. Mig a prop, mig lluny. I les festes s’acaben. De cop. Dies i dies de compartir àpats, regals, beures, festes…s’esvaeixen. Com per art de màgia. Cada any passa el mateix. Cada any em sorprenc. Han passat 15 dies. Preciosos. El Martí i el Nil a tope amb els seus regalets. Jocs de taula. Auriculars. Baldufes de nom impronunciable. Botes de Futbol. Monstres de Colors. Una mica de roba. Llibres. Contes. I ara toca fer-los un lloc entre totes les altres joguines. Diu el Nil que alguns dels peluixos ja es coneixen i s’han fet amics aquests dies. Sobretot perquè ja comparteix llit amb un tigre gegant, un Monstre de Colors alegre i un mussol. Tots plegats a sota d’un nòrdic amb funda de La Patrulla Canina. I això mentre el Martí comparteix llit de YoKaiWatch amb un tauró i un Monstre de Colors de calma i tranquilitat.

Ostres, bé, ostres no, cullons, s’han acabat les festes. Les festes de Nadal no s’acaben. S’esvaeixen. S’evaporen. Venen ràpid i s’en van encara més de pressa. I a mi m’encanten.

Avui ens hem llevat a les 7:17 hores del matí. Avui hi érem tots dos. Els papes i les mames. Els hem despertat de mica en mica. Tornada a la rutina precedida per l’hora d’anar a dormir d’ahir. El Martí va caure rodó. El Nil no podia dormir. Li costava. Barreja de nervis i de mal al braç que es va fer fent un partidet de futbol. Res que no curi quan li dono la mà per sota del nòrdic. Unes apretadetes de mà d’anada i tornada. Unes apretadetes de mà de “sóc aquí” i de “ja he notat que ets aquí”, i s’adorm.

Avui teníem mandra. Tornem-hi. Fer un entrepà. Posar fruita. Triar els tuppers. Posar tovallons i robes de gimnàstica. I peus de gat. Treball en equip amb la Mariona. Ara fem una llet amb Nesquik i ara una amb cereals d’última hora. La Mariona vesteix el Martí i jo el Nil. EL Nil surt amb les botes de futbol i la samarreta del Messi. Ah, i amb el jersei taronja d’ós polar que ahir va triar de rebaixes. Li agrada la roba. El Martí surt vestit. Li és igual el que porti. L’èxit és que torni tota sense estrips.

El Martí surt de casa amb tots nosaltes. Enfadat. Trist. Mig indignat. Molt enfadat:

“Avui és el pitjor dia de la meva vida”.

Aquest és el pensament de molta gent el dia 8 de gener. S’acaben les festes. Tornem a la rutina. Que ben explicat Martí. Una mica exagerat, sí, amb el teu propi estil. Però sí. Molt ben explicat.

“Avui és l’aniversari del Xavi. El papa del padrí. A la tarda li gravem un video, d’acord?” li dic. I el Martí somriu. El dia ja ha millorat. Mira, Xavi, li has arreglat el dia al Martí.

Anuncis

A algunes cases els canelons no faran gust de canelons. (POST POLÍTIC AMB GIR DE GUIÓ).

En una època de canvis constants. Bons i no tan bons. Ens agraden les coses que ja coneixem. Les rutines. Ens fa pensar menys. Ens fa adaptar menys. No em malinterpreteu, m’encanten els canvis, m’encanta adpatar-me, m’encanta créixer…però, ai, maleït però, també m’agrada que les coses segueixin iguals. Parar el temps. Gaudir ara. I el món va molt ràpid. Sembla ben bé que l’ara hagi desaparegut pel després. Vivim en un després constant. I el Nadal, ai el Nadal, és un ara, un ara i sempre. És un bàlsam per aquest després de la resta de l’any. Per Nadal tot s’hi val (ara m’ha sortit un rodolí i tot).

Ens agrada el Nadal perquè…

…quan caguem el tió i aixequem la manta, hi ha regals, pocs o molts, com sempre…

…quan mengem canelons, fan gust de canelons, de canelons de Nadal, dels canelons de la mare o de l’àvia, fan gust d’infantesa, com sempre…

…quan bevem cava, fa gust de cava, cava amb neules i amb torrons, com sempre…

…quan toquen els quarts ens seguim preguntant si són els quarts o les hores. I riem. I ens ennueguem, una miqueta. I hi ha qui es menja els 12 grans de raïm i qui no, com sempre…

…quan pasa la Cavalcada de Reis, seguim agafant tots els caramels que tiren, com si s’acabés el món, per acabar-los llençant perquè segueixen sent de taronja i llimona. I no molen, com sempre…

…quan ens llevem al matí hi ha regals, poc o molts, i els obrim amb emoció, encara que ja sapiguem què hi ha o qui són els Reis. Encara que hi hagi uns calçotets i uns mitjons, com sempre…

…però no és com sempre a tot arreu. No, no hi ha dret!. En aquestes festes hi ha unes cases, la de l’Oriol, la del Joaquim i les dels Jordis, que no són com sempre. Ni el cava, ni les neules, ni els torrons, ni els regals, ni els somriures, seran els mateixos. No ho seran. No hi ha dret! I el Nadal del 2017 no el recordaran quan siguin grans…com sempre. Perquè no serè com sempre i no hi ha dret ni per ells ni per les seves famílies, parelles, fills i filles. Allà, els canelons no fan gust de canelons. Creieu-me. No ho sé, però m’ho imagino. I és trist, molt trist.

L’activitat estrella del Nadal…

0001El Nadal m’encanta…no em malinterpreteu, té aquell punt de nostàlgia necessari i imprescindible per tenir les emocions a flor de pell…tristesa…alegria…excitació…sorpresa…una mica de tot, i això m’encanta. M’agrada molt transitar per totes les emocions…però/i n’hi ha una que em surt com qui no vol la cosa massas sovint…potser…la ira! I no vol dir que arribi a l’extrem de l’Increible Hulk, que, de vegades crec que sí que m’he sentit Bruce Banner a punt de tornar-me verd. Però si hi ha una cosa que em treu de polleguera i molt…són les cues!!!!!!

I sí, les cues són l’activitat estrella del Nadal, i no perquè m’agradin sino per habituals!!

De debò que no hi ha cap activitat que es pugui fer amb nens, per Nadal, i que no signifiqui fer mitja hora de cua com a mínim?

Aquest cap de setmana hem començat el pre-Nadal i ja hem sortit a passejar i a mirar paradetes…i clar, al bell mig de la plaça, a sota casa, un tió de proporcions gegantines!! NOTA: el Nil l’obviarem de la majoria d’activitats nadalenques perquè és petitó i ell ja en té prou amb la barreja caminar/córrer/caure per tot arreu sense necessitar altres activitats nadalenques.

Com us deia: tió gegant+música de Nadal+”possibles” “chuches” = aglomeració de nens/es cridaners i excitats amb pares/mares/avis/àvies no tan cridaners ni excitats.

I jo que m’afanyo a veure a quina hora comença. Queda mitja hora. Ja hi ha dues nenes a la cua. Ens hi quedem. És un tió solidari i s’ha de portar menjar. Tinc claríssim que si el tió es menja el menjar que portem la majoria…ja podem tenir paciència, perquè gairebé tots portem arròs…(crec que hauríem de portar més fibra)…

I sí. Mitja hora després, el Martí puja a fer cagar el tió. Emocionat. Jo, més emocionat perquè veig que pica  seguint el ritme mentre canta la cançó i sense perdre’s. S’acaba. Bossa de “chuches”. I cap a una altra activitat…ai…vull dir cua!

Com que coincideixen activitats de la Marató de TV3 i Nadal, hi ha INFLABLES (i batucades of course…què faríem sense ells). Els que tingueu fills sabreu que els inflables tenen un imant que atreu qualsevol nen a deu quilòmetres a la rodona. El Martí no és una excepció.

Hi anem. Hi ha cua. Li trec les sabates, que queden barrejades amb cinquanta parells de sabates més. I es posa a fer cua…de nens…que és, bàsicament, un grup de nens desorganitzat provant d’arribar els primers a l’inflable. I jo, il.lús, que demano: “quantes vegades pot pujar?” I em diuen: “Segons la paciència que tingui el nen per fer cua”…I jo que penso: “el nen??? Serà la paciència dels pares, perquè els nens, si tenen un inflable a davant, tenen una paciència infinita!!!!”. Jo, faig un pacte amb el Martí i li dic que pujarà dos cops, i ell diu que tres, i acabo guanyant jo perquè, bàsicament tinc més força i el puc treure de la cua. Regiro les sabates i aconsegueixo trobar les seves o unes que s’hi assemblen i li van bé, i marxem.

La raó que li dono per tenir tanta pressa, és que hem comprat peixet congelat amb la mama i se’ns descongelarà. És evident que és una mentida piadosa. Tothom que conegui el bon clima manresà, sabrà que el desembre, l’únic risc d’estar una hora al carrer és que se’t congeli el peix fresc, no que se’t descongeli el peix congelat…

 

I ja per acabar, us vull donar una explicació raonable de perquè sento, i, en general, sentim ira, en alguns moments quan faig/ fem cua, i perquè és difícil que pugui/puguem gestionar aquesta emoció…o, sabeu què…ho deixo pel proper post…