Tot el que no facis, queda per fer.

Obvi. No per obvi és menys cert. No per obvi vol dir que ho fem. Passa massa sovint que sabem que hem de fer alguna cosa i no la fem. Busquem excuses. Les que siguin. En tenim un munt. Excuses per a tot. Justificacions. Algunes plausibles i algunes agafades pels pèls.

Diu Nigel Marsh en una TED talk a Sydney, que hem de trobar l’equilibri entre voler-ho fer tot en un dia o deixar-ho tot per quan ens jubilem. Hem de trobar un terme mig. Un terme mig…que difícil! Què és un terme mig quan no saps el final. No és possible. Saps l’inici però no la fi. No pots calcular el terme mig de cap manera. Però sí que et pots preguntar…estic deixant massa coses per demà, demà passat, pel cap de setmana, per les vacances, per quan em jubili? Tot el que no facis, queda per fer.

Diu Tim Urban a una altra TED talk, que el problema de la procrastinació (deixar les coses per més endavant) és que les coses més importants a la vida, no tenen data d’entrega. Acabar un informe a la feina per divendres té data d’entrega i sino l’entregues, pot ser que et facin fora. En canvi, trucar un amic, cuidar-te, dir t’estimo, no té data d’entrega. “Ai, no tinc temps, ja el trucaré demà”.

Diu Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, que hem de fer que l’important sigui urgent. És l’única manera que ens posem les piles.

I deixeu-me que us digui que el més important és viure. I no només és important. És urgent, què collons. Viure la vida que volem viure. No la que volen els demés. Agafar la responsabilitat. Deixar les excuses. Deixar les justificacions. No podem deixar per demà ser feliços, compartir el temps amb les persones que ens importen i treballar menys. Sí, treballar menys. Ningú, repeteixo, ningú, quan està a punt de morir, es penedeix de no haver passat unes horetes més cada dia a la seva oficina, fàbrica o negoci. Ningú. Sol passar el contrari. Tot el que no facis, queda per fer.

Aquest post pot sonar a enfadat. Ho és. Estic enfadat. Em dóna energia. Estic enfadat. I trist. Les dues emocions alhora tan enfadat com trist. Tan trist com enfadat. Tot el que no faci, queda per fer. He tret la “s”. Tot el que no faci, queda per fer.

És la nostra responsabilitat fer el que volem fer amb la vida que ens ha tocat. La grandesa de la vida és que no sabem quant durarà. També és una vilesa. No hi ha data d’entrega. No la sabem. Fa que deixem de fer coses. Tot el que no faci, queda per fer.

La vida no és justa. Bé, la vida potser sí. La mort no ho és. No ho és. I prou. Aquest cap de setmana s’ha comès una gran injustícia. Molt gran. Recordo quan va morir el Carles Capdevila. Vaig pensar el mateix. Exactament el mateix. Que la mort no és justa. I ja està. No ha estat justa amb la Núria. Ni amb l’Edu.. Ni amb la Coaner. Ni amb el Genís. No em convencereu del contrari.

Ho havia de dir. el meu blog em serveix per expressar com em sento, i si, algú ho vol llegir, millor. És un blog personal. Em despullo. Molt sovint. I avui és un dia per fer-ho. Tot el que no faci, queda per fer.

Tot.

Per cert, visca la vida!

(Llegenda de la foto adjunta. És un calendari de no procrastinació. Una vida estàndar en una foto. Setmana a setmana.)

Blue Monday.

Avui diuen que és el Blue Monday. No hi ha una certesa demostrable empíricament que aquest dilluns és el dia més trist de l’any. Segur. No hi és. Però estic gairebé segur que això del Blue Monday s’ho va inventar un manresà o manresana que es va llevar per anar a treballar a les 7 hores del matí i es va trobar el termòmetre a 0 graus amb boira que no s’havia d’aixecar en tot el dia. Típic caràcter manresà. El “no em barrufa” dels Barrufets. Jo, per evitat entrar en l’espiral manresística, faig servir el típic “però altres estan pitjor” i tinc descarregada l’aplicació WeatherPro on hi he posat com a favorits la ciutat russa, Verkhoyansk, considerat com un dels nuclis habitats més freds de l’hemisferi nord, i, així, quan estic a punt de queixar-me, obro l’app i veig:

“Verkhoyansk, alerta de fred, -58 graus centígrads.” Quin detall que t’alertin que fa fred a -58 graus. Potser no t’adones sino reps l’avís…

I somric.

De fet, el Martí, que té 7 anys, no té ni idea del concepte de Blue Monday. No pot estar condicionat de cap manera. A més, quan s’ha llevat avui, tampoc ho sabia jo. O sigui, que no el podia condicionar amb la mirada. Deixeu-me que us faci un petit resum dels 15 minuts del Martí des de que ha obert els ulls avui 15 de gener de 2018 (Setmana dels Barbuts, la més freda de l’any)…

“Martí, que són tres quarts de vuit, que farem tard! El Nil ja s’ha begut la llet amb colacao (que és un genèric per dir Nesquik)”. M’acosto al seu llit. El miro. I veig que alguna cosa no va bé. Fa cara d’emprenyat (més del normal, vull dir), i em diu:

“Papa, com que farem tard, quin dia és avui?”

I jo: “Martí, és dilluns”,

I ell: “Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo” i 2 minuts més tard em diu:

“Papa, diga’m que no és dilluns. Diga’m que és diumenge”. I jo que li dic que no (no serviria de res enganyar-lo si al cap de mitja hora és dins de l’autocar de l’escola. Se n’adonaria solet…). Estava enfonsat. De fet, hi ha res pitjor que llevar-te un dilluns pensant-te que és diumenge? (Sí, ja sé que hi ha coses pitjors, però és que l’exageració funciona molt bé en l’storytelling). Estava destruït.

“No, és el pitjor dia de la meva vida” (en van uns quants, normalment en dilluns i a tres quarts de vuit del matí). “No pot ser, i a més tota la setmana tinc verdura de primer plat a l’escola!”. Aquí he estat a punt de donar-li la raó i dir-li que sí, que pintava a setmana de merda. Però, què coi, sóc el seu pare i he de fer veure que a mi també m’agrada la verdura i que és bona…

S’ha anat llevant i vestint i hem repassat la setmana. L’hem vista en perspectiva, hem vist la següent i millora, francament. Aquesta. Justa. Quatre de cinc en verdura. I el dia que no, pasta però ams salsa de xampinyons. I sumem-hi peixet. Espines incorporades. Al final hem deconstruït alguns plats per ingredients, li he donat estratègies per menjar verdura sense que sembli verdura i la cosa ha millorat.

Ara bé. No hi ha ningú que el salvi avui de la paella amb verdures (s’ha d’entendre que, pensant com un nen, tallades petites i barrejades, per tant, insalvables!) i del lluç (que vol dir peix amb espines encara que em diguin que no) amb ceba i panses (sort de les panses!). Avui com a mal pare que ha salvat una situació d’emergència, li portaré una mica de pa Bimbo amb Nocilla per berenar.

Apa, a disfrutar del Blue Monday!

Xancletes i mitjons…

Una de les millors coses que et poden passar a la vida quan tens fills és deixar-los fer. A la seva. Sense filtres. Et lleves al matí, amb els ulls mig lleganyosos. La Mariona es lleva, amb els ulls mig lleganyosos també. Jo faig els entrepans per esmorzar a l’escola. Gall d’indi pel Martí i fuet pel Nil. Of course. La Mariona els prepara la roba. Tota. Menys les sabates. Important detall tal i com podeu comprovar a la foto adjunta.

Ahir van anar a dormir vestits de superherois. El Martí era l’Spiderman. El Nil era el Hulk. Per veure’ls. Per pixar-se. Teníem l’Spiderman i el Hulk dormint a casa. El Hulk s’ha llevat exactament igual que com va anar a dormir. Però destapat. L’Spiderman m’ha semblat que deu haver passat una miqueta de calor i s’ha llevat en pilotes. Però tapat. Són ben diferents el Martí i el Nil.

El Nil s’ha llevat, com sempre, amb un somriure murri. “Nil, que estàs despert? Hulk que estàs despert?” I somriu. Per menjar´se’l.

El Martí té un altre despertar. Una miqueta més “estil adolescent”. “No, papa, tinc son. Una mica més. Tanca la llum”. Ja el conec. Triga 5 minutets a ser encantador.

Es beuen la llet. El Martí en deixa un culet. Com sempre. Com sa mare. Tenen gana. Volen galetes. “Papa, volem galetes de xocolata. Les que siguin però de xocolata!”. Les hi dono. Fem el ronso una bona estona. Tenim temps fins que anem a buscar el cotxe per deixar-los a l’autobús que els porta a l’escola dels Dracs.

Sortim de casa. Bé de temps. Caminem pel carrer. Ens entretenim una mica. Em giro. Els miro. Són bonics. El Nil s’ha posat els mitjons per fora dels pantalons. Mitjons de Nadal i xancletes de Minions. “Nil, però què fots amb xancletes?”. “Papa, no són xancletes, són sabates foradades i m’agraden molt.” No ho nego, els mitjons i les “xancletes” per separat, estan bé, però la barreja no m’acaba de fer el pes. Li miro la cara. Està feliç. “Au va, tira!” Li dic. I cap al cotxe tots tres.

És el primer dia que els acompanyo aquest curs. M’agrada. Rutina. Ens esperem a que arribi el bus. Com sempre. Arribem d’hora. I tenim converses especials. Profundes. O no. I el bus arriba. Saltem del cotxe, els dono la bossa. Els acompanyo a la porta:

Faig un petó al Martí. Me’l torna.

Faig un petó al Nil. Se l’esborra. Hi ha coses que no canvien.

Me’n vaig corrents a l’altra banda de l’autobús. Miro a veure si em saluden des de les finestres. Com l’any passat. Espero. No els veig. El bus se’n va. Es fan grans. Ja no necessiten veure’m pel vidre abans de marxar cap a l’escola:

Estic content.

Estic trist.

Em poso nostàlgic. I torno a pensar amb les xancletes i els mitjons del Nil i que un dia no s’ho voldrà posar junt (espero). I ara ho disfruto.