Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Tancat per vacances.

No cal afegir res més. Bones vacances!

A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

4 dies i vacances.

4 dies i vacances. Bé, ara parlo com si fos el Martí i el Nil. I mentre ens queixem de la vacances que tenen els nens i nenes, de com conciliar la vida laboral amb l’escolar i com ens ho farem per no morir en l’intent, potser el que estaria bé és tenir unes vacances com les dels nostres fills.

Són gairebé 3 mesos. D’acord. Però, quanta gent no signaria 3 mesos de vacances? Fer el que et vingui de gust? Quan et vingui de gust? Perquè no ens plantegem si el model correcte són els 3 mesos d’ells o el mes pelat de la majoria dels adults?

Neixes, vas a l’escola i tens 3 mesos de vacances fins que et fas adult. I, de cop, et diuen que 3 mesos són molts i que, a partir d’ara, si tot va bé, un mes de vacances. Dels 0 als 18, quan no pots prendre gairebé decisions o no tens permís per fer determinades coses, 3 mesos de vacances i, quan et jubiles, i potser ja no tens tota la salut del món, llavors, et donen tot el temps del món. Ara bé, dels 18 als 67…anant bé, treballant com rucs. Quan tens salut per gaudir de la vida, no la gaudeixes….

I et queixes que els fills tenen 3 mesos de vacances, quan potser t’hauries de queixar del mes de vacances.

Potser que comencem a pensar a canviar el nostre model de vida. Així, en general. Així, en particular. Que cadascú agafi la part de la seva responsabilitat i faci alguna cosa per canviar. La que pugui. Repensar la vida. Viure. Viure de sobres. Com els nostres fills i filles. Tenim el model ben a prop. Agafem-lo. El model del temps, i no dels diners.

Fer plaça fa vacances.

Ha arribat l’estiu. Ahir era dilluns. Va arribar l’estiu. Vam sopar a plaça. La nostra terrassa gegant. Fer vida de plaça. Ens encanta.

La Plaça Major. Ahir vam sopar al Toni’s. Però també ho fem al Do-ut-des. O fem el vermut al 1913. O sortim de la plaça i ens arribem al Quinze. O al Santa Rita. O al Rostoll. Ens encanta la vida de plaça. La vida de carrer. Demanar el sopar mentre els nens juguen.

– “Si us plau, aparteu-vos a fer el Botella challenge més lluny de la gent, que molesteu. Aneu a sota de l’Ajuntament. No podem jugar a pilota, que està prohibit. Sorry. No ho entenc nens”.

Cerveseta. Fa estiu. Fa molt estiu. Fa vacances. Fer la cervesa a la plaça fa vacances. Menjar braves fa vacances. Menjar una torrada de formatge de cabra amb melmelada fa vacances. Menjar una hamburguesa del Quinze amb “jalapeños” entre setmana fa vacances. I pica. Molt. I m’encanta. Fa vacances. Les places fan vacances.

Els nens juguen. S’estiren per terra. Estan avisats:

– “Quan arribem a dalt directes a la banyera”. Més val això que no pas no deixar-los tirar per terra. Els genolls queden negres. Les mans queden negres. La roba queda negra. La plaça queda una mica més neta. I sorollosa. La plaça s’omple de crits i riures. I algun plor. La plaça s’omple de vida. Comença a fer olor de vacances.

Arriben les braves. Els entrepans. Els “xocos”. Va arribant tot. Fotem un crit als nens. Venen. Mengen. Tornen a jugar. Tornen a menjar. Van fent. Parlem de les vacances. Fem una llista de setmanes i activitats. Ara Sant Joan. Ara “casa l’àvia”. Ara muntanya. Ara platja. Ara parcs aqüàtics. Ara tot. Ens encanta parlar de les vacances. Gairebé tant com fer-les. Comença a fer olor de vacances…

…baixar a sopar un dilluns a baix a la plaça. La Plaça Major. Fa olor de vacances. Acabem el sopar. Ens enduem les croquetes del Toni’s, boníssimes, que han sobrat, dins d’un tovalló cap a casa. Un crit. Dos crits. Els nens venen. Obrim la porta de casa. La plaça queda més silenciosa.

Places. Ens encanten. De la banyera ja en parlarem un altre dia.

El 31 d’agost (sembla un títol de Mecano)…

De debò que s’ha acabat l’estiu? AIxí? D’aquesta manera? Amb nocturnitat i traïdoria? De cop? Plovent, tempestes i fresqueta? El dia 31 d’agost? Qui n’és el guionista? És final de temporada o només el descans de mitja temporada?

No em malinterpreteu. M’agrada la fresca, les tempestes i la pluja. I és un dia excel.lent per recuperar el blog després del parèntesi estiuenc. Però és que…el 31 d’agost? Així? L’últim dia del mes?

És massa quadriculat.

És massa final d’estiu.

És massa tornar a començar.

És massa tornada a treballar (tot i que m’encanta!).

És massa recordar els bons moments de l’estiu sent encara l’estiu.

És massa parar el ventilador per dormir i tapar-se amb el llençol.

És massa massa.

M’agradaria més tornar de mica en mica. Banyant-me a la pisicna. Platgeta. Prenent el sol. Una miqueta. Però no. Aquest any 3 mesos de xafogor i calor sense parar, i en un dia, ja no m’en recordo. Surto a fora. 20 graus. Plovisquejant. He de començar a pensar a recuperar les camises de màniga llarga, els jerseiets, les “rebequetes”…

I mentrestant, els nens al sofà, mirant dibuixos, sentint com plou. Ahir els vaig avisar: “Aprofiteu piscina que demà no podreu!!”. I jo, aprofito, per recuperar el blog. I el temps m’ho posa fàcil. No tinc gaire coses més a fer. Bé, sí, tornar a la rutina…i m’agrada, també.

I fins que l’estiu no sigui fora del tot aprofitaré quan surti el sol per fer la meva fotosíntesi particular.

I tornaré per uns instants a Sant Julià de Cerdanyola.

A les caminades.

A la piscina.

Als gelats de després de dinar.

A Santanyí, Mallorca.

A les remullades a aquell mar que sembla una piscina.

A la caseta de les formigues. I del gat.

I de banyar-se en pilotes.

I m’ho guardaré tot. Un altre estiu a la butxaca. L’estiu dels 6 i 4 anys, gairebé 7 i 5 del Martí i del Nil.

De nous aprenentatges.

D’anar en bici sense rodetes.

D’acabar-se entrepans.

De tirar-se de cap.

De caminar molt (amb algunes queixes).

De perdre la por dels peixets.

I de fer el cub de Rubik.

M’encanta l’estiu. Quin 31 d’agost més fotut. D’aquells que et fan recordar que l’estiu, també s’acaba. Fins l’any que vé…

Vacances, vacancetes,…

Me'n vaig de vacances. Tanco el blog per vacances. Agafaré idees. Marxem tots plegats, la Mariona, jo i les personetes creatives. Per tant, d'idees no me'n faltaran. Me les apuntaré. Per la tornada. Disfruteu. Disfruteu-les. Molt. Sigueu on sigueu. Feu el que feu. Connecteu o desconnecteu, el que més necessiteu. Tant se val. Viviu-les que seran úniques. A reveure. Fins la tornada. A finals d'agost. Us estimo.

Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.

Aquells dies. Dilluns havia de ser. I vacances. OMG.

Dilluns. Vacances (o mig) vacances de Setmana Santa. I va i el Martí i el Nil, la lien. Sobretot el Martí. I el Nil. I el Martí. I el Nil. Em repeteixo perquè l’han liat força. I força vegades. Ja està. Demà serà dimarts. Serà un altre dia. Això segur.