Vacances, vacancetes,…

Me'n vaig de vacances. Tanco el blog per vacances. Agafaré idees. Marxem tots plegats, la Mariona, jo i les personetes creatives. Per tant, d'idees no me'n faltaran. Me les apuntaré. Per la tornada. Disfruteu. Disfruteu-les. Molt. Sigueu on sigueu. Feu el que feu. Connecteu o desconnecteu, el que més necessiteu. Tant se val. Viviu-les que seran úniques. A reveure. Fins la tornada. A finals d'agost. Us estimo.

Esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda.

M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet es refreda. Les no obligacions. Les vacances. En el meu cas, vacances d’autònom. Vacances no pagades. Però vacances al cap i a la fi. Les no obligacions. M’encanten.
El que més m’agrada de les vacances són les no obligacions. Amb molta diferència. Fer per fer. Sense horaris.

Poder gaudir de sèries fins que m’adormi al sofà. Tornar-me a despertar i enganxar-me a alguna altra sèrie. Ara Joc de Trons, ara Master of None. És igual, de sèrie a sèrie i tiro perquè em toca. Mentre els nens dormen a la seva habitació, la Mariona i jo al sofà. Triant: “i ara què mirem?” (NOTA: La Mariona no està de vacances encara!). I si vaig a dormir massa tard no passa res, perquè l’endemà puc fer cops de cap quan i on sigui. Abans de dinar. Després. A mitja tarda. A mitjanit. Cops de cap com a concepte…m’encanta!
Els nens esgotant els últims dies de colònies d’estiu amb la seva carmanyola. Jo els deixo a quarts de nou (que nostrat això de quedar a “quarts” d’alguna hora). I me’n vaig a esmorzar. Les no obligacions. Esmorzar tranquil. Sense mirar el rellotge. Fullejant (amb l’iPad) el diari ARA. Entretenint-me estona a cada article. A cada notícia. Després no tinc res. M’adono que tinc temps d’esmorzar perquè el cafè amb llet se’m refreda. Això no passa normalment. Acabo el diari. Repasso les xarxes. Totes. Tinc temps. Un luxe. EL luxe. M’encanta. M’entretinc. Parlo una miqueta més amb la noia del bar. Parlo més a poc a poc. Tinc temps. És estiu. Són vacances…
Deixo el cotxe perquè me’l netegin, de dins i de fora. Just abans de marxar de vacances i que s’embruti una altra vegada. De fang. De sorra. No sé perquè ho faig. Deu ser el costum. Aviso la noia que el netejarà que tinc 2 nens, el Martí i el Nil, i que el cotxe pot estar una mica brut. Em diu que ja hi està acostumada. Em miraré la cara que farà quan vagi a recollir-lo. Li he dit que no llenci res, que ho posi dins d’una bossa i ja faré la tria. Papers, apunts, monedes variades…m’ho quedo!. Piruletes, xicletes enganxats, trossos de galeta, joguines trencades, cartes esquinçades…ho llenço!
“A quina hora passaràs a recollir-lo” em diu.
“Tinc temps fins les 17 hores de la tarda (són les 9 hores del matí).” li dic. Estic de vacances. No tinc pressa. Se’m nota. M’ho nota.
Puc pensar què escric al blog. Tinc temps per escriure l’estona que vulgui. Puc publicar una entrada el dilluns abans de les 11 hores. Em poso els auriculars. Uns auriculars que no es poden mullar i que vaig posar a la rentadora una hora seguida. Encara funcionen. Màgia. Puc escriure. Com a mi m’agrada. Amb calma. Des del cor. Tal com raja. Escolto “Barcelona, Nits d’hivern” de Joan Dausà. Em relaxa. Em connecta. És bonic. Molt bonic. Segueixo donant voltes a això d’escriure algun llibre. Algun dia. Coral. D’amics. De la vida. Dels amics i la vida. De fills i companyes de vida. Algun dia ho faré. Ho sé.
Rebo mails de feina. Estic de vacances. Vacances d’autònom. No faig formacions però segueixo connectat. Els clients em poden parlar. Tinc un skype pendent. Em fa il.lusió. Contesto correus. Les no obligacions. Ho faig perquè vull. Amb calma.
La setmana que vé seran les vacances de debò de debò. La Mariona, jo, el Martí i el Nil. Tots quatre. Muntanya. Platja. Bicis. Patinets. Llibres. Sèries. Anar a dormir tard. Anar a dormir l’endemà (passades les o:oo hores). Llevar-se tard (espero). Gelats de gel i de no gel. Piscina. Tempestes de mitja tarda. Platja. Més platja. Excursions. Més excursions. Amics. Cervesetes. Més cervesetes. Algun gintònic. Riures. Somriures. Connectar. Desconnectar.

Avui estic de vacances. Les no obligacions. I per això puc escriure tranquilament. Després d’esmorzar i abans de dinar. M’encanta. M’encanta esmorzar fins que el cafè amb llet se’m refreda.

El calaix dels setembres…

Mes a mes, segueixo col·laborant amb la Revista Xics i m’encanta. Gràcies a la Berta per fer-la i gràcies a la Doris per captar les meves idees i visualitzar-les instantàniament. Màgia. De la bona. Sense trucs. Us deixo amb l’article que he fet per les vacances. Nostàlgia. Cola jets. Calaixos. Setembres. Nou concepte.


Aquells dies. Dilluns havia de ser. I vacances. OMG.

Dilluns. Vacances (o mig) vacances de Setmana Santa. I va i el Martí i el Nil, la lien. Sobretot el Martí. I el Nil. I el Martí. I el Nil. Em repeteixo perquè l’han liat força. I força vegades. Ja està. Demà serà dimarts. Serà un altre dia. Això segur.

Als estius passen coses…

Avui us deixo l’últim article que vaig posar a la Revista Mum’s. Per a qui no hi pugui accedir, i com que és el final de l’estiu i comença a refrescar una miqueta, aquest és un resum suigeneris d’una part del meu estiu. El meu estiu, i de la Mariona, i de Les Personetes Creatives, el Martí i el Nil…

Als estius passen coses. Quan estàs de vacances passen coses. El temps passa de forma diferent. Vesteixes diferent. Les neveres s’omplen de més cervesetes. Vas a menjar a pizzeries a l’Ametlla de Mar. Busques pokemons com (gairebé) tothom. I t’hi enganxes. A l’estiu passen coses…
Aquest any, per primera vegada en un càmping, en un bungalow….el temps encara passa més a poc a poc. És el campament base. És el lloc de tornada amb piscina per acabar els dies i les excursions. És el lloc on fa tres dies que som i l’aire condicionat repixa just davant de la porta i no hi ha manera que ens arreglin. Hi ha llocs que haurien de deixar fiança ells i no pas els clients. I el més fotut és que s’hi està bé. Si deixem això de banda, s’hi està bé. És petitet. Té un porxo(et) on hi cabem tots quatre justets. Hi esmorzem. Hi dinem (poc). Hi sopem. Hi fem la cerveseta. Escoltem la (bona) música dels veïns. Hi juguem a l’UNO. I hi guanyen el Nil i el Martí. I ara ja no els deixem guanyar. Són bons. Als estius passen coses…
Són moments de relax, de primeres vegades. Fem excursions. Els nens caminen 4 quilòmetres. Bé, nosaltres caminem i ells fan una aventura. Amunt i avall. Plens de sorra. Passen per cabanyes. Per camins secrets. Primer el Martí i el Nil darrera seu. És el petit. Però vol fer tot el que fa el gran. Com toca. Una excursió vorejant el mar. Entre arbres. Acabem en una cala. De tarda. Gairebé sols. Nedant tots quatre entre roques. És gairebé màgic. Als estius passen coses…
Són moments de descoberta i/o de redescoberta. Platges meravelloses. Com la de Riumar. Que bé que la gent se’n vagi cap a la Costa Brava i deixin el Delta de l’Ebre gairebé verge. Mitjans d’agost i pots posar la tovallola a tocar de l’aigua. Poqueta gent. Platges llargues. Amb dunes. Amb platges dins de l’aigua (us ho juro). Aigua calenteta. Castells i palaus de sorra meravellosos. El temps passa a poc a poc. Als estius passen coses…
Som a la piscina i els dos, decideixen aprendre a l’uníson a tirar-se de cap a la piscina. Bé, el Nil fa algun panxot. Però. Que mono. El Martí es tira millor que jo. I no m’extranya, a mi de petit em feia terror l’aigua. Als estius passen coses…
Als estius passen coses, com, per exemple que, ara mateix jo estigui escrivint aquest post. Al vespre. Al porxo. Amb l’iPad. Amb la Mariona al costat prenent-se un rooibos. I jo, una cerveseta. I els nens. Dins de la cabanya. Mirant els “superminihéroes” que tant els agraden. Als estius passen coses…
I passi el que passi, tenen una màgia especial. Com de final i inici d’any. De trencament. Però del de bon rotllo. I de debò, a mi m’encanta mirar els murs de les xarxes socials de la gent i veure que bé que s’ho passen. D’enveja sana res. Dono gràcies per ser on sóc i amb qui hi sóc. Als estius passen coses…

Física quàntica d’estar per casa… (L’Educació Quàntica))


Estic de vacances. Més o menys. No tinc cursos, per tant, estic de vacances. Encara que treballi una miqueta des de casa, estic de vacances.

Divendres ja serà més oficial. Aquest any muntanya i platja. Una miqueta de tot. Hi haurà piscines, campings, mar, sorra, pedretes, bicicletes amb rodetes, ambsenserodetes, guants de porter de “fumbol”. Una mica de tot, vaja. Però, de moment, aquesta setmana, les vacances són jo a casa amb els dos nens i la Mariona treballant els matins. Per tant, són mitges vacances…

I, és clar, els matins passen per llevar-se tard, passar calor, jugar amb l’iPad, mirar dibuixos, jugar a “fumbol”, jugar a Invizimals i separar dos germanets amb ganes de gresca…. I aquí és on entra la física quàntica d’estar per casa…

Els nens són al menjador i jo a l’altra punta del pis fent les meves coses…una estoneta, no us penseu…i al cap d’uns minuts s’engega una discussió. La discussió pot ser per qualsevol motiu. Un pren l’iPad a l’altre (perquè un està sense bateria, és clar…), un fa entrebancar l’altre quan passava per davant seu, un es posa a davant de la tv i l’altre al sofà, un vol veure Peppa Pig i l’altre Breadwinners, o un s’avorreix i té ganes d’empipar l’altre. (NOTA: “Un” pot ser el Martí o el Nil, i “Altre” també pot ser qualsevol dels dos.).

En aquest moment em vé al cap el Gat de Schrödinger, on si jo no hi vaig, en aquest precís moment, la responsabilitat pot ser de qualsevol dels dos, encara que cridin i plorin els dos o un d’ells. Sempre funciona. O és el Martí, o el Nil, o tots dos. Totes les probabilitats són certes.

Si jo vaig a l’escena del “crim”, només pel fet de fer d’observador, ja modificaré la realitat observada i, per tant, no l’observaré tal i com és perquè la modificaré amb el meu punt de vista. El millor seria no anar-hi, deixar que les coses baixin de nivell, sense jo ser-hi present. És el que jo anomeno “EDUCACIÓ QUÀNTICA”. Bàsicament és un eufemisme per “underparenting” o “passar de tot” o “em fa mandra anar-hi perquè ja sé què em trobaré”.

I per acabar, la base de la física quàntica portada a nivells supraatòmics. Passi el que passi, hi ha dos realitat paral.leles. Sempre, i dic sempre, la culpa, o responsabilitat com m’agrada dir-ne a mi, és dels dos. Si tu t’escoltes a un dels dos, la culpa és de l’altre. I si t’escoltes a l’altre, la culpa és de l’un. I les dues realitats són reals. Totalment plausibles. Realitats certes. I alhora. Han passat les dues. Com si fos un episodi de Star Trek. Ara estic passant totes les dades a fórmules matemàticament inintel.ligibles, per fer-les més creïbles, i presentar la teoria a alguna revista científica. A veure si ara demostraré abans l’aplicació del món quàntic en el món “real” abans que no trobin el bosó de Higgs!!!!!

No sé si això em passa perquè tinc dos electrons a casa. Ai, volia dir fills! O perquè m’està començant a afectar la calor…o la calor ens afecta als tres. Quanta més calor, més ràpid es mouen. Hauré d’abaixar-los la temperatura cap al zero absolut, a veure si paren una miqueta (o els rebaixaré la dosi de sucs de xocolata, que és més senzill).

L’única aplicació de la física quàntica en el món real que havia vist fins ara és quan hi ha eleccions i a la nit electoral tots els partits polítics han guanyat. És un misteri, tant o més gran que el dels meus fills. I ara, estem entrant en un Bucle Espai-Temporal on s’està repetint cada dia el mateix (a nivell polític, eh!) i sino, m’ho recordeu quan estiguem votant les terceres eleccions en un any. Estem al Dia de la Marmota. La física s’està tornant boja…molt boja! Jo, mentrestant escriuré el meu tractat d’Educació Quàntica…i quan l’acabi, començaré amb la Política Quàntica. Serà un best-seller, segur, en un univers o altre…

Estiu, estiuet,…

S’acosta el mes d’agost, i en el meu cas, les vacances, i les necessito! M’encanta la meva feina i tot i així les necessito. I m’encanta relaxar-me, estirar-me sense fer res, a la piscina o a la platja, i posar-me a prendre el sol. Bé, prendre, prendre, alguns conceptes canvien amb el pas del temps. Ai, volia dir, fills.