Avui fa un dilluns de verdura i peix.

Fa dies que plou. Ja fa dies que sento que sembla que estem vivint a Escòcia. Si hagués volgut viure a Escòcia ja hi viuria. Qui ha decidit per mi? Hi ha molts dies que em miro la previsió per veure si ha de ploure o no, però avui no. Avui m’ha agafat per sorpresa. M’he llevat i plovia.

– Però si avui no tocava?- hem dit a casa.

– Bé, sembla ser que cap a les 10 pararà – i així ha estat.

I em podríeu dir que us és ben bé igual. Que ja ho sabeu que plou. Que jo no llegeixo el blog perquè l’Enric em digui que plou, podeu dir. A més, pot ser que us agradi caçar bolets i ja teniu les cistelles plenes de llenegues, rovellons i fredolics. I que, a més em podeu dir que us agrada que plogui. I els cargols. I la olor del bosc després de ploure. I la calma dels carrers quan plou. I sentir la pluja com cau al celobert mentre encara ets al llit. I com la pluja mulla el teu cap mentre camines. Entenc que la pluja és molt poètica, i no em malinterpreteu, m’encanta la pluja, però ara recordo el que l’altre dia em deien a teatre:

– Sembla que últimament sempre plou els dilluns!.

I mira, tampoc em sembla malament. Els dilluns tenen prou mala fama per si sols com perquè si hi sumes una mica de pluja tampoc no passa res. És l’equivalent dels sopars que em feien a casa meva quan era petit. A casa meva decidien que el dia que tocava verdura (que solia ser mongeta tendra i patata, tot aixafat…i que, per cert, no m’agradava gens ni mica), ho acompanyaven amb peix, i del d’espines, de moltes. Això s’acostava al combo perfecte: Dilluns, verdura i peix. Ja només faltava fruita de postres (estic parlant com el meu jo de 8 anys…o no).

Ostres és que no hi ha dret! El dilluns que ja era prou mal dia perquè quedava tota la setmana, ho acompanyaven amb un sopar de (POSA-HI L’ADJECTIU QUE MÉS T’AGRADI VINCULAT A L’EMOCIÓ DE COLOR VERD DE LA PEL.LÍCULA INSIDE OUT).

I resulta, que avui, de cop, m’he connectat. Osti…

És 26 de novembre. El dia encara es va escurçant i la nit es va allargant fins a finals de desembre.

I el fred tot just comença a acostar-se. Penseu que sóc de Manresa.

És dilluns.

Plou.

I anem a buscar el Martí i el Nil a l’autobús de l’escola. I el Martí baixa tot esverat:

“Papa, avui ha sigut un mal dia. I demà serà pitjor perquè segurament t’enviaran un mail de l’escola, perquè he fet una cosa que no hauria d’haver fet”. (NOTA: el que ha fet m’ho reservo per a mi, no sigui que algun dia sigui utilitzat en contra seva. Faig broma…).

Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Oficialment, el 26 de novembre ja té etiqueta. I no positiva, per cert.

Però bé, per acabar el dia bé, encara hi som a temps i per si no n’hi havia prou, hem comprat peix per sopar i, si tenim temps, farem crema de verdures. Això sí que mola. La perfecció.

Apa, me’n vaig a buscar-los a escalada i després me’n vaig cap a teatre, a veure si em donen un paper de pare emprenyat, i ho clavo. Avui, ho clavo! Us ho ben juro!

Això a casa. Cada dia.

No explicaré res de nou avui. Coses que passen. Quan tens nens a casa. 7 i 5 anys. El Martí i el Nil. El Martí es motiva per menjar (beure) crema de verdures. Un “reto” que n’hi diu. Motivació intrínseca. Gamificació. Tot plegat. I el Nil. Li toca la pera. Al seu rollo. Tocant la bateria. A la taula. I al Martí. Emprenyant.

No em negueu que té la seva gràcia. A mi me’n va fer molta perquè jo no hi era. Hi havia la Mariona. Em va passar el video. Vaig riure molt.

P.S.: Era el segon plat (bol) del Martí. I el Nil també en va menjar (beure).

És un sopar a Cals Bastardas-Homs. Estàndar. Coses que passen. Això a casa. Cada dia. Me’ls menjo. De vegades.

Blue Monday.

Avui diuen que és el Blue Monday. No hi ha una certesa demostrable empíricament que aquest dilluns és el dia més trist de l’any. Segur. No hi és. Però estic gairebé segur que això del Blue Monday s’ho va inventar un manresà o manresana que es va llevar per anar a treballar a les 7 hores del matí i es va trobar el termòmetre a 0 graus amb boira que no s’havia d’aixecar en tot el dia. Típic caràcter manresà. El “no em barrufa” dels Barrufets. Jo, per evitat entrar en l’espiral manresística, faig servir el típic “però altres estan pitjor” i tinc descarregada l’aplicació WeatherPro on hi he posat com a favorits la ciutat russa, Verkhoyansk, considerat com un dels nuclis habitats més freds de l’hemisferi nord, i, així, quan estic a punt de queixar-me, obro l’app i veig:

“Verkhoyansk, alerta de fred, -58 graus centígrads.” Quin detall que t’alertin que fa fred a -58 graus. Potser no t’adones sino reps l’avís…

I somric.

De fet, el Martí, que té 7 anys, no té ni idea del concepte de Blue Monday. No pot estar condicionat de cap manera. A més, quan s’ha llevat avui, tampoc ho sabia jo. O sigui, que no el podia condicionar amb la mirada. Deixeu-me que us faci un petit resum dels 15 minuts del Martí des de que ha obert els ulls avui 15 de gener de 2018 (Setmana dels Barbuts, la més freda de l’any)…

“Martí, que són tres quarts de vuit, que farem tard! El Nil ja s’ha begut la llet amb colacao (que és un genèric per dir Nesquik)”. M’acosto al seu llit. El miro. I veig que alguna cosa no va bé. Fa cara d’emprenyat (més del normal, vull dir), i em diu:

“Papa, com que farem tard, quin dia és avui?”

I jo: “Martí, és dilluns”,

I ell: “Nooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo” i 2 minuts més tard em diu:

“Papa, diga’m que no és dilluns. Diga’m que és diumenge”. I jo que li dic que no (no serviria de res enganyar-lo si al cap de mitja hora és dins de l’autocar de l’escola. Se n’adonaria solet…). Estava enfonsat. De fet, hi ha res pitjor que llevar-te un dilluns pensant-te que és diumenge? (Sí, ja sé que hi ha coses pitjors, però és que l’exageració funciona molt bé en l’storytelling). Estava destruït.

“No, és el pitjor dia de la meva vida” (en van uns quants, normalment en dilluns i a tres quarts de vuit del matí). “No pot ser, i a més tota la setmana tinc verdura de primer plat a l’escola!”. Aquí he estat a punt de donar-li la raó i dir-li que sí, que pintava a setmana de merda. Però, què coi, sóc el seu pare i he de fer veure que a mi també m’agrada la verdura i que és bona…

S’ha anat llevant i vestint i hem repassat la setmana. L’hem vista en perspectiva, hem vist la següent i millora, francament. Aquesta. Justa. Quatre de cinc en verdura. I el dia que no, pasta però ams salsa de xampinyons. I sumem-hi peixet. Espines incorporades. Al final hem deconstruït alguns plats per ingredients, li he donat estratègies per menjar verdura sense que sembli verdura i la cosa ha millorat.

Ara bé. No hi ha ningú que el salvi avui de la paella amb verdures (s’ha d’entendre que, pensant com un nen, tallades petites i barrejades, per tant, insalvables!) i del lluç (que vol dir peix amb espines encara que em diguin que no) amb ceba i panses (sort de les panses!). Avui com a mal pare que ha salvat una situació d’emergència, li portaré una mica de pa Bimbo amb Nocilla per berenar.

Apa, a disfrutar del Blue Monday!