Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

La meva vida.

Mentre vaig escrivint capítols, us faig un resum dels colors que he pintat, de moment. Són colors lligats a experiències. Són emocions pintades. És una vida de colors. De fet, són colors que pinten una vida…o dues…

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

La vida es viu. I ja està.

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera.

Teorema:

Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està).

Corol·lari:

Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer.

Si estem d’acord, podem tirar endavant.

Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la vida.

La foto que penjaré, l’he titulat: “La vida segons el Nil”. Hi esteu d’acord?

Vides. La vida del Martí i el Nil.

Avui toca el post de Mum’s…per a tothom…

Cada vegada més, prenc consciència que part de l’educació com a pare dels meus fills, passa per respectar la seva forma de veure el món, i no tant per ensenyar-los de quina forma veig el món jo.
Crec que, com a pare, estem sobrevalorats. És cert que som importants per als nostres fills. De fet, segurament, en els seus primers anys, som els seus referents. El pare, i la mare. Tots dos. 
El que passa és que m’estic adonant que estic més còmode amb el concepte de pare qüàntic que d’hiper-pare. Ser un observador que no modifiqui la realitat. La realitat dels meus fills. Que juguin sols. No guiats. Que disfrutin. Que es diverteixin. Que aprenguin. Encuriosits. Que s’equivoquin. Que ho tornin a provar. I que, si ho necessiten, que em demanin ajuda. 
Penso que els pares hem de ser un suport per als nostres fills. I prou. Els valors i les creences les traspassem inconscientment, amb els nostres actes. No cal que els diguem res. No cal que els diguem què han i què no han de creure. El que cal és que , nosaltres, siguem congruents amb els nostres valors. Que siguem sincers i homestos amb el que sentim, el que pensem i el que fem. Perquè al cap i a la fi, si estan alineats, les persones del nostre voltant, en general, i els nostres fills, en particular, ens percebran com a persones honestes. I ens creuran. I aprendran a relacionar-se de forma correcta amb les seves emocions.
Cada vegada més, penso que m’agradaria que el Martí i el Nil aprenguessin a ser feliços. A decidir què volen fer amb la seva vida. Que tinguin autoestima. Que tinguin autoeficàcia. Que siguin intel·ligents, emocionalment. Que s’autoconeguin. Que s’agradin. I que sapiguen decidir, ja, des de petits petits, que l’important a la vida és saber que l’important és l’important. És un joc de paraules? Sí i no. Ho és, però per a mi, és la clau de la nostra existència. És el que ens dóna la clau per a ser feliços i fer feliços la gent que tenim al costat.
De fet, m’agradaria acabar el post amb 5 punts. Els que desitjaria que mai, mai, el Martí i el Nil hagin de retreure’s. NOTA: Aquests punts són les respostes a la pregunta que Bronnie Ware va fer durant anys a malalts terminals, i que era “Quines coses t’hauria agradat fer a la teva vida i que et penedeixes de no haver fet?”
1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva vida i no la vida que els demés esperaven de mi.
2- Tant de bo no hagués treballat tant. 
3- Tant de bo hagués tingut el coratge d’haver expressat els meus sentiments.
4- Tant de bo hagués estat més amb els meus amics.
5- Tant de bo m’hagués permès ser més feliç.

I jo, afegeixo, de la meva collita: “Tant de bo no s’hagin de penedir per no haver fet res d’això”. M’agradaria contribuir a la seva felicitat. La del Martí i la del Nil. Tenen tota una vida per davant. Una única vida. Missatge per a tots dos: “Aprofiteu-la, sigueu curiosos, disfruteu i sigueu feliços”.
La Mariona, i jo, hi serem sempre, incondicionalment. Forma part de ser pare, i mare. I m’encanta.

Ai, que me n’oblidava…

Si hi ha una cosa que m’encanta de tenir fills (a part de moltíssimes altres) , és el fet de tenir un llenguatge i unes bromes pròpies que compartim i que ningú més coneix (amb permís de la Mariona, és clar, que també ho té). Cada dia, quan arribo a casa, m’acosto al Martí i al Nil, els miro, i els dic: “Ai, que us volia dir una cosa i me n’oblidava…”i, automàticament, els dos, sense mirar-me i sense deixar de fer el que fan, com si els avorrís i tot (però de “groma”), em diuen: “que t’estimo…”  Jo els dic: “ostres, com ho sabíeu?” I em diuen: “perquè ens ho dius sempre”…i jo, contentíssim de dir-los-ho sempre…
I avui, quan he arribat a casa a dinar, els ho he dit i me n’he anat a l’altra punta del pis mentre ells jugaven juntets al sofà, i al cap d’uns segons, el Martí crida des del sofà: “Papa, m’encantaria que quan et morissis tinguessis una vida, perquè així et recuperaria…i encara tindries el teu papa i la teva mama….però no ho tenim…“. Me l’he mirat i quan li anava a donar les gràcies, ja tornava a estar enganxat a l’iPad, amb un joc que ja és tan bo com jo. 

Això ho tenen els nens, poden passar de parlar de la cosa més bonica i profunda del món a jugar amb l’iPad com sino haguessin dit res. I a mi, mentrestant, aquestes paraules que ha dit, m’han quedat gravades, per sempre, per boniques, per bonic. Que bonics que són el Martí i el Nil…vaig a dir-los una cosa abans que no se m’oblidi…

Pantalons curts i xancletes (tot l’any)…

M’encanta! M’encanten els estius! No només per les vacances, que també…és més pel conjunt de coses que passen a l’estiu.

La gent connecta. Em fa gràcia quan em diuen: “Me’n vaig de vacances per desconnectar”, i jo, no puc deixar de pensar que fem vacances per CONNECTAR. És quan som més nosaltres. Ens relaxem. Ens posem pantalons curts. Ens posem el somriure a la cara. Ens posem una cerveseta als llavis. O dues. O un gintònic quan es pon el sol. I riem. I parlem. I ens apropem més. I ens relaxem. Connectem. Connectem amb nosaltres mateixos i mateixes. Som nosaltres. Per tant, a mi m’encanta dir a la gent, i dur-los la contrària, que quan fan vacances, connecten.

Els nostres fills estan connectats tot l’any. El Martí i el Nil viuen connectats tot l’any. La meva aspiració, i la de la Mariona, segur, és que no perdin aquesta connexió mai de la vida. Que no necessitin dir mai. “Papa, me’n vaig de vacances, a desconnectar”. 

Hi ha molta gent, massa, m’atreviria a dir, que viuen 11 mesos pensant en el mes de vacances…

Hi ha molta gent, massa, que viuen 5 dies, de dilluns a divendres, pensant en “que bé que estaré dissabte i diumenge”…

Hi ha molta gent, massa, que viuen 8 hores al dia pensant en “quan arribi a casa sí que estaré bé”…o al revés…

Hi ha molta gent, massa, vivint i pensant en que bé que estaré més endavant sense prou conscients que potser, un dia ja no hi haurà “més endavants”. No hi haurà més dissabtes, ni diumenges, ni mesos d’agost, ni cervesetes, ni gintònics, ni somriures, ni converses per compartir,…

I els estius són el moment que més s’apropa a com viuen els nostres nens. Disfrutant de cada dia. De cada moment. Sigui on sigui. De viatge a la Polinèsia. O a Castellgalí. O al sofà de casa al costat d’un ventilador. O anant a dormir més tard. O llevant-nos més tard. O corrent per casa en calçotets (sí, els meus fills fan igual que jo). O anant a dormir en calçotets (sí, els meus fills fan igual que jo),…

A l’estiu, em fa la sensació que som més lliures. Que som més nosaltres. Que ens donem permís per viure com ens agradaria viure la resta de l’any. En pantalons curts i xancletes (metafòricament, que a Manresa, els hiverns són freds. Tan freds com els aires condicionats que hi ha ara mateix als “puestus”).

A mi, em sembla que els meus fills viuen amb pantalons curts i xancletes tot l’any. Ja sigui un dilluns del mes de febrer o un dissabte del mes d’agost. I, de vegades em demanen. “Papa, quin dia és avui?”. Viuen el moment que toca…

Jo aspiro, i de vegades ho aconsegueixo, a viure en pantalons curts i xancletes, tot l’any. 24 hores al dia. 7 dies a la setmana. 365 dies l’any. Sense desaprofitar-ne cap…

…perquè no m’agradaria trobar-me un dia, sorprès, quan fos molt i molt vellet…molt i molt…preguntant-me: “Tant de bo hagués estat prou valent per viure la meva vida, tal i com jo la volia, no tal i com l’esperaven els demés. Tant de bo hagués provat de ser feliç”, tal i com va fer Bronnie Ware durant tants i tants anys a gent que ja no tenia més dissabtes ni diumenges ni mesos d’agost per compartir…

Sí, avui m´he posat tontet, ho reconec, però veig massa gent que té ganes de posar-se pantalons curts i xancletes i no s’atreveix a fer-ho…. Massa gent vivint vides que no són seves…

…i la meva aspiració és que el Martí i el Nil visquin les seves vides. La meva, és meva. I el que jo no faci és responsabilitat meva, no d’ells. M’ho quedo per a mi. Tenen massa coses per viure…i una vida per fer-ho…

Any nou, vida…vella?

Bon any 2014!!! Ja torno a ser aquí…i acomplint un dels objectius o propòsits que com a bon ésser humà m’he fet…segueixo amb Les Personetes Creatives.

I parlant d’objectius, la meva idea era fer el primer post amb una llista dels meus propòsits pel nou any, però he pensat dues coses…una, que segur que ho fa tothom, i dues, que llavors, al final de l’any m’adonaré que d’una llarga llista, n’han quedat uns quants per fer…i a més, serà pública!!! I llavors he pensat que seria mig mig, que parlaria d’objectius, de propòsits i de personetes creatives…

I, ara que està tan de moda de parlar d’un tema com és el coaching, aquesta llista de propòsits que ens fem el dia 1 de gener de cada any…des de fa molts anys, és l’inici d’un procés d’autocoaching que tots ens fem…i sense saber que ens el fem!!!! Una de les bases principals del coaching és posar-se objectius, i com que tampoc us vull fotre un “rotlle”sobre aquest tema, només us diré que aquests, han de ser, mesurables, “trossejables”, ecològics, definits en el temps, en positiu i que depenguin de nosaltres. Sino acompleixen aquests requisits, no estan ben definits i, en el millor dels casos, són SOMNIS, que també estar bé de tenir-ne sempre i quan siguem conscients del que són…somnis; i en el pitjor dels casos ens frustrem quan no els aconseguim. Hi ha gent que no es posa objectius i així no es frustra quan no els aconsegueix, perquè no es pot no aconseguir un no objectiu (són els que anomeno zombies vitals). Com que, en general, crec que s’entenen bastant bé les característiques que han de tenir els objectius, no les explicaré, o, en tot cas, només us diré què vol dir que siguin ecològics: vol dir que han de ser congruents amb les nostres creeences i que el fet d’assolir l’objectiu, no faci que perdis altres coses que són vitals per a tu (si posem un objectiu que no sigui ecològic, el més fàcil és que ens autoboicotegem per tal de no aconseguir-lo, encara que sigui a nivell inconscient. Per exemple, vull un any sabàtic i marxar a donar la volta al món. Pot ser un objectiu, però si resulta que tens parella, fills, feina, família, amics…que són importants per a tu i que per aconseguir el teu “objectiu/somni” perdries algun dels anteriors, segurament acabaràs no aconseguint-lo).

Un cop explicades, per sobre, cosetes sobre els objectius, anem a la part que em toca d’a prop. Jo també m’he posat objectius pel 2014 i també tinc somnis sobre el 2014. (NOTA MENTAL: un dia he de dedicar un post al meu procés d’Autocoaching des de fa un any i mig cap aquí, per si puc ajudar a altres persones a iniciar el seu.). Com us deia, tinc objectius i somnis, i m’he adonat que la major part d’objectius que em poso amb el Martí i el Nil són somnis i/o expectatives, i que els hauré de redifinir per poder aconseguir-los perquè els tinc mal redactats. I la veritat, és molt fàcil quan ets adult decidir fer nous propòsits en un dia clau perquè t’ajuda amb una mica de motivació extra (com a mínim per començar-los), però en el cas d’uns nens d’1 i 3 anys, és, com a mínim, difícil de fer-los entendre què és un canvi d’any i perquè és important (si ho és…). Crec que per a ells és més motivador posar-los objectius el dia del seu aniversari ja que són més conscients de que és un canvi important…i vist l’èxit que tenen els propòsits que ens posem els adults, potser també ho hauríem de fer (o traslladar, com penso de fa temps, l’inici d’any a l’1 de setembre després de les vacances d’estiu, que té molt més de trencament que l’1 de gener).

Ufffff…quantes coses a dir i quanta dispersió!!!!!! He començat l’any amb molta energia…

En el meu cas any nou, vida…vella, perquè hi ha coses que segueixen ben igual que l’any passat, i, en alguns casos ja m’agrada, però en altres, no tant…

…el Nil segueix dormint tota la nit i es desperta ben tard (en idioma pare vol dir passades les 8 hores) i m’encanta…

…el Martí segueix esmorzant el seu bibi encara que ja sigui mig (segons ell) o petit (segons els seus pares) tot i temptar-lo amb pambnocillas i llets amb colacao i potser hauria d’acabar aquest any sense bibi…

…el Martí i el Nil es segueixen barallant per agafar les baquetes i tocar el tambor (això vol dir que van ben encaminats…hihihi) i m’encanta…

…i el Martí segueix venint  a la nit al nostre llit i…

…en el proper post us posaré totes les variants i estratègies que posa en marxa per aconseguir-ho i que, amb el nou any, han millorat molt. Aquest Martí és tot un estratega. Només us diré que te’l pots trobar dormint a qualsevol lloc de la casa per no dormir a la seva habitació…

(AVÍS: el proper post contendrà molt d’humor i alguns ensurts dignes de “El sexto sentido”…esteu avisats…)