Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

Anuncis

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats (Extracte de “Colors que pinten una vida”).

Sembla mentida, però ja estic acabant el pròleg/epíleg. Em passo el dia a l’iPhone, i a l’iPad, i el Martí i el Nil em miren amb curiositat:

– Papa, estàs escrivint el llibre?- em diuen

– Sí,- els dic, com sentint-me escriptor. Que fàcil que és sentir-se algú.

Va, vinga, us deixo una part final del pròleg/epíleg, a veure què us sembla…

Sembla que començava a ploure. Gotes d’aquelles grosses. Molt grosses. Era una típica tempesta d’estiu, però no era estiu. Per ser finals d’hivern feia prou bon temps. Feia entretemps, un hivern-primavera. De jaqueteta. De “rebequeta”. És aquell temps que no saps què posar-te. Pots passar fred i calor el mateix dia. Has de decidir quan treure’t i posar-te roba, i si eres mandrós com ell, et podies refredar ràpidament. De fet, es passava mig hivern refredat. No se’n recorda de cap hivern de la seva vida que no s’hagués refredat. Acumulava refredats i els ajuntava amb les al·lèrgies de primavera. Es solapaven, “refral·lèrgia” n’hi solia dir. Tenia una certa mania, positiva, a posar noms inventats a coses i llocs.

Ara que hi pensava, potser recordava colors perquè li costava recordar olors. Tenia el nas tapat molt i molt sovint, però la vista la tenia força bé si descomptava una lleugera miopia i un no tan lleuger estigmatisme, barrejat amb una incipient vista cansada que començava a detectar. Era el moment de decidir si:

1-Es comprava ulleres de llegir. Les “del cerca”. Amb tires i tot per portar-les penjades quan no les duia a la punta del nas. Gros, per altra banda.

2-Es comprava ulleres bifocals.

3-Es comprava un mòbil molt més gros.

4-S’allargava els braços amb una costosa i dolorosa operació.

Seguia fent veure que llegia bé encara que, cada vegada més, feia cares extranyes, com arrufar el nas, quan li posaven la carta del restaurant a davant:

-Trieu vosaltres-, sempre deia.

-A mi m’és igual, m’agrada tot- per no haver de reconèixer que no s’hi veia.

I, al final, aprofitant que gairebé no tenia olfacte, va acabar menjant de tot per no dir que no hi veia “tres en un burro”. Va acabar provant coses que no hauria provat en tota la seva vida, només per no dir que no s’hi veia. Va menjar foie, va menjar bròquil i, fins i tot, un dia, crec que va menjar algun escarabat arrebossat pensant-se que era una gamba, en aquell restaurant vietnamita, regentat per xinesos, del xamfrà esquerra del costat de casa seva. Li agradava la paraula xamfrà, molt, la trobava bonica i se’n treia poc partit. “Xamfrà” es repetia fins que la paraula perdia el sentit. “Xamfrà”, quina paraula més extranya. Li agradaven els xamfrans i els escarabats arrebossats. Negres. Una altra vegada li venia el negre. Potser no estava tenint un bon dia, essent, potser, l’eufemisme més suau que havia trobat per anomenar un dia de merda, de fet, el dia més merdós de la seva merdosa vida de merda.

De totes maneres, pensava:

-Doncs mira, ara, potser no caldrà que decideixi.

En quin moment la truita amb patates va deixar de tenir gust de truita amb patates?

Com es pot desprendre del títol, aquest és un post seriós. Molt seriós. Seriosíssim. De fet hagués pogut posar un altre títol, però és que m’estic menjant un entrepà de truita amb patates, i, de vegades, sóc molt bàsic.

De fet, quan dic que és un post seriós, no ho dic de broma. La frase és metafòrica. És un eufemisme. I fins i tot, abans de que algú la contesti, és retòrica (però sentiu-vos lliures de contestar-la si voleu).

De fet, estic impartint un curs de PNL a ACRA i, just avui, ha tocat (o he fet tocar) una de les meves sessions preferides: ELS VALORS. Quan es parla de valors es parla del que és important. Del que és important per a cadascú. És quan comencen les preguntes de veritat. Les que ens toquen. Ens hem tocat, una altra vegada, de forma metafòrica.

Hem descobert els valors de totes i cada una de les persones que fan el curs.

No només això, hem descobert que són la guia del nostre comportament i quanta (in)felicitat pot venir d’un (des)ajust entre els valors i la conducta.

No només això, hem descobert com Reconnectar una altra vegada amb els nostres valors d’una manera totalment vivencial.

I no només això, hem sentit Empatia de veritat. No la de “ah, sí, ja sé el que és l’empatia”. Hem deixat els valors de cadascú i hem agafat els de l’altre. Hem deixat el nostre mapa i hem agafat el de l’altre.

Ens hem mirat als ulls i tot ha canviat. Hem connectat des de l’important. Des del que ens mou. Des del “per a què” fem el que fem. i hem somrigut. Amb complicitat.

I d’aquí la meva pregunta de l’inici. Quan temps feia que no et feies aquesta pregunta…si te l’havies fet mai?

Doncs això?

En quin moment hem deixat de viure la vida com la volíem viure?

La vida es viu. I ja està.

Hi ha dues premises o teoremes amb les quals començo els cursos de gestió del temps. I una és el corol·lari de la primera.

Teorema:

Només tenim una vida. (Podríem entrar en disquisicions de corrents mentals, renaixements i budisme, però no hi entraré. Ja està).

Corol·lari:

Si només tenim una vida, tot el que no fem en ella, quedarà per fer.

Si estem d’acord, podem tirar endavant.

Doncs bé. Avui mentre faig un cafè amb llet a les 18 h de la tarda, el Martí és escalant al Pati Vertical de Manresa i, tinc el Nil adormit, estirat davant meu, veig una imatge que em defineix el que és la vida.

La foto que penjaré, l’he titulat: “La vida segons el Nil”. Hi esteu d’acord?

Vides. La vida del Martí i el Nil.


Avui toca el post de Mum’s…per a tothom…

Cada vegada més, prenc consciència que part de l’educació com a pare dels meus fills, passa per respectar la seva forma de veure el món, i no tant per ensenyar-los de quina forma veig el món jo.
Crec que, com a pare, estem sobrevalorats. És cert que som importants per als nostres fills. De fet, segurament, en els seus primers anys, som els seus referents. El pare, i la mare. Tots dos. 
El que passa és que m’estic adonant que estic més còmode amb el concepte de pare qüàntic que d’hiper-pare. Ser un observador que no modifiqui la realitat. La realitat dels meus fills. Que juguin sols. No guiats. Que disfrutin. Que es diverteixin. Que aprenguin. Encuriosits. Que s’equivoquin. Que ho tornin a provar. I que, si ho necessiten, que em demanin ajuda. 
Penso que els pares hem de ser un suport per als nostres fills. I prou. Els valors i les creences les traspassem inconscientment, amb els nostres actes. No cal que els diguem res. No cal que els diguem què han i què no han de creure. El que cal és que , nosaltres, siguem congruents amb els nostres valors. Que siguem sincers i homestos amb el que sentim, el que pensem i el que fem. Perquè al cap i a la fi, si estan alineats, les persones del nostre voltant, en general, i els nostres fills, en particular, ens percebran com a persones honestes. I ens creuran. I aprendran a relacionar-se de forma correcta amb les seves emocions.
Cada vegada més, penso que m’agradaria que el Martí i el Nil aprenguessin a ser feliços. A decidir què volen fer amb la seva vida. Que tinguin autoestima. Que tinguin autoeficàcia. Que siguin intel·ligents, emocionalment. Que s’autoconeguin. Que s’agradin. I que sapiguen decidir, ja, des de petits petits, que l’important a la vida és saber que l’important és l’important. És un joc de paraules? Sí i no. Ho és, però per a mi, és la clau de la nostra existència. És el que ens dóna la clau per a ser feliços i fer feliços la gent que tenim al costat.
De fet, m’agradaria acabar el post amb 5 punts. Els que desitjaria que mai, mai, el Martí i el Nil hagin de retreure’s. NOTA: Aquests punts són les respostes a la pregunta que Bronnie Ware va fer durant anys a malalts terminals, i que era “Quines coses t’hauria agradat fer a la teva vida i que et penedeixes de no haver fet?”
1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva vida i no la vida que els demés esperaven de mi.
2- Tant de bo no hagués treballat tant. 
3- Tant de bo hagués tingut el coratge d’haver expressat els meus sentiments.
4- Tant de bo hagués estat més amb els meus amics.
5- Tant de bo m’hagués permès ser més feliç.

I jo, afegeixo, de la meva collita: “Tant de bo no s’hagin de penedir per no haver fet res d’això”. M’agradaria contribuir a la seva felicitat. La del Martí i la del Nil. Tenen tota una vida per davant. Una única vida. Missatge per a tots dos: “Aprofiteu-la, sigueu curiosos, disfruteu i sigueu feliços”.
La Mariona, i jo, hi serem sempre, incondicionalment. Forma part de ser pare, i mare. I m’encanta.