Aquell company que t’estripava el dibuix.

Són aquell company que t’estripava el dibuix. “Tothom a dibuixar un paisatge”: i tu t’hi posaves. I treies la llengua. I el miraves i el remiraves. I te’n senties orgullós. I llavors, de cop i volta, sense previ avís, venia el teu “company” de la cadira del darrera i en un atac de ràbia t’estripava el teu dibuix. Perquè no suportava que el fessis tan bé. Ara just fa un any algú va convertir una festa en una pel·lícula de por. Algú ens va estripar el dibuix.

Recordo llevar-me d’hora, vestir els nens mig adormits, vestir-me jo i arribar a davant del Conservatori de manresa (el nou!) i veure’l ple, pleníssim de gent. Gent amb paperetes als dits. Amb ganes de dir-hi la seva. D’exercir els seu dret. D’autodeterminar-se. De votar, collons.

Molta gent. Gent que no ens coneixíem de res, mirant-nos amb cara de complicitat. Sino ens coneixíem gens, algunes cares de recel. Confiança i por a parts iguals. Una festa. Gent cantant. Gent jove, gent gran. Gent molt gran. Republicans de tota la vida votant per a una nova República. Nens i nenes petits acompanyant els pares i mares a la festa que havia de ser. Passadissos perquè els més grans no fessin cua. Aplaudiments cada vegada que algú havia votat. El que fos, el que fos. El que fos. Però ens van estripar el dibuix.

I després por i incredulitat. No ens podíem creure el que ens deien. El que vèiem. El que ens arribava. Por. Molta por. Podia passar qualsevol cosa, però picar la gent per votar és totalment indigne. És més fàcil destruir que construir, ens ho han demostrat moltes vegades.

Els agradi o no, l’1 d’octubre del 2017 ha passat a la història com la veu del poble català cridant a les urnes i com la jornada més indigne i fastigosa per part dels que la van voler destruir. Gent amagant les urnes a les esglésies, a dalt dels arbres, fent veure que jugaven a cartes. Fent festa. Això quedarà per sempre encara que no els agradi.

Vam votar. Hi va haver urnes. Hi va haver referèndum. Vam construir. Tot el dia. I els dies d’abans. I els de després. I seguirem construint encara que ells segueixin destruint. Quant més destrueixin més construïrem. Tenen ràbia. Com la ràbia d’aquell company d’escola que t’estripava el dibuix perquè a tu et quedava millor i ell no era tan destre…

Ara fa un any,. Ja fa un any. Tot just fa un any. I aquell 1 d’octubre vam cridar molt fort. Aquelles paperetes cridaven molt. Tant que ens van voler apagar el so a cops de porra. I així no s’apaga el so. Així es crida més lluny i més fort.

El Martí i el Nil, hi van ser. Potser no se’n recordaran però hi van ser. Això és per nosaltres i també per ells. Perquè no hagin de passar per tot això una altra vegada.

I no. Encara no ens han demanat perdó. I sino hi ha perdó costa molt tancar una ferida. Molt. Diuen que ni oblit ni perdó. Mireu, no sé què dir-vos perquè viure amb rancúnia cansa molt. I a mi m’agradaria perdonar, però crec, des del meu humil punt de vista que si tu fas una festa i venen a trinxar-te-la, a trencar taules i cadires, a beure’s les teves begudes, a menjar els teus entrepans i a riure’s de tot plegat, el primer perdó potser és del qui espatlla la festa. Digueu-me agosarat, però als meus fills els dic que quan fan alguna cosa que fa mal a un altre haurien de demanar perdó. El problema és que potser no el volen demanar. Perquè ja els està bé el que van fer.

Malparits. Són el company que t’estripa el dibuix perquè t’ha sortit millor que a ell.

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…

Això no és un Referèndum, és una Festa Major…

Les mentides m’indignen. Les mitges veritats, també. Si una cosa no és veritat, és mentida. Estic d’acord que la major part de notícies són punts de vista i opinions, però hi ha realitats. Realitats viscudes i realitats explicades. I quan les realitats no s’expliquen bé, es manipulen i, expressament, es mostren d’una forma que no són, per provocar odi, per aquí ja no hi passo!

Aquest post va dedicat a tota la gent que no és a Catalunya ara mateix, ja siguin catalans, espanyols o suïssos. M’és igual. Gent que opina amb informacions de tercers. I sí, aquesta també és una informació que us vé de tercers. Però de primera mà, què cullons!

Ja fa dies que a Catalunya estem revoltadots (algú pot dir que som tumultuosos i sedicionistes, però això no m’ho crec!). Estem indignats. Estem emprenyats. Estem ansiosos. Ens estem votant a sobre. I hi ha algú que això no li sembla bé. I per això, ens volen posar la por al cos. Volen que ens violentem. Ens provoquen. Volen arguments per dir que estem en “guerra”. Que maltractem la gent que no pensa com nosaltres. Que els perseguim i que els fem la vida impossible.

Doncs, mireu, per tots i totes els que no sou a Catalunya i voleu saber com funciona un d’aquests actes subversius, us l’explico:

“Hi ha un munt de persones amb ganes d’expressar la seva llibertat. Hi ha solters i solteres. Hi ha casats i casades. Hi ha famílies amb nens i nenes petits. Hi ha divorciats i divorciades. Hi ha vidus i vídues. Hi ha colles d’adolescents amb estelades penjades del coll. Hi ha gent fent una cerveseta. Hi ha gent fent un vermut. Hi ha gent fent una coca cola. Hi ha gent que prefereix el vichy o la “graciosa”. Hi ha gent somrient. Hi ha gent emprenyada. Es miren. Somriuen. Ploren. De tristes. I de ràbia. Continguda. Els nens pugen sobre les espatlles del pare o la mare per veure-ho millor. No s’ho poden perdre. Hi ha gent escoltant música. Hi ha gent tocant música. “Corren,corren, pels carrers corren”. S’ho passen bé. Surten els de la batucada (que estan a tots els “puestus”). Fan ball de bastons. Surten els castellers…i les gralles. Surten els Gegants i els Capgrossos. La gent canta. La gent crida. “Volem votar”. “I-Inde-Independència”. Els segadors. Més que mai. Hi ha de tot. Gent dreta. Gent asseguda. Gent estirada. Mai de genolls. Xiuxiuejos a cau d’orella. Nervis a flor de pell. Papallones a l’estómac. “Però votarem o no votarem?”. Se sent sovint. “Ens deixaran?”. “I ara què poden fer més?”. Ja no sabem què creure. Cada vegada hi ha més gent. Avis i àvies. Tiets i tietes. Gent que es muda com si fos diumenge. Gent amb xandall. Gent que es pensava no tornar a viure això. Gent que té ganes que sigui l’1-O per poder dir el que pensa. Clavells a la mà. Paperetes amb el Sí i el NO. Sí, sí, les 2 opcions. Per decidir. Individualment el nostre futur col.lectiu. Els nens juguen, riuen, s’avorreixen, corren. Com sempre. Les places són plenes. Places màgiques. Més que mai les places com a lloc de reunió de gent. Fent la seva feina. M’encanten les places. Llocs per estar-s’hi. No són de passada. La Plaça Major. Calor. I fresqueta. Senyeres. Estelades. La gent es mira molt i es saluda. Ganes de passar-ho bé. Ganes de país. Ganes de República.

Avui sortim i demà també si fa falta. Les places segueixen al seu lloc. La gent també. Tornarem a saltar, cridar i somriure les vegades que faci falta…”

Això, això, és el que passa en aquestes manifestacions tumultuoses i sedicioses i secessionistes tan perilloses. És una Festa Major. Els catalans ens emprenyem per dintre. Per fora, és una Festa Major. Vine. Comprova-ho. Et quedaràs parat. Et quedaràs parada. Prou mentides. Tenim ganes de Festa Major. LA Festa Major. La més gran que hi pot haver. La de votar per decidir el nostre futur. Hi ha una Festa més gran que aquesta?

Au va home va…