Xancletes i mitjons…

Una de les millors coses que et poden passar a la vida quan tens fills és deixar-los fer. A la seva. Sense filtres. Et lleves al matí, amb els ulls mig lleganyosos. La Mariona es lleva, amb els ulls mig lleganyosos també. Jo faig els entrepans per esmorzar a l’escola. Gall d’indi pel Martí i fuet pel Nil. Of course. La Mariona els prepara la roba. Tota. Menys les sabates. Important detall tal i com podeu comprovar a la foto adjunta.

Ahir van anar a dormir vestits de superherois. El Martí era l’Spiderman. El Nil era el Hulk. Per veure’ls. Per pixar-se. Teníem l’Spiderman i el Hulk dormint a casa. El Hulk s’ha llevat exactament igual que com va anar a dormir. Però destapat. L’Spiderman m’ha semblat que deu haver passat una miqueta de calor i s’ha llevat en pilotes. Però tapat. Són ben diferents el Martí i el Nil.

El Nil s’ha llevat, com sempre, amb un somriure murri. “Nil, que estàs despert? Hulk que estàs despert?” I somriu. Per menjar´se’l.

El Martí té un altre despertar. Una miqueta més “estil adolescent”. “No, papa, tinc son. Una mica més. Tanca la llum”. Ja el conec. Triga 5 minutets a ser encantador.

Es beuen la llet. El Martí en deixa un culet. Com sempre. Com sa mare. Tenen gana. Volen galetes. “Papa, volem galetes de xocolata. Les que siguin però de xocolata!”. Les hi dono. Fem el ronso una bona estona. Tenim temps fins que anem a buscar el cotxe per deixar-los a l’autobús que els porta a l’escola dels Dracs.

Sortim de casa. Bé de temps. Caminem pel carrer. Ens entretenim una mica. Em giro. Els miro. Són bonics. El Nil s’ha posat els mitjons per fora dels pantalons. Mitjons de Nadal i xancletes de Minions. “Nil, però què fots amb xancletes?”. “Papa, no són xancletes, són sabates foradades i m’agraden molt.” No ho nego, els mitjons i les “xancletes” per separat, estan bé, però la barreja no m’acaba de fer el pes. Li miro la cara. Està feliç. “Au va, tira!” Li dic. I cap al cotxe tots tres.

És el primer dia que els acompanyo aquest curs. M’agrada. Rutina. Ens esperem a que arribi el bus. Com sempre. Arribem d’hora. I tenim converses especials. Profundes. O no. I el bus arriba. Saltem del cotxe, els dono la bossa. Els acompanyo a la porta:

Faig un petó al Martí. Me’l torna.

Faig un petó al Nil. Se l’esborra. Hi ha coses que no canvien.

Me’n vaig corrents a l’altra banda de l’autobús. Miro a veure si em saluden des de les finestres. Com l’any passat. Espero. No els veig. El bus se’n va. Es fan grans. Ja no necessiten veure’m pel vidre abans de marxar cap a l’escola:

Estic content.

Estic trist.

Em poso nostàlgic. I torno a pensar amb les xancletes i els mitjons del Nil i que un dia no s’ho voldrà posar junt (espero). I ara ho disfruto.

Pantalons curts i xancletes (tot l’any)…


M’encanta! M’encanten els estius! No només per les vacances, que també…és més pel conjunt de coses que passen a l’estiu.

La gent connecta. Em fa gràcia quan em diuen: “Me’n vaig de vacances per desconnectar”, i jo, no puc deixar de pensar que fem vacances per CONNECTAR. És quan som més nosaltres. Ens relaxem. Ens posem pantalons curts. Ens posem el somriure a la cara. Ens posem una cerveseta als llavis. O dues. O un gintònic quan es pon el sol. I riem. I parlem. I ens apropem més. I ens relaxem. Connectem. Connectem amb nosaltres mateixos i mateixes. Som nosaltres. Per tant, a mi m’encanta dir a la gent, i dur-los la contrària, que quan fan vacances, connecten.

Els nostres fills estan connectats tot l’any. El Martí i el Nil viuen connectats tot l’any. La meva aspiració, i la de la Mariona, segur, és que no perdin aquesta connexió mai de la vida. Que no necessitin dir mai. “Papa, me’n vaig de vacances, a desconnectar”. 

Hi ha molta gent, massa, m’atreviria a dir, que viuen 11 mesos pensant en el mes de vacances…

Hi ha molta gent, massa, que viuen 5 dies, de dilluns a divendres, pensant en “que bé que estaré dissabte i diumenge”…

Hi ha molta gent, massa, que viuen 8 hores al dia pensant en “quan arribi a casa sí que estaré bé”…o al revés…

Hi ha molta gent, massa, vivint i pensant en que bé que estaré més endavant sense prou conscients que potser, un dia ja no hi haurà “més endavants”. No hi haurà més dissabtes, ni diumenges, ni mesos d’agost, ni cervesetes, ni gintònics, ni somriures, ni converses per compartir,…

I els estius són el moment que més s’apropa a com viuen els nostres nens. Disfrutant de cada dia. De cada moment. Sigui on sigui. De viatge a la Polinèsia. O a Castellgalí. O al sofà de casa al costat d’un ventilador. O anant a dormir més tard. O llevant-nos més tard. O corrent per casa en calçotets (sí, els meus fills fan igual que jo). O anant a dormir en calçotets (sí, els meus fills fan igual que jo),…

A l’estiu, em fa la sensació que som més lliures. Que som més nosaltres. Que ens donem permís per viure com ens agradaria viure la resta de l’any. En pantalons curts i xancletes (metafòricament, que a Manresa, els hiverns són freds. Tan freds com els aires condicionats que hi ha ara mateix als “puestus”).

A mi, em sembla que els meus fills viuen amb pantalons curts i xancletes tot l’any. Ja sigui un dilluns del mes de febrer o un dissabte del mes d’agost. I, de vegades em demanen. “Papa, quin dia és avui?”. Viuen el moment que toca…

Jo aspiro, i de vegades ho aconsegueixo, a viure en pantalons curts i xancletes, tot l’any. 24 hores al dia. 7 dies a la setmana. 365 dies l’any. Sense desaprofitar-ne cap…

…perquè no m’agradaria trobar-me un dia, sorprès, quan fos molt i molt vellet…molt i molt…preguntant-me: “Tant de bo hagués estat prou valent per viure la meva vida, tal i com jo la volia, no tal i com l’esperaven els demés. Tant de bo hagués provat de ser feliç”, tal i com va fer Bronnie Ware durant tants i tants anys a gent que ja no tenia més dissabtes ni diumenges ni mesos d’agost per compartir…

Sí, avui m´he posat tontet, ho reconec, però veig massa gent que té ganes de posar-se pantalons curts i xancletes i no s’atreveix a fer-ho…. Massa gent vivint vides que no són seves…

…i la meva aspiració és que el Martí i el Nil visquin les seves vides. La meva, és meva. I el que jo no faci és responsabilitat meva, no d’ells. M’ho quedo per a mi. Tenen massa coses per viure…i una vida per fer-ho…