Imatge

Una nit màgica…

20140106-170953.jpg

Primer de tot he de dir que el post que continua al de dijous passat serà el següent. Aclarit això…segueixo:

Avui no sé de què parlar perquè no hi ha cap activitat amb nens important…o sí? Sí…avui hi ha els Reis!!!! I aquesta és l’activitat estrella amb nens…com a mínim pel que fa a mi…potser és una de les dates que recordo més de quan era petit…

Anuncio que hi haurà SPOILER…si algun pare o mare no sap qui són els Reis, que deixi de llegir…

Aquest és un post nostàlgic…de la meva infantesa…avui no parlaré de les meves personetes creatives…avui parlaré de mi…

Anem al passat…cap al 1976…més o menys…alguna data entre el Mundial d’Alemanya i el d’Argentina…

Resulta que un dia bo i dinant, el meu germà dos anys més gran que jo, va llançar una pregunta a l’aire: “És veritat que els Reis són els pares?” Jo crec que ell tenia uns 6 o 7 anys i jo, lògicament, 4 o 5…Hi havia la meva mare, i amb una barreja de manca d’anticipació i, potser, de sinceritat d’ella, li va dir que sí. I, és clar, jo era petit però no tonto ni sord i des d’aquell moment vaig saber la veritat…

Ara bé…a casa seguien entrant regals i, per tant, la nit de Reis seguia sent màgica. M’era igual si els regals els cagava el tió, queien per la xemeneia (que no teníem) o entraven per la finestra amb camell inclòs…els regals hi eren!

Pel que jo recordo…quan arribava la nit de Reis, anàvem a casa de la meva tieta i els regals eren a sota de les cortines…plenes de regals!!! Tinc un anclatge visual molt potent amb les cortines i els regals…
Un cop acabàvem, ens n’anàvem a casa nostra i em trobava regals…a sota de les cortines, també…Allà també estava ple de regals, de totes les mides…anàvem corrents cap al balcó, obríem les cortines i…a desembolicar…
Recordo que una nit…o més…el meu pare ens va gravar amb cassette (exactament com ara…;) les reaccions de quan obríem els regals i encara les he escoltat, de gran, alguna vegada. Si busqués bé el trobaria, però no sabria on escoltar-lo (hauria de buscar el walkman o el radiocassette doble pletina auto-reverse)…I també recordo que devia ser molt petit perquè el meu pare em deia: “Va Enric, que el teu germà te’ls obrirà tots i no hi seràs a temps…”. I des d’aquell dia obro (destrosso) els papers dels regals a la velocitat de la llum….Jo devia tenir 2 o 3 anys com a molt…quins records…

I més endavant, quan ja vaig descobrir de manera involuntària qui eren els Reis…vam seguir fent la mateixa parafernàlia de regals (amb alguns intents de canvi com amagar els regals per tota la casa i que no van fructificar), cortines i miscel.lània, i jo, més content que un gínjol…perquè els regals hi eren, i a més, la carta als Reis sabia que la llegirien els meus pares i, segurament, perquè era/sóc molt bon nen, em farien cas…

I perquè em vé de gust avui parlar dels Reis? Perquè és la nit de Reis…
I perquè parlo de quan vaig descobrir que els Reis són els pares (amb la inestimable col.laboració del meu germà, els amics de la seva classe que li van dir i la meva sincera mare)?
Perquè avui he obert el maleter del cotxe, el Martí ha vist els regals que hi havien, i la Mariona i jo, en una clara mostra de no fidelitat a la meva mare, ens hem inventat una història de que els Reis han entrat al cotxe per deixar-los i que eren uns despistats per no deixar-los a casa…i s’ho ha cregut…som ràpids i mentiders…uns papes perfectes…hihihi…

Bons Reis!

Imatge

Unes habilitats ocultes…o no tan ocultes!

20131223-203017.jpg

Ja us vaig parlar un dia de capacitats i habilitats, em sembla…En principi, quan neixem, tenim unes capacitats més o menys infinites per fer el que volguem a la vida, però degut a que el temps per desenvolupar-les és finit i a que tenim unes preferències, al final o al principi, en desenvolupem algunes i les convertim en les nostres habilitats.
De vegades les trobem de seguida i de vegades triguem més o en desenvolupem durant tota la nostra vida…
El que és cert, és que està molt bé saber en quines coses som hàbils i, també, que la resta de la gent ho sàpiga…o no…

Resulta que quan els nens van a l’escola (Valldaura, per exemple) i s’acosten les festes de Nadal i/o el final de curs, fan una sèrie de festivals, que solen ser de cantar, ballar o les dues coses alhora…i llavors demanen la col.laboració dels papes i mames, i demanen si saps perpetrar alguna cosa especial.
Tens vàries opcions, i una d’important, és saber callar a temps per molt orgullós que et sentis de les teves habilitats; però, de vegades, i no saps com, una de les teves habilitats més o menys ocultes surt a la llum…
En el meu cas, un dia, ara fa dues o tres setmanes, em vaig trobar la “profe” de música a l’entrada de la classe del Martí, i em va dir: “He de parlar amb tu…”. Una frase que ja fa por si te la diu la teva parella, també és, tan o més, terrorífica quan surt de la boca d’un/a mestre/a de l’escola!!!! Vaig pensar: “a veure què deu haver fet el Martí…”. Jo que m’hi acosto i em diu: “eh que toques la bateria?????”. Com se’n va assabentar????? A qui se li ha escapat????? Jo em sento bastant orgullós de tocar la bateria, però sabia que això suposava alguna activitat extra que incloïa muntar i desmuntar bateria, transport de la mateixa i alguna cosa a fer amb 250 nens i els seus progenitors orgullosos…
I sí, no m’equivocava, i la proposta era tocar 8 cançonetes de Nadal al festival de l’escola amb gairebé zero assaigs…A aquestes alçades ja no m’hi podia negar i, per tant, vaig dir que sí…

I la veritat és que només per veure la cara del Martí quan entrava al concert a punt per cantar/plorar/fer rabieta/morir-se de gana/morir-se de son…ja va valer la pena!!!!
I la veritat és que m’ho vaig passar molt bé tocant aquelles cançonetes de Nadal mentre veia el Martí i tots els seus amiguets/es mirant-me mentre tocava la bateria…
I la veritat és que dir que no poden tocar la bateria perquè si ho deixes fer a un ho voldran fer tots, és difícil…
I la veritat és que he conegut uns papes que toquen la guitarra i el saxo i que…encara farem alguna coseta…no fos cas que em quedés algun dia lliure…
I la veritat és que l’Assumpta, la seva mestra, devia quedar ben farta de mi quan, cada dia des de fa tres setmanes, el Martí, entrava a classe i li deia: “Assumpta, avui el papa tocarà la bateria”. I ella: “Que noooooooo…que encara queden tres setmanes”…i així cada dia…
I la veritat és que rebre les felicitacions dels altres pares per haver tocat al festival, també fa gràcia…
I la veritat, és que arribar a casa i que el Martí em demanés el tambor i les pales per tocar com el seu papa, també em va agradar molt o moltíssim…

I ves que el tió o els Reis de l’Orient que porten coses, porten coses, els Reis de l’Orient que porten coses a la gent, no li portin una bateria de la mida del Martí perquè es vagi entrenant si vol ser com el seu pare…o no…i que toqui la flauta o canti, que quan acabi els concerts podrà marxar de seguida cap a casa…o de festa…

I…no ho digueu gaire alt, però la meva habilitat especial de parlar del revés i comptar les lletres de les paraules amb una facilitat pasmosa, encara no la saben i està poc explotada, però el dia que ho sàpiguen a l’escola…ja em puc anar preparant!!!!!!!!!

!!!!!uoN ynA çileF i ladaN noB

Imatge

8 Maneres creatives d’aguantar-se a sobre de les espatlles d’un pare…

20131111-203449.jpg

Aprofitant la Fira de la Mediterrània d’aquest cap de setmana, us parlaré d’un tema que ja he tocat algunes vegades, però no insistiré en el mateix de sempre, no patiu! Avui només parlaré de com coi s’ho fan els nostres nens per aguantar-se a sobre de les nostres espatlles i no caure!!!!
Quan els nens són molt petits, has d’anar amb molt de compte d’agafar-los bé perquè no caiguin…i s’han d’agafar fort!! Al Martí inclús se li adormien les cames, i quan baixava a terra es tirava rodolant cridant: “Papa, se m’han adormit les cames!!!” I, de vegades encara li passa!
Però ara, que ja és més gran, ja ha trobat les seves maneres d’agafar-se fort i no caure. Us n’explico algunes (dependrà de la fisionomia del fill i del pare…ja ho veureu!):

– Pessigant repetidament el coll del seu pare…talment com si fos una tortura xinesa. Al principi és agradable però al cap d’una estona és totalment insuportable…i fa mal!!!!
– Agafant-se al coll del seu pare, a l’alçada de l’esternecleidomastoideu cruïlla amb la vena jugular i que fa que si apreta gaire estona, gairebé em pugui arribar a desmaiar perquè no m’arriba la sang al cervell.
– La versió millorada de l’anterior, agafar-se a l’alçada de la nou. És molesta, perillosa, i digna d’una clau d’en Chuck Norris o en Bruce Lee si el nen es mou gaire (que és el cas del Martí, que ho balla tot…i més).
– Agafar-se dels cabells. Aquí el Martí ho prova però no se’n surt ja que el seu pare, jo, sóc calb i, per tant, no té on agafar-se…o sí…
– A falta de cabells a la closca, s’agafa als pèls de la barba, que sí que en tinc (no per tirar coets però n’hi ha). És bastant dolorós, també. La variant pels del bigoti encara fa més mal. Últimament és la preferida pel Martí.
– Posant-me els dits a les orelles. Com, coi li cap tot el dit a la meva orella????? Fa mal i, a més a més, no sents res del que passa al teu voltant. Sino t’agrada la música que sona o hi ha massa soroll, no és una mala opció mentre no et posi tot el dit a dins!!!
– Una variant de les orelles és agafar-se directament als pavellons auriculars o pàmpols, que són, tal i com he comprovat, increïblement elàstics. En general, qualsevol apèndix que surti de la cara, és apte perquè s’hi agafi, i, en el meu cas, el nas li dóna una superfície extra molt valuosa per agafar-se.
– Posant el dit a l’ull!!! Us juro que passa!!!! En el meu cas, jo vaig amb ulleres. I això té l’avantatge que no em posa el dit a l’ull i l’incovenient, que al minut dos de sortir de casa ja no m’hi veig! Si tenia pensat posar-me lents de contacte, ja m’ho he tret del cap, perquè només d’imaginar-me el Martí agafant-se a les lents de contacte per no caure…em fa fresa!!

De totes maneres el millor/pitjor moment és quan sento un pes molt fort a sobre del meu cap, i m’adono després de mirar-ho per un aparador o mirall, que el molt gamarús se m’ha adormit a sobre. Us juro que és possible i us juro que m’ha passat!!!!

Imatge

Dues converses iguals…dues converses diferents…

20130916-195743.jpg

Vinc d’un cap de setmana sabàtic. Sabàtic de nens!!!!. El dissabte al matí, els deixem amb l’àvia, i la Mariona i jo marxem de cap de setmana fins el diumenge a la tarda. A no fer res en concret. El que sí que ens hem adonat, i, de fet, ja sabíem, només ho hem corroborat, és que marxar de cap de setmana sense nens, és molt fàcil!!!! Qualsevol cosa que hagis de fer, la fas més ràpid, més fàcil, suant menys i amb un to de veu normal, sense que la gent del costat, i no tan al costat, s’assabentin de la nostra vida i les nostres misèries…

Dit això, em vull centrar en un tema concret que ja fa mesos que li dono voltes…i són les converses entre adults…amb nens…i sense nens!!. En concret, les converses entre la Mariona i jo. I no vull dir que quan comences a sortir a sopar sense els nens, el 99 % de la conversa gira al voltant d’ells…nooooooooo!!!! Vull dir, com funcionen les converses.
A veure, us transcriuré dues converses que potser us sonen d’alguna cosa…

CONVERSA 1

“Ei, que bé, avui sopem sols!!!! Quina calma!!!!! A veure què tal aquest lloc nou d’hamburgueses i gintònics! Fa molt bona pinta!! -arriben les cartes i demanem un parell de cervesetes mentre triem-
Ja tenia ganes de sortir a sopar i poder parlar una miqueta de com ens ha anat la setmana perquè sempre anem de cul!!! -arriba el cambrer i demanem un parell d’hamburgueses i unes patates-
-Entre glop i glop de cervesa ens porten les hamburgueses- Quin local més xulo, és super tranquil, em sembla que hi tornarem, no et sembla?? Segur que sí!!!
Em sembla que dilluns haurem d’anar a comprar perquè tenim la nevera buida i crec que és l’únic dia que tenim lliure. Sí, sí, quan acabi de treballar et passo a buscar, agafem el cotxe i hi anem…
-Ens fotem un parell de tallats, uns gintònics, paguem i cap a dormir-

TEMPS TOTAL DE SOPAR: 1 hora
TEMPS TOTAL DE CONVERSA: 1 hora
VOLUM DE LA CONVERSA : 3/10
PRESSIÓ ARTERIAL: 12/6

CONVERSA 2

“Ei, que bé avui sortim a sopar (MARTÍ VOLS SEURE BÉ SIUSPLAU!!!!)!!! A veure si estem tranquilets (MARTÍ, SEU BÉ QUE CAURÀS, NO T’HO DIRÉ UNA ALTRA VEGADA. La veritat és que abans d’aixecar-me de la taula li hauré dit deu vegades com a mínim)!!! A veure què tal aquest lloc nou d’hamb…(MARTÍ…NIL…VOLEU DEIXAR ELS TOVALLONS, QUE NO SÓN PER MENJAR!!!)…urgueses i gintònics! Fa molt bona pinta!!! -arriben les cartes i immediatament estan a terra, amb mig tovalló, una forquilla i un ganivet amb punxa, que, per sort no s’ha clavat al peu-
-Entre glop i glop de cervesa: “PAPA, VULL AIGUA!!!! TÉ AIGUA!!! NO, EN VULL MÉS!!! i fins que no té el got fins dalt i no se l’ha tirat a sobre, no en té prou!! Ara ja tenim un nen moll i plorós, i un altre que per hiperempatia també comença a plorar!!!!
Quin local més xulo, és super tr…(PERÒ VOLEU DEIXAR DE JUGAR AMB ELS GANIVETS. COMPTO FINS A 3: 1, 2, 3, 4, 5, 6…25. JA N’HI HA PROU!!!!!)…anquil, però em sembla que hi tornarem sols, no???
Crec que dilluns hauríem d’anar a (MARTÍ, NO BAIXIS DE LA CADIRA QUE ENCARA NO HAS ACABAT. I TU NIL, PARA D’ESCOPIR EL MENJAR!!!!!) compr…(SINO US ESTEU QUIETS MARXAREM. ARA MATEIX!!!!!)…ar perquè tenim la nev…(D’ACORD, MARXEM PERQUÈ ESTEM MOLESTANT LA RESTA DE TAULES I L’HAMBURGUESA SE M’ESTÀ POSANT MALAMENT!!!!!)…
-Els tallats se’ls fotrà el cambrer, els gintònics…suposo que també, paguem i cap a dormir…que hem d’acabar la conversa que hem deixat a mitges…

TEMPS TOTAL DE SOPAR: 30 minuts
TEMPS TOTAL DE CONVERSA: 2 minuts
VOLUM DE LA CONVERSA: 9/10 i per moments, passem el llindar màxim de volum, només per sota d’un martell pneumàtic i de l’aterratge d’un avió. Però d’aquest últim no n’estic segur.
PRESSIÓ ARTERIAL: 20/12 (mínim)

Imatge

Històries de canvis…canvis d’història…

20130912-202008.jpg

Dimecres 11 de setembre…i nosaltres, tots quatre, ens preparem per sortir de casa…ben vestits de groc…Busquem samarretes, i en trobem de l’11 de setembre de l’any passat, i en trobem de Caramelles de Súria amb el lema “Visca la Morisca”, i n’agafem de més per si algú no en troba cap…
El Martí ja va venir l’any passat encara que no se’n recordi i el Nil estava a la panxa de la Mariona…aquest any hi seran tots dos…aquest any hi serem tots quatre…

A una altra casa, a casa de la Rosa i del Toni, han trencat aigües…hi ha un Roc preparant-se per fer història (Roc…el segon nom en discòrdia pel Martí i pel Nil) i al final del post us diré si tenia pressa o no tenia pressa per sortir…

A una altra casa, a Figueres, l’Arnau i la Susi, ultimaven els preparatius…tota la colla ens trobàvem allà dalt, a prop de casa seva, i ells s’encarregaven que tot sortís a la perfecció…

A prop del mar, a Calella, es preparava el padrí del Martí amb la Jana i els seus pares, el Xavi i la Sílvia. El Martí ja portava un bona estona recitant els noms de tota la colla que ens trobaríem i ja s’imaginava baixant del cotxe i abraçant el padrí…i tota la resta…(sempre i quan es llevés content de la dormideta de rigor al cotxe, també anomenada “canvi de lloc instantani”)…

A casa del Ricard i la Zulema, es preparen amb el Pol i la Xènia…tots a punt per fer història. Ens els trobem a sota la casa del Dani i l’Eric i pugem junts cap a Figueres, passant per casa de la Marina i el Jaume…mentre el Martí segueix recitant tota la gent que veurà…fins que s’adorm…i el Nil, també, s’adorm…no recita…

M’imagino a moltes altres cases…famílies senceres…vestint-se de groc, i amb una part del cap a dia d’avui i una part del cap a dia de demà, 12 de setembre, i mentre es donen les mans, mentalment, fan llista: roba de recanvi, esmorzars, P3, “toallitas”, dinars, P1, plors, adaptacions, riures, més riures, més abraçades, pares, mares, nens, nenes, …i tot sense deixar de donar la mà a la persona que tenen, tenim, al costat mentre riem i cantem…

Jo, veig la cara del Martí, a sobre del Padrí, feliç…els dos, i un cop s’acaba tot, i abans de que torni a fer un “canvi de lloc instantani” conjunt amb el Nil, ens diu que s’ho ha passat molt bé…i nosaltres també ens ho hem passat molt bé…i la gent que tenim al voltant, també…

…i ara, després de fer una miqueta d’història…el nostre cap es dedicarà totalment a un altre canvi, més petit, però igual d’important, sobretot per les dues personetes creatives que tenim a casa…dos canvis que es diuen P1 i P3…demà serà un altre dia…

I sí, tot va sortir a la perfecció…

I sí, el Roc tenia pressa, com molts d’altres, i no s’ha volgut perdre res del dia d’avui…i avui ha nascut…un 11 de setembre…un dia de naixements…espero…

Imatge

De cercaviles, gegants, capgrossos i dracs…

20130902-191209.jpg

Un draaaaaaaaac…un draaaaaaaaac…un draaaaaaaaaaaac…un gegaaaaaaaaaant…un gegaaaaaaaaant…un gegaaaaaaaaaant…És el meu fill Martí quan sortim al carrer aquests dies!

És Festa Major a Manresa!!!!! I m’encanta: concerts, cervesetes, més concerts, més cervesetes, anar a dormir tard, llevar-se més tard…Ah, no!!!!! Això era la meva Festa Major fa 3 anys!!!!!! Ara ha canviat una miqueta: cercaviles, capgrossos, dracs, lleons (de mentida of course), anar a dormir d’hora, llevar-se més d’hora, poques cervesetes,…És la meva Festa Major actual…i a més, vivim a la Plaça Major, i, per tant, podem veure els actes amb una altra perspectiva (els que volem i els que no volem, perquè ens els empassem tots!!), sino fos perquè el Martí no es vol perdre res…des de baix al carrer. I és curiós, perquè ho vol veure tot des de baix…però ell…es posa a dalt…i concretament, a sobre de les espatlles del seu pare, que, en aquest cas, sóc jo!
I ja he arribat on volia anar a parar. M’he adonat que a les Festes Majors, hi conviu una nova espècie juntament amb tota la imatgeria (en aquest cas, manresana). Som…

…els Homo Contracturensis!!!!! Pares (i en menor mesura, mares) que portem els nostres fills d’entre un any, i pel que he vist, 8 anys, a sobre de les nostre estimades i sofertes espatlles i que necessitarem unes quantes visites al fisioterapeuta perquè recuperin la seva forma i elasticitat estàndar.

La meva idea és sortir de casa amb cotxet, però llavors penso que des d’aquella poca alçada, el Martí no veurà res, i, per tant, no l’agafo…RESULTAT: un nen de 14,5 quilos durant dues hores i mitja a sobre meu…

Dissabte 30 d’agost 17:30 hores…surto de casa amb el Martí (i la meva dona amb el cotxet i el Nil, que obviaré en aquest estudi de l’Homo Contracturensis) i hi ha una traca al mig de la plaça. Sento la frase maleïda: “Papa, vull a dalt!” i comencen els petards…tapo les orelles del meu fill perquè pugui conservar la utilitat del seu timpà fins que se’l destrueixi ell mateix amb uns auriculars amb el volum al màxim als 16 anys, i les meves orelles, degut a la meva fatal mancança de 4 mans, queden nues a dos metres d’una traca que no s’acaba mai (espero que l’evolució genètica, doti l’Homo Contracturensis de 4 mans en un futur o d’unes cervicals de goma, i en aquest cas els nens podrien saltar-nos a sobre i nosaltres no patiríem dolors innecessaris). Jo aguanto amb les mans a les orelles del meu fill estoicament (“padre del año 2013”) i a hores d’ara encara em piten les orelles com si hagués estat en un after fins a les vuit del matí…

18:00 hores…seguim tota la cercavila i degut a l’emoció del meu fill (la meva emoció és normaleta) comença a saltar, picar, pessigar…i m’adono, amb un atac d’empatia, que estic rodejat de persones amb personetes a sobre fent-los de tot i més: els fiquen el dit a l’ull, els embruten les ulleres, dits a les orelles, al nas, fent servir els caps dels seus pares de tambor…i jo que m’alegro que el meu fill sigui primet, perquè veig pares amb nens que deuen rondar els 18-20 quilos amb unes gotes de suor de metre i mig…

19:00 hores…petit descans…i el nen baixa uns minuts per menjar un “frigopie”…cosa que li agraeixo per no acabar amb el cap ple de gelat…amb la saliva ja en tinc prou!!!!

20:00 hores…acabem la Cercavila amb el Martí demanant que no s’acabi, jo amb mitja cervesa a la mà i mitja a sobre dels pantalons…i mentre ell s’acomiada dels Gegants i Capgrossos…jo també m’acomiado de la resta de la meva espècie, Homo Contracturensis, que ben mirat, també som una mena de Gegants i Capgrossos…i que tornaré a saludar a rehabilitació…i no sé si els coneixeré sense l’afegit de dalt del seu cap…

Bona Festa Major de Manresa i bon Correfoc, que això ja s’acaba…i que, malgrat tot…és una passada!!!!

Imatge

Cosinets de vacances…

Estem a l’agost…estic de vacances…els nens/es estan de vacances…i, per tant, segueixo tenint mooooooltes coses per dir…

Partim que anar de vacances és relaxant…encara que quan tens un fill, el relax passa a ser uns moments puntuals…però quan en tens dos…el relax passa a ser una utopia a no ser que els dos decideixin fer migdiada a la vegada (cosa que passa una vegada entre mil)…
…i encara hi ha una situació més estressant…i divertida…que vinguin a veure’ls els dos cosinets, el Jan i la Mariona!!!!!

O sigui que tenim tots els ingredients…Martí, Nil, Jan i Mariona i dos dies i una nit…sense descans!!!! Perquè si ajuntar dues migdiades costa, quatre és totalment impossible.
I llavors hi ha el que es poden arribar a esverar quan sumes quatre nens!!!! El Martí no necessita gaire per esverar-se, però si el venen a veure els cosinets, “l’esveramenta” tendeix a infinit…o més!!!! Saltar a sobre dels llits, del sofà, menjar poc, banyar-se més (crec que estan desinfectats de per vida amb el clor de la piscina), dormir poc, dormir malament, no creure res de res del que els diem, portar-se malament, portar-se normal, portar-se més malament, gronxadors i tobogans de totes les edats amb nens d’edats inferiors a les recomanades, saltar en “bomba”, saltar de cap (que, pel Martí, és de panxa),
molts riures, molts plors, crits i més crits (els nens no saben parlar?? no tenen botó per abaixar el volum?? jo no l’he trobat!!!!) molts càstigs, molts aixecaments de càstig…una mica i molt de tot!!!!!!

El que us deia, els àpats es converteixen en petites batalles de què mengen i què no mengen: a mi no m’agrada la ceba, a mi el pebrot, a mi el formatge, a mi la salsa de tomàquet…i al final, la taula sembla un buffet lliure on hi ha un plat per cada cosa…i al final del dia comptes el que han menjat, i segurament guanyen els gelats i les orxates de pallissa monumental!!!!!

Anar a dormir passa automàticament de les 22 hores a les 24 hores sense saber ni com ha passat…i l’hora de llevar-se, sobretot del Nil, passa de les 7 hores a les 7 hores, també, misteriosament!!!

Ara mateix escric aquest post des de la piscina, al sol, a una temperatura d’entre Desert del Sahara i sauna, i amb l’iPad a punt de sortir-li el missatge de “ha de deixar refredar l’iPad perquè s’ha escalfat massa”!!!!! I perquè l’escric des d’aquí??? Perquè uns fan migdiada, els altres proven d’adormir el Nil i jo procuro que la Mariona i el Martí no s’ofeguin sols, o entre ells…que no es treguin la bombolleta…les ulleres de nedar…que no em tornin a tirar les espardenyes d’espart a l’aigua (ja les dono per perdudes, és clar!)…que no s’obrin el cap saltant des de les escales de la piscina…que no s’escapin per la porta que dóna al carrer…per posar-los cremeta…i sobretot, sobretot, per poder veure que bé que s’ho passen i gravar videos i fer fotos per recordar-ho després, abans d’anar a dormir…i el Martí, ens digui que vol tornar a veure els seus cosinets…i el Nil, encara que sembli que no s’assabenta de res…potser li quedi algun record d’aquests dies d’estiu…el seu primer estiu. L’estiu on comença a posar-se dret i canvia el seu punt de vista…on comença a abonyegar-se…per aprendre com no fer-ho…

Un bon estiu…unes bones vacances…relaxants (això és broma!!!!!!) i divertides (això és veritat!!!!!!)

Per cert, felicitats a les Mariones que tinc a la vora, la meva dona, la mare del Martí i del Nil, la tieta del Jan i la Mariona, la cosineta i la nebodeta…que només són dues…

20130815-205713.jpg

Imatge

Papa anem a l’aigua…una altra vegada!!!!

20130729-212546.jpg

Avui, seguirem parlant d’activitats estiuenques i aquàtiques, perquè n’és el temps i perquè ens hem passat el cap de setmana a la piscina…a dues piscines, en concret!!

I parlaré del que és un dia estàndar de piscina amb dos nens de gairebé tres anys i de 9 mesos:
El principal és que per anar bé (i anar bé no té res a veure amb anar a la piscina a prendre el sol de maner relaxada) hi heu de ser els dos progenitors!!! Jo no m’atreviria a anar-hi sol…digueu-me cagat!!! I és que mentre un dels dos fa la “segadora humana” o el que és el mateix: gatejar per tota la piscina mentre es menja la gespa, l’altre es pensa que la paraula “por” és un riu d’Itàlia (i sí! Ja sé que s’escriu Po). Per tant, el que has de triar és perseguir el petit i anar-lo portant a la casella de sortida…la tovallola, o preparar-te per passar-te tot el dia a l’aigua i això significa que abans de que la teva tovallola toqui la gespa, tens el teu fill gran amb els “manguitus” a la mà i dient-te: “Papa anem a l’aigua”…
A veure, si tries el primer, et tocarà molt el sol i faràs exercici pel mateix preu, tot i que t’hi pots deixar la ronyonada. Si optes pel segon, millor que agafis neoprè. Totes les piscines semblen acollidores fins que t’hi passes dues hores seguides. I aquí vé el problema principal: mentre que tu saps què vol dir fred, el teu fill no sap el que significa, i, per tant, no en té!!!! Tu estàs dins l’aigua amb la pell de gallina, l’epidermis, la dermis, l’endodermis i els òrgans interns de gallina, i els dits tan arrugats que et podries quedar enganxat a la paret de la piscina sense caure, com si fossis un dragó, i al moment que li dius al teu fill: va sortim! Ell se t’acosta amb els llavis de color lila i tremolant i et diu que no té fred!!!!!

I aquí hi entren vàries variants, però només parlaré de la principal, que és…la temperatura de l’aigua!!! No totes les piscines són iguals; i pots anar a una piscina, com la que vam anar dissabte a casa d’uns amics i que estava a 28 graus, on pots aguantar amb dignitat un parell d’hores dins l’aigua sense semblar una pansa, o pots anar a una piscina de poble de muntanya (Sant Julià de Cerdanyola, poble entranyable i preciós on hi vaig estiuejar tota la meva infantesa i adolescència i on hem anat avui mateix…) on la temperatura de l’aigua tendeix a zero. NOTA: Les piscines de poble són aquells espais de l’univers on les seves baixes temperatures només són superades per l’espai intergalàctic, que és el lloc predilecte que té l’energia fosca per viure-hi i on el Tomàs Molina s’avorriria de fer prediccions meteorològiques perquè cada dia tenen cel fosc i temperatura de 273 graus sota zero…
Si voleu fer la prova empírica de la temperatura de l’aigua d’una piscina i no teniu termòmetre, hi poseu el vostre nen/a i si us diu: “Papa, ja m’hi posaré quan s’escalfi”…tremoleu!!!!!! I és el que m’ha passat avui, i tot i així, al cap d’una estona ja tens el nen a dintre obviant totalment el significat explícit i conegut de la paraula fred, amb els seus “manguitus” i, de vegades, la bombolleta, que fa que suri per sobre de l’aigua i no l’arribi a tocar i, que per això crec que aguanta tanta estona!!!!!! I si, a més a més, està aprenent a tirar-se, que si ara de peus, ara de cap (diga-li cap diga-li panxa), ara en bomba, no el treus de l’aigua…mai!!!!!!!!!

El millor (pitjor) de tot és quan després d’intercanviar papers amb la meva dona per no quedar criogenitzat dins de l’aigua i persegueixo una estona el petit, aquest, s’acaba adormint…m’estiro a la tovallola…i algú em diu:”sembla que estàs una mica vermell” i, és clar, després de posar cremes 50 als dos fills, de congelar-me i de rostir-me a parts iguals, m’adono que no he pensat a posar-me crema! I amb la pell de persona habitant del Regne Unit que tinc jo…doncs ja us podeu imaginar com tinc la pell avui!!!!

I ara ja em perdonareu que vaig a banyar-me amb Aloe Vera a veure sino em cau la pell a tires i puc mantenir aquest to vermellet que tant em caracteritza, i que fa que la gent em parli en anglès quan em veu, tot l’estiu!!!

Imatge

De finals…i de nous començaments: L’escola de la formiga i l’estel

20130715-182159.jpg

Avui tinc ganes de parlar de canvis d’etapa. Potser és perquè s’acosten les vacances, l’Agost, que el meu cervell es comença a desconnectar del dia a dia pensant ja en la platja…no sé. Algun cop ja ho he fet al meu blog, de parlar de canvis d’etapa…i la d’avui és una de les importants…una que els meus fills pot ser que no recordin quan siguin grans…però que segur que la meva dona i jo, sí.
Resulta que els fills creixen, per sorprenent que pugui semblar, de vegades, amb el poc que mengen, però sí, es fan grans i cremen etapes molt de pressa: ara gatejo, ara menjo fruita, ara verdura, ara camino, ara toco la pera (aquesta la mantenen sempre!) i la d’avui…ara començo la llar d’infants, el petit, i ara començo P3 (l’escola), el gran.

I dic que potser no se’n recordaran perquè el petit, el Nil, començarà la llar d’infants amb 10 mesos, igual que el seu germà gran, el Martí. El Martí hi va arribar caminant, no fos cas que es perdés alguna cosa sino la podia mirar des de ben amunt i des de ben petit. El Nil no sé com hi arribarà, potser seguirà movent-se com un cuc i els netejarà tot el terra de la classe mentre es mou o ja haurà millorat les seves tècniques de gatejar amb les 100 flexions diàries que fa, però el que és segur és que començarà a compartir moments amb qui seran els seus companys, com a mínim durant P1. Farà amics que duraran poquet i farà amics que duraran per tota la vida, potser; però segur que fliparà amb tants amiguets i amiguetes i tantes joguines. El pare, jo, el tobarà a faltar després de compartir moltes hores amb ell durant els primers mesos, però també descansarà i tindrà una mica més de vida social amb persones de la seva edat i la roba més neta (per si us ho heu perdut de posts anteriors, el Nil és una font humana de menjar sobrant…que vomita molt, vaya!!!. I és que passar el dia amb un nen de 8 mesos és divertit i estressant a parts desiguals, però el que no es pot negar, és que dóna poca conversa i que ja tinc ganes de treure’m del cap les cançons del Baby TV i deixar de veure peluixos que parlen i canten com si fos el més normal del món…
Ell…tornarà a començar…a L’Estel…i el papa…tornarà a començar…una altra vegada…

El gran, però petit, però gran, però petit (com s’autodefineix ell mateix), el Martí, també tornarà a començar. I serà un gran canvi…canvi d’escola. Deixa la llar d’infants i se’n va a l´”escola dels grans” tal i com li hem dit, i a l'”escola de la formiga” tal i com li diu ell (el dia que la vam anar a veure, es va quedar al.lucinat amb una formiga-tobogan que hi ha havia al bell mig del pati). És l’Escola Valldaura, i no sé si quan sigui gran se’n recordarà que va passar els seus anys de llar d’infants a l’Escola Joviat. Només dos anys, d’acord, però recordeu que té 2 anys i 8 mesos, per tant, és gairebé tota la seva vida. El canvi és important, engrescador i trist a parts desiguals. Deixem, i deixa, enrera moltes coses, persones i bons moments, però segur que a partir d’ara coneixerà moltes coses, persones i bons moments, que, igualment, li seran molt importants a la vida.
El canvi important vé perquè ell, que ja és el petit de la classe normalment, ara, a més, serà dels petits de l’escola i es barrejarà amb nens i nenes de P4 i P5. Em sembla que creixerà molt ràpid…i amb les ganes que en té ell…ufffffff!!!!

Només espero i desitjo, que a l’escola de la formiga, hi trobi amics que durin poquet, amics que durin molt, una Carme (la seva estimadíssima mestra) i un Pau (el seu amic de l’ànima i que se’ns trenca el cor cada vegada que pensem que no el retrobarà l’any vinent). Però, per sobre de tot, desitjo que segueixi amb aquestes ganes d’aprendre, aquesta curiositat infinita i que li transmeti al seu germà…que farà el que pugui a la seva escoleta, i que, de ben segur, també trobarà la seva Carme i el seu Pau particular…

(L’agraïment i respecte més absolut per la Carme, la seva mestra, que ha educat i cuidat a parts iguals el Martí. Costarà trobar-ne una altra! I a tots els amiguets i amiguetes del Martí i els seus pares, per ajudar a fer-lo feliç aquests 2 anys. De ben segur que l’any que vé buscarà nous Paus, Marçals, Annes, Jordis, Enrics,…amb els qui s’ho passi igual de bé o millor…si és possible!)

Bona sort amb les noves etapes…us ho passareu molt bé tots dos…que d’això es tracta, no?

I ara acabo el post, que em sembla que m’ha entrat alguna cosa als ulls…